Saralegui y López-Castro, Leandro de
Ferrol (la Corunya), 4 de novembre de 1892 - València, 15 de setembre de 1967

Leandro de Saralegui y López-Castro, descendent d’una família de marins amb destacades inclinacions humanístiques, va ingressar de jove a l’Academia de Intendencia Militar d’Àvila, cos en què va tenir diversos destins fins que va demanar el pas a la reserva el 1921, amb grau de comandant d’infanteria de marina; dos anys després, fou nomenat professor d‘aquesta institució militar on s’havia format.
  La seva inclinació vers la història de l’art coincideix amb l’establiment a València el 1925, quan comença a col·laborar en revistes com ara Museum, Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Archivo de Arte Valenciano, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Arte Español i Archivo Español de Arte. Abans, s’havia interessat per altres temes, com ho acredita el seu llibre Músicos rusos (Tarragona, 1920). A la ciutat del Túria, entrà en contacte amb els cercles dels estudiosos de la pintura valenciana d’època gòtica, com ara Josep Sanchis Sivera, Àngel Sánchez Gozalbo i Elies Tormo, que el convidaren a publicar treballs en les revistes en què ells també col·laboraven, però no participà del valencianisme cultural d’arrels renaixentistes d’aquells. En aquest cercle, destacava pel coneixement de les publicacions internacionals i per la familiaritat amb qüestions iconogràfiques, la qual cosa el distingiria al llarg de la seva trajectòria com a historiador de l’art, amb un coneixement ampli de les fonts literàries i de la bibliografia sobre iconografia de l’art cristià en diverses llengües: «La Virgen de la Leche: subsidia iconographica» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1928), «Escarceos iconísticos» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana, 1931), «Sobre algunas tablas valencianas: escarceos iconográficos» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1946). Era sensible a la relació de les advocacions particulars valencianes amb la pietat i els costums populars com a formes de pervivència d’una tradició alhora figurativa i devota.
  Poliglot i ben informat sobre les transaccions al mercat artístic, mantenia relacions amb col·leccionistes espanyols i connaisseurs europeus i americans, molt especialment amb l’historiador nord-americà Chandler Rathfon Post, amic estimat a qui dedicà un dels primers articles sobre la seva contribució a l’estudi de la pintura espanyola: «Los nuevos hispanistas: el Sr. Post» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana, 1934). La història dels obradors valencians de Post s’enriquirà més endavant amb les aportacions de Saralegui, i l’historiador gallec guanyarà visió sistemàtica de la pintura gòtica valenciana, en una feliç simbiosi. En canvi, es va mantenir fora de l’àmbit universitari i només destacà per la seva vinculació amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, a la qual va ingressar el 15 de maig del 1936 amb un discurs sobre el pintor Llorenç Saragossà.
  Tenia el propòsit d’escriure un llibre sota el títol Pintura valenciana medieval, que mai no arribà a editar però el contingut del qual es pot resseguir a la sèrie d’articles publicats a Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (1931-1934 i 1941-1944) i, sobretot, a Archivo de Arte Valenciano, en dues èpoques, una anterior a la Guerra Civil (1935-1936) i una posterior, arran de la represa editorial de la revista (1952-1965). Els seus darrers articles coincidiren amb la renovació dels estudis documentals sobre la pintura del mateix període a càrrec de Lluís Cerveró Gomis (Pintores valencianos: su cronología y documentación, València, Vives Mora, 1964; amb pròleg de Saralegui).
  Mantingué també relacions cordials amb Elies Tormo, que fou un dels seus referents i corresponsals espanyols, amb Josep Gudiol Ricart, que li dedicà una conferència publicada més endavant com a article (Archivo de Arte Valenciano, València, 1970) i amb Felipe M.ª Garín Ortiz de Taranco, aleshores director del Servei d’Estudis Artístics de la Institució Alfons el Magnànim, que va acollir la publicació de les monografies sobre el pintors anònims de la segona meitat del segle xv afins al Mestre de Santa Anna (1950) i de l’estudi fonamental sobre la col·lecció de pintura gòtica del Museu de Belles Arts de València (1954).

