José María Quadrado Nieto tingué una producció gairebé inabastable. Conreà la literatura: crítica, creació i traducció; l’assaig polític i, sobretot, l’assaig religiós; la història: el caire més rellevant i estudiat, i l’arqueologia i la critica arquitectònica, les quals destaquen. Exercí la professió d’arxiver de l’aleshores anomenat Arxiu General i Històric del Regne de Mallorca, plaça que assolí de manera definitiva el 1843 i on romangué fins a l’ordre de jubilació, que acatà amb amargura, el 1895 als setanta-cinc anys. Organitzà i inventarià un malmenat arxiu, incorporà nous fons, lluità per conservar-los a l’Illa i per a aconseguir un local digne i divulgà part del seu contingut, com fou el cas dels còdex medievals. En conseqüència, es desenrotllà com a historiador.
  De ben petit, l’any 1821, quan enviduà la mare, la família abandonà Ciutadella, el lloc natal dels pares, i s’instal·là a Palma. Aquí, Quadrado dugué a terme la seva activitat, amb l’excepció de dues estades a Madrid (juny 1842 - agost 1843; juny 1844 - estiu 1846) i del seguit de viatges realitzats per diversos indrets de l’Estat espanyol amb motius diversos. És considerat com autodidacte perquè la formació reglada que rebé fou escadussera en relació amb els coneixements posseïts: literatura clàssica i contemporània, universal, catalana i castellana, paleografia, arqueologia i història, entre d’altres, i amb la tasca escomesa: extensa i múltiple. Als quinze anys finalitzà la formació escolar i, per l’estretor econòmica familiar, començà a treballar. Havia estudiat, amb brillantor, les primeres lletres i les superiors al col·legi jesuític de Monti-sion (1827-1835) de Palma; puntualment ho havia compaginat amb la matèria de teologia al Seminari Conciliar de Sant Pere de Mallorca, de dependència religiosa, estudis que continuà a Madrid el 1842, on s’havia traslladat amb el desig de conquerir l’èxit literari, que no assolí.

La segona estada a Madrid respongué a la comanda per a dirigir el diari El Conciliador, el projecte de Balmes que feu fallida i que fou la causa del subsegüent desencís polític del menorquí. No succeí el mateix amb l’ideari conservador, dins la més estricta ortodòxia, amb la unió de religió cristiana i defensa de la monarquia. Ho palesa la tasca, a les dècades 1940 i 1950, com a director i articulista, endemés del diari ja citat, en una sèrie de mitjans: La Fe (que fundà a Palma el 1843), El Católico (Madrid), El Áncora (Barcelona), Diario de Palma i, després de la Revolució de Setembre, a La Unidad Católica (Palma). Lliurà a la premsa una gran quantitat d’articles de signe diferent que a partir de la dècada de 1960, a diferència dels precedents, tingueren com a destí preferent les publicacions illenques. L’apologia del catolicisme fou el guiatge. A Ensayos religiosos, políticos y literarios, 4 v. (Palma, Amengual i Muntaner, 1893-1896), reuní gran part dels escrits breus i dispersos que havien aparegut en revistes i diaris. Encara en l’àmbit de les publicacions periòdiques, cal referir-se a la fundació del setmanari La Palma (1840), amb el concurs d’un cercle d’amics entre els quals figurava l’escriptor Tomàs Aguiló i Forteza, estretament unit a Quadrado, i amb el propòsit d’adreçar l’interès cap a allò propi i obrir nous horitzons.
  José Ramón Mélida el qualificà com a «arqueòleg i crític d’art», termes que abasten la producció del vuit-cents referits al que més endavant constituiria la història i la teoria de l’art. Inicialment s’hi apropà des del primer romanticisme, no debades hi pertanyia per generació, i reforçà la pertinença amb els contactes entaulats a Madrid i a Barcelona. A la capital, sovintejà la poderosa dinastia dels Madrazo: Federico i Pedro, fills de l’artista José de Madrazo; els lligams es multiplicarien: V. Carderera, Mesonero Romanos, Vicente de la Fuente, Gil y Zárate o Eugenio de Ochoa, la qual cosa explica el suport de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Quadrado en la defensa del patrimoni. Quant al cercle català, es relacionà cordialment amb Pròsper i Manuel Bofarull, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, Pau Piferrer, Roca i Cornet o Rubió i Ors. Quan hi connectà, els escriptors que havien militat dins el romanticisme liberal ja l’havien deixat de banda i es movien, com Quadrado, en el moderantisme.
