Santiago Masferrer i Cantó era membre d’una família de comerciants i botiguers; de fet ell mateix, a començaments de la dècada de 1920, va treballar per a la Cambra Internacional d’Intercanvi per al Foment del Comerç i de la Indústria de Barcelona. Durant la Guerra Civil espanyola, es va vincular a l’Exèrcit Popular de la República i, en qualitat de comissari de guerra, va publicar diversos articles per tal de difondre la causa republicana. Va morir en combat l’any 1937, i els articles publicats arran del seu traspàs en van destacaren la ferma defensa de la causa antifeixista.

La seva acció i la seva obra són prolífiques i heterogènies, com bé revelen els escrits sobre temes diversos que va redactar per a molts diaris i revistes de l’època, editats a Barcelona i a Madrid. Es va interessar per la crítica teatral i va ser activista en aquest camp, però juntament amb d’altres es va esforçar per a apropar el teatre a les classes populars. De les novel·les que va publicar, destaca La ciudad pueblo (1916), on ofereix un retrat de la ciutat de Barcelona que va suscitar elogis en la premsa de l’època. També és autor de la novel·la proletària Fermín Galán héroe de la República (1936), els beneficis de la qual es van destinar al Socorro Rojo Internacional. Va ser igualment el traductor al català de la novel·la antibel·licista El Foc de Henri Barbusse i de Cavalleria rusticana de Giovanni Verga. Tota la seva activitat literària i intel·lectual està amarada de la ideologia comunista.
  La seva contribució a la història de l’art és igualment variada, com evidencien els títols d’algunes de les seves publicacions, com ara «Museos monográficos en las casas de los Hombres célebres» (1935), El urbanismo y la arquitectura en la URSS (Madrid, 1935) i «El monasterio de San Jerónimo de la Murtra» (1935). També va publicar textos sobre l’expressionisme alemany i sobre Apel·les Mestres.
  Tanmateix, la seva aportació més rellevant va ser en el camp de les arts sumptuàries i, en particular, en l’àmbit de l’argenteria i la joieria catalanes. En són exemples els articles «Còdex argentí del Museu episcopal de Vic» (D’Ací i d’Allà, Barcelona, 1929) o «Cómo funcionava el gremio de maestros plateros de Barcelona» (Revista de Oro, Barcelona, 1926), en el qual s’esforça per a esbrinar la dinàmica de la corporació. L’obra que va tenir més repercussió entre els seus coetanis va ser La joia catalana (1930), on ofereix una visió de conjunt de la joieria catalana des del romànic fins a l’època contemporània, mostrant novament l’interès per les qüestions gremials. Alguns extractes del llibre es van publicar en espanyol l’any 1933 a la Revista de Joyería.