Josep Mas Domenèch va ser eclesiàstic i arxiver de la catedral de Barcelona. Era un entusiasta investigador autodidacte, que va consagrar bona part de la recerca a la història dels pobles del bisbat barceloní. Va néixer a Premià de Dalt, a la masia de can Riera de Sant Mateu, ben a prop de la capella romànica homònima, de la qual els seus pares eren ermitans. La mare va morir al cap d’unes hores del part, quan només comptava amb divuit anys. Així, orfe de mare, Josep va ser criat per les seves tietes i avis paterns, els quals van fer d’ermitans al veí santuari de la Mare de Déu de la Cisa fins al 1869; llavors es traslladaren a viure a Vilassar, on Mas va fixar la seva residència habitual.
  Tal com s’ha dit, el 1900 va ser designat beneficiat i encarregat de l’arxiu de la catedral de Barcelona, on va treballar incansablement fins al 1936. Aquí, i no sense dificultats, va afrontar la tasca de reordenar els fons documentals, i de classificar i catalogar les piles enormes de pergamins extraviats que va trobar als armaris de la sala de la Pia Almoina i a l’Arxiu de Mitja Escala. El resultat van ser les quatre sèries de pergamins, integrades per unes deu mil unitats, que Mas va anomenar Diversorum. Alhora, va publicar en quatre volums els regests del cartulari de la catedral.
  Aquesta laboriosa feina de formiga incansable es va traduir en innombrables treballs històrics sobre la seu i la diòcesi, que el van fer mereixedor d’ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. En total, va signar uns tres-cents cinquanta treballs, des d’articles divulgatius i d’opinió, a obres de gran rigor científic en què donava a conèixer els documents que anava poant, no només de l’arxiu catedralici, sinó també d’altres arxius barcelonins que consultava amb freqüència, com ara el Diocesà, el de la Corona d’Aragó i el d’Història de la Ciutat. En aquest sentit, sobresurten les «Notas sobre antichs pintors a Catalunya» (1911-1912) i «Notes d’esculptors antichs a Catalunya» (1913-1914), publicades al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Totes dues aportacions es van convertir en el punt de partença i de referència de molts estudis posteriors, atesa la gran quantitat d’artistes i notícies que s’hi recollien.

Ara bé, la seva obra magna van ser les Notes històriques del bisbat de Barcelona (1906-1921), dividida en tretze volums que contenen, entre d’altres, les rúbriques dels Libri Antiquitatum de la seu. Mas va aportar infinitat de dades sobre capelles, esglésies, retaules i ermites repartides per tot el bisbat, i també sobre història, religió i tradició populars. Aquest esforç enciclopèdic es va traduir no només en aquestes notes històriques, sinó també en una quantitat ingent d’anotacions manuscrites, moltes d’aquestes encara inèdites, aplegades en vint-i-set volums custodiats a l’Arxiu Històric de la Ciutat. A més a més, el seu fons personal també incloïa una important col·lecció de fotografies, positius i negatius, conservats a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Per tot plegat, no és estrany que se’l conegués, amb encert, com el cronista modern de la Seu i del bisbat de Barcelona.
  Sens dubte, sobre les espatlles de mossèn Mas, hi reposava la influència de Josep Gudiol, en particular, de les seves Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902). Aquest llibre pretenia formar els eclesiàstics catalans sobre el patrimoni de l’església dins els seminaris diocesans, però es va convertir en un manual dels investigadors religiosos de l’art, entre els quals convé situar Josep Mas.
  Mossèn Mas era una persona inquieta i preocupada per estar sempre al lloc que tocava i quan tocava. Així, el 1920, va seguir en primer persona les obres de reconstrucció de l’altar major de la seu de Barcelona, durant les quals es va descobrir una làpida que va permetre certificar una consagració de l’any 1338. Arran d’aquesta experiència, Mas va publicar una sèrie d’articles al diari El Correo Catalán (5, 14 i 28 de novembre de 1920, i 29 de desembre de 1921), en què descrivia minuciosament tot el que es var fer a la catedral durant aquella intervenció.
  Encara dins la producció investigadora, i en clau local, convé ressenyar altres treballs com ara Nota històrica de la Mare de Déu de la Cisa (1908), Goigs de Sant Feliu d’Alella (1908), Nota històrica de l’Església Parroquial de Sant Vicens de Llavaneres, bisbat de Barcelona (1921) i Efemèrides de l’arxiprestat de Mataró (1923). Cal afegir un article sobre la «Fundació de l’hospital de la Santa Creu» (1927) i un altre sobre «L’hospital de Sant Llàtzer de lleprosos, de Barcelona» (1929), que revelen la seva versatilitat i l’amplitud de mirades temàtiques.
  Va morir i va ser enterrat a Vilassar de Dalt als vuitanta-dos anys, on és recordat sobretot pel seu treball al voltant de les relíquies dels Sants Màrtirs, a les quals va consagrar el llibre Nota històrica de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt (1908). A més, el 1920 va fer restaurar, a les seves despeses, el gran retaule-reliquiari dels Sants Màrtirs, amb motiu del tercer centenari del trasllat de les relíquies esmentades des de Càller fins a Vilassar (1623-1923).

Bibliografia sobre Josep Mas Domenèch: Àngel Fàbrega Grau i Josep Baucells Reig, Catàleg de l’Arxiu Capitular de la S. E. catedral basílica de Barcelona, vol. i (Barcelona, Capitulum Almae Sedis Barcinonensis Archium, 1969); Àngel Fàbrega Grau, «Les lipsanoteques i les consagracions successives de l’altar major de la seu de Barcelona: anys 1058, 1338 i 1599», a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. i (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 127-132), i Enric Moreu-Rey, Els treballs històrics de mossèn Josep Mas i Domènech (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1980).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Arxiu Fotogràfic de Barcelona