La dedicació de Damià Ferrà-Ponç a l’art, com a crític, teòric i agitador, va ser breu, però molt intensa i productiva. Va ser des de les pàgines de la revista Lluc que, com a principal i gairebé únic responsable de la secció titulada «Crònica de Tres», va escriure articles i ressenyes de les nombroses exposicions individuals i col·lectives fetes pels artistes que formaven el que es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, un col·lectiu plural de creadors plàstics que sorgiren a la Mallorca dels anys setanta, que assumien els postulats de les avantguardes i la contracultura i tenien la voluntat de fer un art homologable al que es feia arreu del món, però partint de les singularitats de la realitat illenca. Damià Ferrà-Ponç va ser un dels primers que va escriure papers seriosos, analítics i exempts de qualsevol tipus de condescendència sobre artistes tan rellevants i trencadors com Bartomeu Cabot, els germans Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Gerard Matas, Miquel Àngel Femenias, Damià Jaume, Vicenç Torres, Pere Gelabert i Miquel Barceló.
També va ser el primer que va donar veu directa a aquests joves artistes, perquè com a complement a les opinions que ell expressava des de la secció «Crònica de Tres», va concebre també la secció titulada «L’art vist pels artistes», en què a cada número de Lluc un dels joves artistes plàstics mallorquins responia un qüestionari sobre el seu treball, la seva concepció del món i la seva visió —en general, negativa i molt crítica— del circuit de l’art illenc.
La tasca com a crític i teòric de l’art de Damià Ferrà-Ponç tenia una forta dimensió sociopolítica i, per tant, la practicava amb ànim polemista i militant. Des del seu punt de vista, l’art que imperava en la Mallorca de l’època —un art postimpressionista, estantís, repetitiu, d’una comercialitat molt tronada—, i que acaparava totes les esferes del circuit artístic, calia que fos superat. De la mateixa manera que la democràcia i la modernitat eren desitjables en termes sociopolítics, la llibertat creativa i d’expressió pròpia de l’art contemporani era necessària en termes de creativitat. Per això va mantenir sonades polèmiques amb els periodistes culturals del règim que menystenien la Nova Plàstica, com ara Gabriel Fuster Mayans, Gafim i Pedro Quetglas, Xam. Per això, també, va ser un dels impulsors de diverses iniciatives en què la reivindicació sociopolítica i l’autoafirmació artística es fonien, com per exemple, l’enterrament del Salón de Otoño —que va consistir en la irrupció d’una comitiva funerària formada per un grup d’artistes en l’acte d’inauguració del certamen oficial per excel·lència de l’art mallorquí del franquisme— i l’ocupació de sa Dragonera per a evitar que s’hi edifiqués.
Entre els seus articles de temàtica artística destaquen la sèrie «Avantguardisme plàstic a Mallorca» (quatre extensos articles publicats en els números 627, 628, 631 i 632 de Lluc l’any 1973, que constitueixen la primera anàlisi crítica i documentada de l’art del segle xx a l’illa fins a la Guerra Civil), «Ensenya 1: un art cap al futur» (la ressenya-crònica d’una de les mostres fundacionals de la Nova Plàstica Mallorquina), «Reflexió sobre art a Mallorca durant l’any 1974» (un estat de la qüestió panoràmic publicat a Lluc el 1975), «Criada 74: de la revolta a la provocació» (sobre un dels grups contraculturals més significatius de la Mallorca de l’època), «Arrelament i cosmopolitisme» (Lluc, 1975, sobre el primer número del fullet Neón de Suro) i «Poètica i plàstica de la Guerra Civil a Mallorca» (Randa, Barcelona, 1976).
A partir de l’any 1977, quan s’estableix la democràcia i es normalitza l’activitat política, Damià Ferrà-Ponç abandona gairebé de cop la seva dedicació a la qüestió artística. Així i tot, amb els anys, ha escrit textos per a uns pocs i escollits catàlegs d’exposicions, per exemple per a l’exposició «Andreu Terrades. 1967-2001» (Casal Solleric, Palma, novembre del 2001 - febrer del 2002), i per a «Barceló abans de Barceló (1973-1982)» (Fundació Pilar i Joan Miró, Palma, 2009; Centre d’Arts Santa Mònica, Barcelona, 2009). |
