L’interès de Forteza per les construccions del passat no es pot deslligar de la seva manera d’afrontar la pràctica arquitectònica i, de fet, l’alimenta. Després de titular-se a Barcelona (1917), va retornar a Mallorca i va ocupar càrrecs de relleu: va ser nomenat arquitecte diocesà de l’illa (1919), director de construccions escolars de l’Estat a les Illes Balears (1921) i arquitecte municipal de Palma (1933). El seu estil madur, el qual caracteritza les seves obres de la dècada de 1920 i inclou el gruix de la seva producció, s’ha qualificat de regionalista, i s’endinsa en la modernitat des del coneixement profund de la tradició constructiva mallorquina. Forteza va deixar constància escrita d’aquesta concepció de l’arquitectura moderna i dels motius que el van conduir a adoptar-la: al seu treball «Humanisació i deshumanisació de l’art» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1926) observava que l’art tradicional era realista i popular, i que l’art modern, que havia deixat de banda la tradició i el passat, resultava elitista; per això, ell es resistia a trencar completament amb els elements tradicionals i reclamava la continuïtat amb la tradició a l’hora de projectar una arquitectura nova. Així, l’arquitectura regionalista de Forteza incorpora elements tradicionals mallorquins que en cap cas no són elements decoratius gratuïts i superficials, sinó que surten de la raó. És cert que amb els anys les seves construccions es van anar simplificant i depurant d’ornament, però no és senzill identificar què és modern i què es tradicional en l’obra de Forteza, perquè en realitat explora i es basa en les normes funcionals pròpies de l’arquitectura tradicional mallorquina. Com Le Corbusier, Forteza es considerava modern però reconeixia que el seu mestre era l’estudi del passat, com es pot veure a «Le Corbusier i l’urbanisme. Cal alliberar-se de tot esperit acadèmic» (La Nostra Terra, Palma, novembre 1931). Rebutjava de ple l’arquitectura contemporània que es deslligava completament de la tradició, i s’oposava a la uniformitat i l’estandardització derivats de l’utilitarisme, perquè segons el seu parer l’arquitectura moderna tenia recursos per a superar aquest perill, com es pot veure a «Parers en contra de l’arquitectura moderna» (Almanac de les Lletres, Palma, 1934).
Són semblants els criteris de Forteza pel que fa a qüestions urbanístiques, i els va fer públics en dues conferències, «L’art de construir les ciutats i la reforma de Palma» (1921) i «La urbanització de Palma. Ciutat antiga i ciutat moderna» (1930). Totes dues foren publicades en el fulletó L’esdevenidor de la nostra ciutat. Urbanisme mínim (Palma, 1934). En aquesta treballs exposava, en referència a la reforma del casc antic i a l’eixample de Palma, que a l’hora de planejar les ciutats modernes i solucionar problemes urbans calia tenir en compte qüestions estètiques i no només funcionals i racionals, i reivindicava la importància de conèixer l’urbanisme del passat (i sobretot el medieval) per comprendre l’estètica urbana.
La història de l’arquitectura de Forteza l’emmarca, també, la seva ideologia política. Era políticament regionalista, i concebia les Illes Balears, Catalunya i València com a part d’una mateixa nació, perquè totes tres regions tenien un mateix origen, història, llengua i cultura; ara bé, dins els Països Catalans, Mallorca seria una regió autònoma a causa de les seves particularitats, i la nació catalana sencera formaria part d’un estat ibèric federal. Aquest pensament es va començar a manifestar des d’època estudiantil, quan va intervenir en la fundació i en la presidència d’una associació (Nostra Parla) que defensava activament la llengua catalana en l’àmbit dels Països Catalans (1916). El grup tenia connotacions polítiques, i els interessos de Forteza van cristal·litzar, ja de tornada a Mallorca, en la fundació i direcció de l’efímer Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919). Després, Forteza es va integrar en el partit liberal i va ser nomenat batlle de Palma (1923), però el cop d’estat de Primo de Rivera va acabar amb les seves aspiracions polítiques. Les va reprendre, en part, anys més tard, ja en temps de la Segona República, quan va tenir novament un paper de relleu dins el Partit Regionalista, i va participar en la redacció de l’avantprojecte de l’Estatut de les Illes Balears (1931).
Quan estudiava l’arquitectura del passat, Guillem Forteza ho feia també des d’una perspectiva regionalista. Li interessaven les manifestacions artístiques característiques de Mallorca, i en va aplicar el profund coneixement de manera directa als seus projectes constructius i explorava, a més, les relacions que tenia amb el món català. Va abordar l’estudi de tipologies arquitectòniques pròpies de l’illa, com els palaus senyorials, com ara «Elogi de les cases senyorials de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1924); «En homenatge a l’arquitecte Mr. Arthur Byne» (La Nostra Terra, Palma, setembre 1935). Va determinar que aquest tipus arquitectònic havia sorgit el segle xvi com a resultat de la fusió de la tradició constructiva local d’origen gòtic i la innovació procedent del renaixement italià, i el trobava especialment interessant perquè els seus constructors «no trastoquen lo que definitivament és bo, encar que provingui d’èpoques sentimentals contraposades a les que ells respiraren». No sorprèn l’alta valoració que en fa, perquè Forteza també aspirava a crear una nova arquitectura que sorgeixi de la tradició i, entre els trets tradicionals més repetidament emprats per Forteza al llarg de la seva carrera, s’hi troba el pati central característic de les cases senyorials.