  La vinguda a l’Illa de Piferrer i Parcerisa la tardor del 1841 per tal d’enllestir el volum dedicat a Mallorca, el tercer de l’empresa més important de la historiografia del segle xix: Recuerdos y bellezas de España, originà, entre altres coses, la participació de Quadrado, el qual esdevingué el col·laborador més constant. Començà el treball l’any 1844, amb el volum dedicat a Aragó, i el continuà durant vint anys, fins al 1865. Redactà sis volums dels dotze que conformaren l’obra, per la qual cosa va recórrer disset províncies. Uní l’observació directa dels monuments amb la consulta arxivística. Menéndez Pelayo, la menció del qual és procedent perquè Quadrado li llegà el fons bibliogràfic i el documental, assenyalà la confluència de topografia, història i arqueologia. La mirada recaigué en els monuments, un tret de l’època i de l’enfocament de Recuerdos y bellezas de España explicitat en el subtítol: Obra destinada a dar a conocer sus monumentos, antigüedades y vistas pintorescas…. Més reduïdes foren les notícies sobre l’escultura monumental, i encara més les referides a la pintura i a les arts decoratives. L’aproximació de Quadrado al monument i al document l’allunyà de la idea de l’art com a expressió del sentiment i productor d’emoció present en Piferrer, però no abandonà del tot la identificació entre religió i esperit, entre arqueologia medieval i civilització cristiana; tampoc no eliminà la petjada del pintoresquisme i de la melangia, en concordança amb la ressonància de les ruïnes de l’antiguitat, no debades havia begut del classicisme, i amb la seva actitud vital. Tanmateix, ho supedità, no sense titubeigs, al saber de l’antiquari, i substituí la prosa apassionada de Piferrer per una composició austera. La priorització del medieval, des del preromànic i el confús terme mudèjar fins al gòtic, no exclogué el Renaixement, exaltat pels contemporanis com un valuós llegat de la dinastia dels Àustria.
  Als seixanta-dos anys, després de treballar-hi durant tres anys, publicà l’obra España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Islas Baleares. L’objectiu teòric era la reedició del volum de Piferrer sobre Mallorca de l’any 1842; però no es limità a reproduir-lo, sinó que l'amplià tant en la part de Mallorca com pel que fa a les altres illes (això és, Menorca, Eivissa i Formentera), que les afegí a l’obra. Quant a Mallorca, prosseguí el discurs històric traçat per Piferrer, que l’havia conclòs al segle xiv, amb la caiguda del Regne privatiu de Mallorca i la reincorporació a la Corona d’Aragó. Per la seva banda, Quadrado es va estendre fins al triomf de la dinastia borbònica el 1715 i la implantació del Decret de Nova Planta, data en la qual, per l’autor, finalitzà la història de la ciutat de Palma i la de Mallorca (p. 563).
  La consciència del patrimoni i la labor ininterrompuda a la Comissió de Monuments de Balears és una de les activitats senyeres de Quadrado, i requereix una consideració específica malgrat que el discurs no s’allunyà, sinó que discorregué en paral·lel a la perspectiva de Recuerdos, amb un caràcter reivindicatiu i «patriòtic» pel que fa a la necessitat d’apreciar, conèixer i divulgar l’art propi. Fou l’ànima de la Comissió des del 1844, quan s’instituí, fins al 1896, quan Quadrado morí, i tant és així que aquella, en mancar-li el seu impuls, decaigué i arribà a la dissolució el 1912. Des de la seva posició (vocal, 1844-1855; secretari, 1856-1868, i vicepresident, 1869-1896), requerí el compromís de l’Estat i lluità aferrissament per la conservació dels monuments. L’exemple més notori i punyent l’ofereix el claustre gòtic del convent de Sant Francesc de Palma, que l’ocupà entre el 1852 i el 1874, quan aconseguí que es declarés Monument Històric Artístic, una garantia teòrica, no pràctica, de preservació. Aquest claustre i la Torre de Peraires, de la mateixa filiació i també a Palma, foren les úniques declaracions que obtingué.
