Furió i Sastre, Antoni
Palma (Mallorca), 1798 - Palma (Mallorca), 1853

Antoni Furió i Satre era fill de Vicent Furió Ferrer, un sergent de granaders del Regiment d’Infanteria de València que va ser destinat a Mallorca l’any 1797, i de Margalida Sastre Coll, de família oriünda d’Inca (Mallorca). Orfe de pare als nou anys i amb escassos recursos econòmics, va tenir poques oportunitats de formar-se intel·lectualment: Furió va ser bàsicament un autodidacte. Va cursar algunes assignatures a la Universitat Literària de Mallorca (1816-1818), però va abandonar els estudis per entrar de novici al convent dels Caputxins. Probablement, va ser a la clausura on es va desvetllar el seu interès per la història i l’art. En aquell temps, el frare més conegut del convent era fra Lluís de Vilafranca (Joan Mestre Oliver), bibliotecari i historiador, autor d’unes Misceláneas históricas baleáricas en tretze toms, encara inèdites, i feia poc que havia mort fra Miquel de Petra (Miquel Ribot Serra), el qual havia organitzat un interessant gabinet d’antiguitats. Això no obstant, el pare Vilafranca va criticar amb molta duresa («equivocaciones y disparates») el primer volum de les Memorias para servir a la historia eclesiástica de Mallorca (1820), la primera obra publicada per Furió, que en va paralitzar la continuació fins a l’any 1852 (Episcopologio de la Santa Iglesia de Mallorca).
  Mancat de vocació, va canviar el convent per l’administració pública (secretari segon de l’Ajuntament de Manacor i procurador del jutjat de la mateixa demarcació, l’any 1821) i per l’exèrcit (sergent segon d’una companyia de voluntaris de la Milícia Nacional, l’any 1822; vocal del consell de disciplina del batalló de la Guàrdia Nacional d’Infanteria i caporal d’una companyia de granaders, l’any 1836). De tarannà liberal progressista, va participar en les revoltes del 1840 i, dos anys més tard, va ser distingit com a fidel constitucionalista. Aquesta filiació ideològica i una ceguesa prematura van ser recompensades l’any 1841 amb el càrrec de cronista oficial de la ciutat i Regne de Mallorca, un nomenament que va dinamitar definitivament l’amistat que mantenia amb Joaquim M. Bover, un rival amb qui compartia un caràcter difícil i un mètode de treball no sempre prou rigorós. Per aquesta raó, Joan Lluís Estelrich anomenava aquest grup «la generació atropellada». El mateix any Furió va publicar una crònica de les Germanies del 1520, en què les interpretava des d’una òptica progressista, als antípodes de la versió de J. M. Quadrado. En els últims anys, Furió es va dedicar a la història eclesiàstica i va fundar i dirigir la revista El Monitor Religioso (Palma, 1850-1852).
  Va posseir una bona biblioteca, enriquida amb nombrosos manuscrits locals, i un notable gabinet d’antiguitats, incloent-hi un monetari de devers tres mil peces. També col·leccionava gravats d’artistes mallorquins de totes les èpoques, que va reunir en un àlbum, de parador ignorat. Va ser soci fundador de l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Arts, una institució de vida efímera (1837-1838), que tenia com un dels objectius prioritaris la recollida d’objectes arqueològics i béns mobles dels convents desamortitzats. A més, va ser soci de mèrit de la Real Academia Española Arqueológica, membre de l’Acadèmia de Ciències i Belles Lletres de Maó, corresponsal de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1838) i de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País de València, entre altres institucions.

