La redacció d’aquesta tesi el portà a Barcelona en els anys de la dictadura de Primo de Rivera, quan s’acabava d’obrir al públic la col·lecció de pintura mural romànica del Museu de Barcelona, que aleshores feia furor i, al Pirineu, col·leccionistes i comerciants d’art competien per a adquirir el que encara restava in situ d’aquest valuós patrimoni pictòric. Kuhn degué conèixer personalment les col·leccions Plandiura i Bosch i Catarineu, ja que inclou a la seva obra pintures que llavors hi ingressaren. Treballà també amb material fotogràfic i d’arxiu, i és ben probable que visités algunes de les esglésies, però degué freqüentar també el taller dels restauradors que treballaven en el traspàs i la restauració de la pintura mural, ja que inclou a la seva obra pintures com les de Sant Martí Sescorts, de les quals parla com si encara estiguessin in situ, que no ingressaren al Museu Episcopal de Vic fins molt després. Kuhn degué conèixer personalment mossèn Josep Gudiol i Cunill, conservador d’aquest museu i autor d’una primera obra de síntesi sobre pintura mural romànica catalana, mèrit que Kuhn li reconeix, i també el seu nebot, Josep Gudiol i Ricart, relacionat amb les pintures de Sant Esteve d’Andorra la Vella, arrencades també en aquests anys. Si Chandler Rafton Post, en estudiar la pintura romànica, destaca per l’anàlisi estilística que en fa, l’aportació fonamental de Kuhn és en el camp de la iconografia, sobre les imatges que composen els programes decoratius de les esglésies, que estudia amb gran sagacitat. Kuhn hi inclou i estudia tot el que a l’època es coneixia o se sabia que existia, i ho agrupa per èpoques, a partir de la cronologia que aleshores s’atribuïa als frescos, que en la majoria dels casos ha variat, no així les anàlisis iconogràfiques, que en la majoria dels casos continuen sent molt vàlides. Si altres estudiosos que es dedicaren a la pintura romànica catalana, com Walter Spencer Cook, hi restaren vinculats de per vida, Kuhn s’hi dedicà només amb aquesta obra, tanmateix de gran envergadura.
De seguida de defensar i publicar la tesi, el 1930 Kuhn esdevingué professor a la Universitat de Harvard i conservador del Museu Germànic, més endavant Museu Busch-Reisinger, a Harvard, en morir el fundador, Kuno Francke. Kuhn, que hi treballà fins al 1968, aconseguí fons per a noves adquisicions i per a un nou edifici, i transformà un petit museu de reproduccions en un museu d’art modern important, amb fons notables d’art de la Secessió vienesa, de l’expressionisme germànic. El 1932, en el període d’entreguerres, hi muntà exposicions d’art contemporani germànic. Després, al temps en què Hitler tancava els museus d’art contemporani per considerar-los degenerats, Khun adquiria aquest art per al seu museu. Quan Walter Gropius emigrà a Harvard, l’ajudà a salvar el treball artístic de molts dels col·legues de l’arquitecte a la Bauhaus. Els papers personals de Gropius i de Lyonel Feininger foren també adquirits sota la seva direcció. Kuhn fou també editor de la revista Art Bulletin (1948-1949) i president del Department de Belles Arts de la Universitat de Harvard (1949-1953).
De la seva obra erudita, a més de la citada sobre la pintura mural romànica de Catalunya, destaca el corpus de pintura medieval i del Renaixement germànic de les col·leccions americanes: A catalogue of German paintings of the middle ages and Renaissance in American collections (Harvard, 1936), German and Netherlandish sculpture, 1280-1800 (Harvard, 1965) i German expressionism and abstract art. The Harvard collections (Harvard, 1957). |