  Un dels textos clau per a analitzar la posició de Quadrado respecte del patrimoni és Dos palabras sobre demoliciones y reformas (Palma, Guasp, 1851). El mateix any —això és, el 1851—, el reproduí al Semanario Pintoresco Español, en el qual una dècada abans havia publicat algun article sobre les Illes. El títol s’adaptà al tarannà del Semanario: «Del vandalismo en arquitectura» (Semanario Pintoresco Español, Madrid, núm. 47, 23 de novembre de 1851, p. 375-376; núm. 48, 30 de novembre de 1851, p. 378-379; núm. 49, 7 de desembre de 1851, p. 395-387). L’imprimí de nou a la mallorquina revista Museo Balear (v. iv, 15 de novembre de 1887), en la qual simplificà el títol, modificà epígrafs i afirmà la vigència del contingut, més enllà de circumstàncies puntuals. La tesi del discurs és la decadència moral contemporània, palesa en l’arquitectura com a manifestació de l’esperit de la societat. A la manca d’un estil arquitectònic propi s’uneix la destrucció de la ciutat i del seu llegat, fruit del materialisme abans que de la desamortització. Assimila ruïna moral i ruïna arquitectònica, i com a correctiu a l’afany de demolició —matisant Victor Hugo, de qui era bon coneixedor—, reivindicà el retorn al passat, el passat de l’època medieval i de l’artesanat, un període d’harmonia sota el signe de l’eclesiologia. Tanmateix, davant la impossibilitat de l’operació, idea comuna a l’historicisme romàntic, la impotència acompanyarà Quadrado.
  Si bé l’emblema del passat és l’arqueologia medieval i la civilització cristiana, el 1892 reconegué el barroc en la conjuntura d’una pretesa modificació de la façana de l’Ajuntament de Palma, del segle xvii. Ja el 1888, a Islas Baleares, havia introduït algunes observacions sobre aquest tema. La legitimació es basà en la preferència per allò que és autèntic abans que per la imitació.
  Pel que fa a la qüestió de les restauracions monumentals, mantingué una posició laxa, conscient dels límits del seu saber. En realitat, simultàniament amb la proliferació d’aquelles a Mallorca des de la dècada de 1980, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando les havia posat en dubte i havia avaluat l’alternativa de la conservació o la no-intervenció. Quadrado donà suport a la reparació i la consolidació quan l’immoble perillava i, així mateix, intercedí per la reutilització de la Llotja de Sagrera amb destinació al Museu Provincial de Belles Arts.
  En síntesi, Quadrado, un dels grans representants de l’historicisme burgès conservador, cancel·là el poder de la imaginació com a base per a la comprensió de l’arqueologia de l’art. S’escorà des de l’idealisme del primer romanticisme cap al positivisme, propi de la segona generació romàntica. La seva projecció es va estendre arreu de l’Estat i la seva contribució no ha deixat de ser objecte d’estudi. Fou membre de nombroses acadèmies i societats, així com objecte de reconeixements.

Bibliografia sobre José María Quadrado Nieto: Antoni Maria Alcover, Dn. Jusep M.ª Quadrado. Sa vida i ses obres… (Ciutat de Mallorca, Amengual i Muntaner, 1919); Antoni Maria Alcover, «Algo sobre la biografía y bibliografía de Don José María Quadrado» (Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, any xxiv, núm. 1-3, gener-març 1920, p. 4-35); Miguel Artigas, «Los papeles de Quadrado» (Boletín de la Biblioteca Menéndez Pelayo, Santander, maig-juny 1916, p. 145-149); Fernando de Aniezo, «Don José María Quadrado» (Arquitectura, Madrid, 1919, p. 333-335); Catalina Cantarellas, «Quadrado i el patrimoni historicoartístic», a diversos autors, Josep Maria Quadrado i el seu temps (Palma, Miquel Font, 1997, p. 155-180); Vicente Lampérez y Romea, «Quadrado, crítico de la arquitectura española» (Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1919, p. 111-119); José Ramón Mélida, «Quadrado, arqueológo y crítico de arte» (Sociedad Española de Excursiones, Madrid, 1919, p. 101-110); Marcelino Menéndez Pelayo, «Introducción», a José María Quadrado, Ensayos religiosos, políticos y literarios, 4 v., vol. 1 (Palma, Amengual y Muntaner, 1893, p. vii-lxi); Ignacio Peiró Martín i Gonzalo Pasamar Alzurria, «Quadrado Nieto, José María», a Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos (Madrid, Akal, 2002, p. 505-506); Lorenzo Pérez, Quadrado, defensor de los monumentos (Palma, s/d, 1969); Francisco Roca, «Quadrado, crítico de arquitectura», a Homenaje a la gloriosa memoria del polígrafo balear D. José María Quadrado en el primer centenario de su natalicio […] tributado por la intelectualidad mallorquina […] [el] día 13 de noviembre de 1919 (Palma, Amengual y Muntaner, 1920, p. 23-32); Jaime Salvá, «Quadrado, defensor de los monumentos de Mallorca» (Mayurqa, Palma, vol. 3-4, 1970, p. 245-256); Santiago Sebastián, «Significación de Quadrado en la génesis del arte español» (Mayurqa, Palma, vol. 3-4, 1970, p. 227-244).