La seva faceta com a historiador de l’arquitectura es combinà amb la d’activista cultural, com a organitzador primer de les Trobades d’Artistes de les Pallargues i com a impulsor de l’Associació d’Amics de l’arquitectura popular després, amb l’organització anual d’un curset que combinava sessions teòriques a càrrec d’experts amb sessions pràctiques de treball amb la pedra, el fang o la fusta. Aquestes jornades sempre es traduïen en una publicació a la manera d’actes d’un simposi o congrés, amb títols com ara Les cabanes i els marges (2001), El territori i la casa (2002), L’arquitectura dels oficis (2003) o L’arquitectura de l’aigua (2004), entre d’altres, tots editats per Pagès Editors. D’altra banda, les Trobades d’Artistes també tingueren les seves corresponents publicacions, amb títols com ara Intercanvi artístic entre poble i ciutat, L’educació en l’art. Art, per a què? o bé Art de gènere o gèneres d’art?. Després de set edicions, les Trobades d’Artistes es fusionaren amb les jornades literàries també organitzades al municipi, i donaren com a resultat les Trobades d’Art i Literatura de Ponent, on es feren homenatges a artistes vinculats a la Segarra i l’Urgell, com ara Guillem Viladot i Joan Hernández Pijuan.
Com a arquitecte s’especialitzà en la restauració de monuments, i intervingué en diversos edificis com l’església romànica d’Ossó de Sió, els safareigs d’Agramunt o l’església romànica de Santa Maria d’Agramunt, tots a l’Urgell, el castell de la Morana (Segarra) o la Torre del Cargol, a Ponts (Noguera). Fruit de la restauració de la parroquial d’Agramunt, publicà a la revista del bisbat d’Urgell l’estudi «La majestuositat del romànic tardà reviu a Santa Maria d’Agramunt» (2008). També formava part de l’associació SOS Monuments, entitat creada per a la defensa del patrimoni cultural català, i que arribà a presidir.
A part de la sensibilitat com a arquitecte que estimava la història dels edificis i combinava la part tècnica amb una exhaustiva tasca de documentació, el seu activisme en pro de la cultura, amb l’art i l’arquitectura popular com a eixos principals, la seva producció com a historiador de l’arquitectura destaca sobretot pel fet d’haver posat el focus en un dels grans edificis del barroc civil català, la Universitat de Cervera, que fins llavors i fent servir paraules pretèrites d’Agustí Duran i Sanpere, havia estat «lloada o denostada, però mai estudiada». L’interès de Josep Mora per la Universitat va propiciar l’apropament posterior a l’edifici per part d’altres historiadors de l’art o arquitectes, i donaren lloc a altres treballs que han de citar ineludiblement la seva obra. |