Des de la dècada de 1940 participà, amb algun vaivé, en multitud de publicacions periòdiques, com ara Aquí Estamos, Hoja del Lunes, Correo de Mallorca, La Última Hora, Baleares i Diario de Mallorca, i dirigí, entre d’altres, les revistes Cort. Revista Mallorquina (1961-1975) i Revista Balear (1965-1977). Dinàmic i prolífic, el panorama erm de la postguerra li atorgà autoritat i èxit a l’Illa, que intentà mantenir al llarg de la seva vida, no sense dificultats. Falangista i propagandista de l’ideari de la dictadura franquista, es decantà posteriorment cap a posicions més moderades, a l’aguait de la nova conjuntura política de les acaballes de la dècada de 1970. Contemporani del crític Gabriel Fuster Mayans (Gafim), oposà el dogmatisme a la jocositat d’aquest.
Entre els estudis de síntesi i divulgació, tots publicats a Palma, destaquen El Castillo de Bellver. Su arte y su historia (Palma, Ajuntament de Palma, 1962), José María Quadrado, el polígrafo balear (Palma, Cort, 1967), De la Casa de las Comedias al Teatro Principal (Palma, Consell Insular de Mallorca, 1982), La imprenta y las xilografías de los Guasp (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1985). Una aportació notable és Robert Graves, de Wimbledon a Deyà (Palma, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, 1986), ja que testimonieja el contacte amb el grup d’escriptors, artistes i músics que escolliren Deià, poble que l’autor sovintejava per lligams familiars, com a residència permanent o temporal.
En el vessant de l’art contemporani, estigué vinculat al Círculo de Bellas Artes, fundat el 1941, i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. Freqüentà els artistes adscrits a la pintura tradicional i els àmbits d’exhibició corresponents, i enllestí nombrosos articles, fruit de la seva capacitat de treball i d’una àgil redacció. Publicà diversos llibres, com ara Joan Miró y Mallorca (Palma, Cort, 1978), una obra minsa, i Kristian Krekovic. El artista y su obra (Palma, Consell Insular de Mallorca, 1990). No obstant, l’aportació més citada és La pintura contemporánea en Mallorca. Del impresionismo a nuestros días, editada a Palma en dos volums els anys 1971 i 1972, que conegué una segona edició deu anys després. És, però, una obra mancada de rigor, ja que es tracta d’un generosíssim repertori acumulatiu, com palesa sobretot el segon tom. Tot i això, ha esdevingut de consulta freqüent per la gran quantitat d’artistes citats, que ascendeix a més de mil, com es recull a les contraportades, fet connectat amb l’absència de qualsevol selecció. Les adscripcions estètiques són sui generis, però fa un inventari de les exhibicions, els grups i els àmbits d’exposició. El volum més controvertit és el segon, que comença a la dècada de 1970, quan quallà una ruptura de la pràctica tradicional sota l’impuls de l’art conceptual. Encara que G. Sabater l’havia rebutjat frontalment, n’aparentà, inútilment, l’acceptació perquè no pogué amagar la seva incondicional adhesió a la pintura tradicional, academicista i paisatgista. Ho demostra la comparació entre l’espai dedicat a la renovació de la dècada de 1970 i l’apartat titulat «Pintura de vanguardia»: una barreja aleatòria dels ismes, que s’evidencia al capítol «Un postimpresionismo todavía vigente». |