Potser el més conegut dels seus treballs sobre tipologies arquitectòniques mallorquines és el de les llotges de comerç, una família d’edificis que Forteza trobava exclusiva dels Països Catalans. Després d’explorar-ne els possibles orígens i els models constructius i d’establir una evolució formal dins el grup, establia l’existència d’un vincle directe entre la personalitat de la nació catalana medieval i l’arquitectura de les llotges, que representen el punt més àlgid de l’hegemonia mercantil i de l’evolució civil de la nació. A més, la conjunció de simplicitat tècnica i expressió artística que es troba en les llotges exemplifica a la perfecció l’estil català de l’arquitectura civil. Dedica la major part de l’article a la llotja mallorquina de Guillem Sagrera, la llotja «arquetípica», i en reconeix l’originalitat, al mateix temps que identifica allò que de català hi ha en la seva estructura i estil. Aquest treball sobre les llotges va gaudir d’àmplia difusió: va ser presentat el 1934, a l’Institut d’Art i Arqueologia de la Universitat de París, en el marc del cicle de conferències sobre el gòtic civil català organitzat pel Centre d’Estudis de l’Art Català i de la Civilització Catalana (CEACC) de la Fundació Cambó, i l’any següent va publicar el volum que les recollia totes, L’architecture gothique civile en Catalogne (París, 1935). Se’n va publicar també una versió en català, titulada «El cicle arquitectònic de les nostres llotges medievals» (Revista de Catalunya, Barcelona, 1934). Va publicar amb el títol «Arquitectura gòtica catalana. Les llotges de comerç» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1934).
En l’àmbit de l’arquitectura religiosa, Forteza es va interessar pel campanar típic mallorquí de base quadrada i coronament tetragonal, que es troba des del segle xiv fins al segle XVIII a l’illa. En les seves pròpies paraules, són primitius, robustos i gegantins, i no deriven directament de models catalans sinó que resulten de la trobada entre «la madura grandesa espiritual catalana amb una illa avesada a les coses grans per la secular civilització musulmana». Per tant, posa de manifest la relació entre Mallorca i Catalunya, però al mateix temps incideix en la personalitat medieval pròpia de l’illa, com es pot veure a «Conversa ràpida sobre els campanars de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1936).
Forteza també va estudiar monogràficament l’edifici religiós més significatiu de l’illa, la Seu de Palma. Amb un bon coneixement de la bibliografia i a partir de les seves pròpies observacions constructives, va realitzar un plantejament trencador en la historiografia de l’edifici: la catedral de Palma no tindria origen romànic i no seria el producte d’un projecte únic, sinó que inicialment hauria estat pensada com a temple de nau única, i posteriorment es transformaria en una construcció de tres naus, com es pot veure a «Estat de l’arquitectura catalana en temps de Jaume I. Les determinants gòtiques de la catedral de Mallorca» (La Nostra Terra, Palma, desembre 1929). Una altra estructura que va estudiar monogràficament va ser el claustre de Sant Francesc, que va qualificar d’exemplar únic del seu gènere i de producte d’esdeveniments propis de l’edat mitjana mallorquina, com es pot veure a «La conservació del claustre de Sant Francesc. Una obligació de l’estat acomplida» (El Día, Palma, 17 d’abril de 1935) i a «El claustre de Sant Francesc» (Bolletí de la Societat Arqueologica Lul·liana, Palma, maig-juny 1935). Com en el cas de les llotges, tant el seu treball sobre la Seu com els dedicats a Sant Francesc situen aquests edificis dins el conjunt de l’arquitectura gòtica catalana: de la Seu, diu que forma part del cicle de les catedrals catalanes, i que culmina en Santa Maria del Mar; de Sant Francesc, després de reconèixer la seva ascendència artística gòtica catalana, afirma que el mèrit dels constructors mallorquins rau, no tant en l’originalitat de les formes, sinó en saber posar en valor les formes apreses de la font original.
