Ferran Canyameres i Casamada fou un dels escriptors catalans més destacats de la seva generació. Entre el 1917 i el 1918, en plena Primera Guerra Mundial, treballà a Carcassona i París, capital que amb els anys havia d’esdevenir gairebé la seva pàtria d’adopció. Fou articulista a diverses revistes satíriques de Barcelona, i més endavant a periòdics seriosos, alhora que començava la seva carrera de prosista, que no esclatà del tot fins al seu exili, en acabar la Guerra Civil espanyola, que el portà de nou a París, el 1939, si bé fins al 1944 residí al poble de Bouglainval.
  A França, amb els germans Ballbé, tècnics tèxtils, amb els quals ja havia estat soci d’un empresa tèxtil, fundà l’editorial Albor l’any 1942, que destacà pels llibres de bibliofília, en general en català, que comptaren amb gravats o litografies de figures artístiques com ara Picasso, Clavé, Grau Sala, Martí Bas o Rebull.

A part de la seva important obra narrativa, poètica, dramàtica i memorialística, i d’una intensa activitat de traductor, tingué una aportació de primer ordre en el camp de la història de les arts, centrada en aspectes poc treballats de la presència catalana a París, ciutat de la que esdevingué un gran coneixedor. Són llibres sense plantejament acadèmic però molt rics d’informació de primera mà. El primer d’aquesta sèrie fou L’homme de la Belle Époque (París, Éditions Universelles, 1946), centrada en la figura aleshores gairebé desconeguda a Catalunya del terrassenc Josep Oller, creador i empresari del mític Moulin Rouge, de París, i de diverses altres iniciatives més en el camp de l’espectacle i el joc, entre d’altres, obra que reedità ampliada en tornar de l’exili, amb el títol Josep Oller i la seva època. L’home del Moulin Rouge (Barcelona, Aedos, 1959), després de patir dos durs empresonaments a causa de la seva relació amb el líder del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) Joan Comorera, que deterioraren fortament la seva salut.
  També publicà monografies d’artistes catalans a França, com les breus Maria Sanmartí —amb Jordi Benet Aurell— (Barcelona, Albor, 1954), París en l’obra de Gaspar Miró (Vilanova i la Geltrú, Foment Vilanoví, 1960) o Clavé, un solitari (Barcelona, Alcides 1963), a part d’altres més àmplies com ara La dansarina Roseta Mauri —amb Josep Iglésies— (Reus, Asociación de Estudios Reusenses, 1971) o Carlos Baca-Flor (Caldes de Montbui, Agut, 1980) —el pintor peruà que obrí a Anglada-Camarasa el món del París nocturn—, totes aquestes fruit d’un coneixement profund i sovint directe de cada tema. Al seu Diari íntim (Barcelona, Pòrtic, 1972), s’hi troben també moltes pistes d’interès pel coneixement de l’art coetani.

Bibliografia sobre Ferran Canyameras i Casamada: Francesc Fontbona, «Bibliofília catalana a l’exili (1941-1960)» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 253, setembre 2009, p. 71-91) i Gustau Erill i Pinyot, Ferran Canyameres. Entre la memòria i l’oblit (Terrassa, Òmnium Cultural; Barcelona, Baula, 1999).