Des del 1927, la seva producció es desplega en nombrosos articles de revista, molts dels quals en forma de sèrie sobre la pintura valenciana gòtica i del primer Renaixement que semblen plantejats com a capítols de llibre o monografies sobre un pintor i el seu cercle, i d’altres a partir de l’estudi de sengles obres conservades en el mateix lloc o col·lecció, que arriba a situar en un context iconogràfic i estilístic ben precís. El seu camp predilecte de treball va ser la pintura valenciana del gòtic internacional i de tot el segle xv fins als Osona. Contribuí a delimitar les personalitats artístiques de diversos pintors, com ara Pere Nicolau, Marçal de Sas, Gonçal i Antoni Peris (a qui anomenava encara Mestre de l’Olleria), Miquel Alcanyiç (abans conegut com a Mestre de Gil i Pujades), el binomi Jacomart-Rexach i altres mestres coetanis, com el de Bonastre i el de la Porciúncula. També dedicà estudis a la pintura aragonesa: «Una tabla aragonesa firmada: ¿del taller de los Solana?» (Archivo Español de Arte y Arqueología, Madrid, 1934), «Algunas tablas aragonesas» (Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1936), i del nord del País Valencià: «Para el estudio de la Escuela del Maestrazgo» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1932). Els articles no sempre indiquen clarament el contingut en el títol quan es refereixen a un grup d’obres associades per la localització o per l’aparició en el mercat artístic, circumstància que no facilita la consulta dels seus treballs dispersos en diverses revistes entre les dècades de 1930 i 1960, però en canvi confereix interès afegit a moltes de les seves publicacions per a la història del col·leccionisme. El seu estil és recaragolat i artificiós, però suggeridor en les comparacions o en el sentit figurat de les descripcions formals, quasi sempre escaients, i en les apreciacions iconogràfiques.
  Saralegui conreava un morel·lianisme sagaç i primmirat, nodrit de la contemplació detinguda d’obres i fotografies i d’una memòria visual notable. Sovint, es mostrà disposat a canviar el seu criteri amb bons arguments dels seus col·legues —de Post en particular, el qual també es deixà influir per les seves propostes— o com a conseqüència de noves apreciacions a partir de l’observació directa de les obres o de la publicació de dades inèdites. Tanmateix, era conscient de la necessitat d’interpretar críticament les abundoses notícies documentals que atresoraven els arxius valencians amb una anàlisi estilística i iconogràfica acurada.
  Recordat per la seva generositat envers els seus contemporanis, llegà un fons notable, que havia organitzat com un fitxer iconogràfic de l’art valencià —amb fotografies de Josep Grollo, Enric Cardona i Francesc Sanchis i, sobretot, les fotografies que Josep Gudiol Ricart havia realitzat per a l’Institut Amatller d’Art Hispànic— al Servei d’Estudis Artístics de la Institució Alfons el Magnànim, dependent llavors de la Diputació Provincial de València. Avui, aquest fons està dipositat al Museu de Belles Arts de València.

Bibliografia de Leandro de Saralegui y López-Castro: Músicos rusos (Tarragona, Llorens i Cabré, 1920); «Las tablas de la iglesia de Borbotó» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1927); «El retablo mayor de la catedral de Ávila» (Museum, Barcelona, 1927); «Las tablas de la iglesia de Albal» (Museum, Barcelona, 1928); «La Virgen de la Leche: subsidia iconographica» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1928); «Notas sobre la iconografía valenciana de los santos Lázaro, Marta y Magdalena» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1930-1931); «Miscelánea de tablas valencianas. En torno a Pedro Nicolau. Hacia ‘El Maestro de los Martí de Torres’» (Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1933); «Los nuevos hispanistas: el Sr. Post» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana, 1934); «Tres tablas valencianas» (Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1935); «La pintura valenciana medieval: introducción» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1935); «El Maestro del Retablo Montesiano de Olleria» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1942); «Problemas de pintura valenciana del siglo xv» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1944); «De iconografía medieval» (Arte Español, Madrid, 1944); «Visitando colecciones: la de la Marquesa Viuda de Benicarló» (Arte Español, Madrid, 1944); «Para el estudio de algunas tablas españolas» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1945); «En torno a los Osona» (Anales del Centro de Cultura Valenciana, València, 1946); «Visitando colecciones: la del Marqués de Montortal» (Arte Español, Madrid, 1947); «Noticias de tablas inéditas» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1948); «Más tablas españolas inéditas: las de la colección Gómez Fos» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1948); «Sobre algunas tablas de particulares» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1950); El Maestro de Santa Ana y su escuela: notas para el estudio de un pintor de la época de Alfonso el Magnánimo (València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1950); «Comentarios sobre algunos pintores y pinturas de Valencia» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1953); El Museo Provincial de Bellas Artes de San Carlos. Tablas de las salas 1.ª y 2.ª de primitivos valencianos (València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1954); «Miscelánea de remembranzas vicentinas» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1955); «De pintura valenciana: el Maestro de Bonastre» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1961); «De pintura valenciana medieval: en torno al binomio Jacomart-Reixach» (Archivo de Arte Valenciano, Valencia, 1962); «De pintura valenciana: miscelánea» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1963).

Bibliografia sobre Leandro de Saralegui y López-Castro: V. F. S. [Vicent Ferran Salvador], «Excelentísimo señor don Leandro de Saralegui» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1967, p. 9-10); José Gudiol [Ricart], «Leandro de Saralegui» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1970, p. 15-20); Carlos Soler d’Hyver, «Semblanza y bibliografía de don Leandro de Saralegui» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1967, p. 47-49).