El gòtic era, per a Forteza, l’estil més tradicional de Mallorca, i Guillem Sagrera representava el punt àlgid d’aquesta tradició constructiva, de tal forma que alguns temes creats per ell van quedar «incrustats» en la ment dels constructors dels segles posteriors, com es pot veure a «Influències de Guillem Sagrera en l’arquitectura religiosa de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1935). Detecta l’impacte del gòtic al llarg de tota l’època moderna, perquè «la tradició constructiva del país […] era eminentment, francament gòtica. Els arquitectes mallorquins del segle xiv es compten entre els mestres més consumats de l’art gòtic […]. No era possible desviar-se massa d’aquesta tradició constructiva. No era possible desviar-se’n gens». I els mòduls gòtics, deia Forteza, eren «inherents encara a tota construcció moderna que no vulgui perdre el segell essencial de filiació mallorquina», a «Elogi de les cases senyorials de Mallorca» (Almanac de les Lletres, Palma, 1924).
El coneixement del gòtic de Guillem Forteza no es limitava al derivat de l’estudi directe dels monuments mallorquins. En coneixia les teories i havia reflexionat sobre aquestes, concloent que les raons estètiques n’explicaven les formes per damunt de qualsevol altre tipus de motius, com es pot veure a «Les teories de l’arquitectura gòtica i les ruïnes de Reims i Soissons» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, desembre 1924 - gener 1925). També estava al dia dels treballs més recents sobre el naixement i la implantació del gòtic a Catalunya i a Mallorca, incloent els del seu amic Pierre Lavedan, i donava suport a l’existència d’un gòtic meridional diferent del septentrional, i a un gòtic mallorquí sobri, sense efectismes artificiosos, d’un racionalisme constructiu que reflecteix el temperament nacional i que «ret justícia a la nostra autòctona personalitat», com es pot veure a «Estat de l’arquitectura catalana en temps de Jaume I. Les determinants gòtiques de la Catedral de Mallorca» (La Nostra Terra, Palma, desembre 1929) i «Un llibre important sobre els nostres monuments religiosos gòtics» (Correo de Mallorca, Mallorca, 4 d’abril de 1935).
El seu interès per la innovació i per la modernitat va portar Forteza a fer crítica de l’arquitectura i el disseny del seu temps. Acceptava, per exemple, que el gust era una qüestió relativa, però pensava que calia educar-lo, i parlant de disseny contemporani, contraposava el bon gust dels països del nord al mal gust dels països llatins, com es pot veure a «Oferta i demanda del bon gust» (Almanac de les Lletres, Palma, 1930). El seu respecte per l’arquitectura històrica i tradicional el va portar a expressar molt públicament la seva opinió sobre els treballs d’Antoni Gaudí a la Seu de Mallorca. Malgrat reconèixer que Gaudí aplicava a l’arquitectura grans avenços científics, va expressar reserves sobre la seva originalitat, perquè es desviava completament de la tradició, posava l’èmfasi en el simbolisme decoratiu, i no representava una aspiració de l’esperit col·lectiu, com es pot veure a «La falsa originalitat» (Almanac de les Lletres, Palma, 1922). Es va oposar amb especial intensitat a les tribunes amb les trones monumentals, perquè no respectaven ni els trets originals del temple ni l’empremta espiritual dels inicis. Tanmateix, Forteza va acceptar més tard que potser la Seu no exigia una restauració estrictament arqueològica, i va reconèixer el valor de la visió personal de Gaudí en la renovació espiritual i litúrgica del temple. Va valorar particularment els finestrals i els treballs en metall, perquè al seu parer es fonien de manera impecable amb l’esperit gòtic. Entre d’altres, les crítiques de Gaudí apareixen expressades a «Sobre la reforma de la Seo (Notas críticas sobre la restauración de la catedral de Mallorca)» (La Última Hora, Palma, 22 de desembre de 1922), «En Gaudí» (Almanac de les Lletres, Palma, 1928) i «Gaudí i la restauració de la Seu de Mallorca» (El Matí, Barcelona, 21 de juny de 1936). Els de Gaudí són, certament, criteris diferents als aplicats pel propi Forteza al convent de Sant Francesc de Palma, on va assumir la direcció d’obra de restauració entre el 1932 i el 1936 (la restauració la va dirigir Jeroni Martorell). En aquest cas, es va optar per substituir només allò que no pogués seguir en actiu, intentant realitzar les mínimes modificacions i respectant els elements existents al màxim, i intentant mantenir el caràcter i la pàtina del temps en el monument.
Un bon nombre dels treballs publicats de Forteza relatius a l’arquitectura han estat compilats, com ara M. Seguí Aznar (ed.), Guillem Forteza. Estudis sobre arquitectura i urbanisme, 2 v. (Barcelona, 1984), però altres romanen inèdits i formen part del seu arxiu personal. A banda de les seves publicacions, Forteza va difondre el seu coneixement sobre l’arquitectura del passat a través de la seva activitat com a conferenciant i mitjançant càrrecs docents, ja que va ser professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma (1925-1930) i professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid, on va impartir una classe mensual sobre estètica aplicada a la construcció (1941-1942). També va ocupar els càrrecs d’acadèmic de la Provincial de Belles Arts a Balears (1926), membre corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i, com a tal, vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics (1928) i delegat de belles arts a les Balears (1931). |