L’aportació de Furió a la història antiga va ser poc afortunada. És autor de tres disquisicions sobre la ubicació d’altres tantes ciutats romanes, en una de les quals defensa la hipòtesi inversemblant que la Palma romana estava situada a la zona del Palmer (municipi de Campos), una idea que ja circulava al segle xvii i que havia estat assumida feia poc per l’historiador d’aquella població Francesc Talladas (1746-1818), en una monografia llavors encara inèdita. Els títols de les obres de Furió són els següents: Carta histórico-crítica sobre el lugar donde estuvo la antigua Palma en la época en que los romanos dominaron la isla de Mallorca (1835), Carta histórico-crítica sobre el lugar donde estuvo situada la antigua Pollentia en la época que los romanos dominaron la isla de Mallorca (1838), Carta histórico-crítica sobre el lugar que ocupó la antigua Cinium en la época en que los romanos ocuparon la isla de Mallorca (1842).
  Molt més importants per a la història de l’art local són altres dues obres. En primer lloc, el Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares, que presenta peu d’impremta del 1840, encara que l’edició es va prolongar fins al 1844 a causa dels problemes de vista que afectaven l’autor. Com ja denunciava Joaquim M. Bover, el text és en bona part un plagi del Viaje a las villas de Mallorca (1789) de l’il·lustrat i acadèmic de San Fernando Jeroni de Berard, encara que és evident que la idea de conjunt es deu a la influència del recent Recuerdos y bellezas de España. Tomo II: Mallorca (1842), amb textos de Pau Piferrer i litografies de Francesc X. Parcerisa. En canvi, cal reconèixer l’originalitat de les il·lustracions, un total de trenta-nou litografies signades per Francesc Muntaner, Pere d’Alcàntara Penya, Bartomeu Sureda i Melcior Umbert. En particular, és interessant l’aportació de Muntaner, que treballava precoçment a partir de daguerreotips, la qual cosa aporta una considerable dosi d’objectivitat a les vistes urbanes i rurals del Panorama, en comparació amb la mirada més subjectiva de Piferrer i Parcerisa; tanmateix, algunes làmines no es poden abstreure de l’alè romàntic que caracteritza la seva generació. El nombre d’il·lustracions també és significatiu, ja que el llibre de Piferrer i Parcerisa en conté deu menys i el text del català Joan Cortada (Viaje a la isla de Mallorca, 1845) no va acompanyat de gravats. En qualsevol cas, cap d’ells no pot competir amb el llibre del francès J. J. B. Laurens (Souvenirs d’un voyage d’art à l’île de Majorque, París i Montpeller, 1840), il·lustrat amb cinquanta-cinc làmines, la qual cosa el converteix en el principal referent per a la documentació gràfica de Mallorca a mitjan segle xix.
  L’altra publicació rellevant de Furió el converteix en el pioner de la moderna historiografia artística mallorquina, tant per la recopilació de notícies d’artistes locals com per una prolixa introducció (setanta pàgines), que es pot considerar com el primer intent d’endreçar una història de l’art mallorquí —incloent-hi el gravat—, des de l’època gòtica fins al seu temps. Es tracta del Diccionario histórico de los ilustres profesores de las Bellas Artes en Mallorca (Palma, Gelabert, 1839), una obra que li va exigir deu anys de feina i que s’ha d’interpretar com la versió local del Diccionario de Juan Agustín Ceán Bermúdez. L’autor cita Palomino, Ponz, Llaguno, Vargas Ponce i Jovellanos, a més de Ceán, i comparteix els ideals estètics dels més moderns. Per exemple, hi valora positivament l’art i l’arquitectura gòtics alhora que abomina del Barroc. Naturalment, identifica el bon gust amb el classicisme acadèmic coetani, introduït durant el regnat de Carles III i difós gràcies a l’Academia de San Fernando i a les escoles de dibuix que estaven sota els auspicis de les societats econòmiques d’amics del país. En la mateixa línia, Furió ja havia editat una Carta histórico-artística sobre el edificio de la Iglesia Catedral de Palma de Mallorca (1832), que atribuïa erròniament a Jovellanos —diferent de la Descripción de la Catedral de Palma d’aquest últim i obra d’un seu col·laborador local, el prevere Josep Barberi Santceloni—, i poc després va redactar un article elogiós del «Monumento erigido en Mallorca al marqués de la Romana», obra de l’acadèmic J. A. Folch i Costa (Museo de Famílias, 1840, p. 74-77), acompanyat d’un gravat força fidedigne.
  Un descendent de Furió va ser el pintor Vicenç Furió i Kobs (1864-1956). Aquest fou col·laborador del diari La Almudaina des de la seva fundació, l’any 1887, i del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Ocasionalment es va dedicar a impartir conferències sobre pintors mallorquins o actius a Mallorca, que poc després van ser publicades: «En Guillem Mesquida, pintor mallorquí» (1919), «Dels anys que visqué a Mallorca l’esculptor vilafranquí Adrià Ferran» (1922), «Els pintors cartoixos fra Joaquim Juncosa i fra Manuel Bayeu» (1925), «Imatges xilogràfiques mallorquines» (1928). Així mateix, va col·laborar en diverses excavacions dirigides per l’arqueòleg català Josep Colominas i va ser corresponsal de la Real Academia de la Historia i president de la Comissió de Monuments de les Balears. Temps enrere ja havia publicat l’article «Coves artificials de Santa Eugènia (Mallorca) i sos voltants» a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1915-1920 (Barcelona, 1923).

Bibliografia sobre Antoni Furió i Sastre: L. Ripoll, «D. Antonio Furió, su vida y su obra», pròleg a Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares (Palma, 1975, 3a ed., p. v-xiii); J. García Marín, «Ascendencia militar y vida privada de Don Antonio Furió Sastre (1798-1853), Cronista del Reino de Mallorca» (separata de la revista Honderos. Cuadernos de Historia Militar, Mallorca, 1991, p. 29-36); A. Sanz de la Torre, «Antonio Furió y Joaquín María Bover, historiadores de la arquitectura mallorquina» (Academia, Madrid, 1997, p. 273-306).