El 1916 rebé el nomenament de conservador del Museu Arqueològic del Seminari de Lleida fins al 1925. Al museu estant, tingué l’oportunitat de desenvolupar diferents estudis i treballs. Guanyà el premi al Concurs de Museus de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1818 —i que fou atorgat l’abril del 1919— amb el treball El Museu Arqueològic de la Diòcesi de Lleida. Història, organització i importància del mateix, que comptà amb una dotació econòmica de mil cinc-centes pessetes. Aquest import, tal com preveien les bases del concurs, es destinà íntegrament a la remodelació i la millora dels espais expositius del Museu Arqueològic del Seminari per tal d’habilitar-hi millor les obres. El treball fou publicat l’any 1924. Publicà, així mateix, diferents articles a la revista Esperanza, editada pel Seminari de Lleida —de la qual formava part del consell de redacció—, entre els quals destaca «Historial del Museo Diocesano. Aplicación del premio del Institut d’Estudis Catalans. Prehistoria. Adquisiciones varias. Preciosidad bibliográfica. Realidades futuras y esperanzas ciertas» (1920), «Historial del Museo Diocesano. Riquísima joya. Variedades adquisiciones. El nuevo museo. Visitas» (1920), «Historial del Museo Diocesano (continuación)» (1921), «Historial del Museo Diocesano. Alarmante noticia. Visita de importancia. Nuevos donativos» (1921) i «Historial del Museo Diocesano. Una ‘memoria’. Nuevas adquisiciones. ¿Se dejarán tomar delantera los sacerdotes?» (1921).
L’1 d’abril de 1925 fou nomenat ecònom de Rosselló i l’1 de juliol de 1930 obtingué, per concurs, la rectoria de la parròquia d’Albelda. El novembre del 1929 havia assistit, en qualitat de delegat diocesà, al primer Congrés d’Acció Catòlica a Espanya, celebrat a Madrid. L’estiu del 1936, amb motiu dels aldarulls de la Guerra Civil, fugí a França i des d’allí es desplaçà a Roma. Tornà per Irún el 1938 i es reincorporà a la seva estimada parròquia d’Albelda, on organitzà la secció de «Frentes y Hospitales» per tal d’atendre els ferits de la batalla del Segre. A Albelda, on era conegut com «Mosén Juan», hi va romandre fins a la seva mort. Allí dugué a terme també una intensa tasca social, participant activament en la parcel·lació agrícola per tal de pal·liar el problema del minifundi i implementant al terme el conreu d’arbres fruiters. D’antuvi, ja havia treballat activament en el marc de l’acció social agrària catòlica, havia cooperat amb el Sindicat de Sant Isidre a Rosselló i havia fundat els de Rosselló i Albelda. La seva passió era, però, l’art i, sobretot, l’arqueologia (fou nombrat membre de l’Acadèmia Arqueològica de Tarragona) i mostrà també una gran afecció per la història local. A Albelda estudià el ric arxiu de la col·legiata i la col·lecció de protocols notarials, desapareguts l’any 1936 i dels quals deixà notícia en les «Notas históricas de la Villa», que publicà en diferents programes de festes. Descobrí i excavà el jaciment dels Castellassos —ibèric, d’arrel hallstàttica i amb perdurabilitat en època romana—, situat en un tossal entre Tamarit de Litera, Albelda i Alcampel, on impulsà prospeccions i excavacions, però sense mètode arqueològic. «Mosén Juan» atribuí la procedència dels Castellassos a dues estàtues sedents de representació humana (datades entre els segles iii i i aC, tot i que alguns autors han proposat una cronologia bastant més avançada), conservades a l’Ajuntament d’Albelda i al Museu d’Osca, respectivament.
Fou col·laborador dels diaris lleidatans Diario de Lérida i Correo de Lérida, i de les revistes Esperanza i Ciudad, en les quals publicà, a més de dissertacions de contingut religiós, nombrosos articles sobre art i arqueologia. Impartí, endemés, diferents conferències i xerrades. |
