Mercè Anzizu i Vila (o sor Eulària Anzizu) fou religiosa clarissa, historiadora, arxivera i poeta mística. Nascuda al carrer de la Llibreteria, era filla d’Ignasi Anzizu i Girona, d’una família procedent d’Hernani, i de Josefa Vila i Bacigalupi, d’una família de banquers i industrials instal·lats a Barcelona. Era filla única, de família emparentada amb el banquer Manuel Girona i amb l’industrial Eusebi Güell. Va quedar òrfena quan tenia quinze anys, primer dels pares i després dels avis. Des d’aquest moment, i fins al dia de la seva entrada al convent de Pedralbes, va viure de manera autònoma. El seu director espiritual i mentor va ser Jaume Collell, canonge de la catedral de Vic i destacat líder de la Renaixença cultural. La vinculació de Mercè Anzizu amb el seu cosí Eusebi Güell i la seva esposa Isabel López, filla dels marquesos de Comillas, així com la seva amistat amb Collell, Jacint Verdaguer i Ramon Picó, li van proporcionar l’oportunitat de participar en l’activitat intel·lectual del moment.
  Va ingressar al convent de clarisses de Pedralbes el 1888, després d’un viatge a Itàlia que li ocasionaria un fort trasbalsament de l’esperit. En adquirir els vots el 1890, va adoptar el nom emblemàtic de Sor Eulària. Dins el monestir, va exercir diverses funcions, com ara la de preceptora de novícies i arxivera. El seu interès per la història de Catalunya la va portar a ordenar l’arxiu del monestir de Pedralbes i a documentar-ne el seu passat, des del moment de la fundació al segle xiv per la reina Elisenda fins al final del segle xix. De la mateixa manera, la seva aguda sensibilitat artística la va empènyer a liderar i finançar la restauració monumental de Pedralbes i a crear l’embrió museístic d’aquest monestir.
  Les inquietuds literàries de Sor Eulària Anzizu van fer que participés activament com a poeta en els cercles de la Renaixença des de molt jove. La vàlua d’aquesta escriptora religiosa va ser reconeguda per Jacint Verdaguer mateix, que li va dedicar dues composicions de tall místic dins el llibre Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos (1893). En el mateix moment de veure reconegut el seu talent artístic i la seva inclinació poètica, aconsellada pel seu director espiritual Jaume Collell, va ingressar al monestir de Pedralbes. Des de la seva condició de clarissa no va abandonar mai el rigor intel·lectual, projectat tant en la tasca ingent d’historiadora com en les de traductora, biògrafa i poeta. Va morir quan tenia quaranta-vuit anys, víctima d’una insuficiència cardíaca. Va ser sempre, i és encara, una membre de la comunitat de clarisses molt valorada, i així mateix una figura reconeguda dins el món franciscà a Catalunya.

Tot i la seva labor intel·lectual incansable, ha restat com una figura situada entre dos segles, el xix i el xx, poc visible i poc valorada per la història. Ara bé, el seu bon estil literari, juntament amb les seves capacitats erudites, l’han de situar com una personalitat femenina important de la Renaixença catalana, impossible d’obviar en la recuperació de la memòria del nostre país. De la seva obra, destaca Fulles històriques del Real Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Barcelona, Estampa de F. Xavier Altés, 1897, reeditada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), que recull la tasca d’investigació històrica i de catalogació dels arxius del monestir de Pedralbes que ella mateixa va dur a terme.
  De la resta de la seva obra, cal esmentar Vida de sant Josep Oriol. Escrit amb motiu de sa canonisació (Barcelona, Lluís Gili, 1909), document biogràfic elaborat amb una prosa elegant i un estil modern dins el gènere hagiogràfic, que va ser traduït a l’espanyol, i també Poesies (Vic, Impremta Balmesiana, 1919), llibre pòstum que recull, seleccionada i ordenada cronològicament per la mateixa autora, part de la seva obra poètica, editat i prologat per Jaume Collell. També va ser de publicació pòstuma Santa Clara d’Assís. Llegendari franciscà (1928), llibre que recull una intensa labor documental i poètica sobre l’entorn femení franciscà, també editat i prologat per Jaume Collell.
  Eulàlia Anzizu és també autora d’opuscles hagiogràfics i biogràfics, a més de traductora. Va deixar part de la seva obra poètica i de traducció encara avui inèdita. S’ha de reconèixer la seva participació activa en l’entorn cultural de la Renaixença, amb col·laboracions nombroses a les publicacions periòdiques de l’època, com ara La Veu del Montserrat i La Veu de Catalunya.
  Pel que fa a les fonts orals utilitzades sobre Sor Eulària Anzizu:, cal destacar les converses amb la família Anzizu (Josep Maria de Anzizu i Ignasi Anzizu); Anna Castellano i Tresserra (directora i conservadora en cap del Reial Monestir de Pedralbes) i Carme Aixalà (responsable de la gestió de col·leccions del Reial Monestir de Pedralbes). Pel que fa a les fonts documentals, cal destacar l’Arxiu Sor Eulàlia Anzizu del convent del monestir de Pedralbes i l’exposició «Dones silenciades. El llegat de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) al monestir de Pedralbes» (monestir de Pedralbes, Barcelona, del 22 de novembre de 2017 el 9 de setembre de 2017).

Bibliografia sobre Mercè Anzizu i Vila: M. Carme Bernal i Creus, Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos, de Jacint Verdaguer. Estudi i edició (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2009); M. Carme Bernal i Creus i A. Castellano i Tresserra, Eulària Anzizu. Poeta, arxivera i historiadora. Estudi i textos (Vic, Eumogràfic, 2013); M. Carme Bernal i Creus, «Eulària Anzizu (Mercè Anzizu i Vila). A propòsit de dos poemes de Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos, de Jacint Verdaguer» (Anuari Verdaguer, 2002, Vic, Eumo / Universitat de Vic, 2007); «Pròleg», a Fulles històriques del Reial Monestir de Pedralbes. Sor Eulàlia Anzizu (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1919); «Estudi biografich», a Jaume Collell, Poesies, Sor Eulària Anzizu (Vic, Tipografia Balmesiana, 1928); Josep Martí i Mayor, «Prolech», a Santa Clara de Assís. Llegendari Francisca, dictat per Sor Eularia Anzizu y Vila (Vic, Seráfica, 1994); «Sor Eulàlia Anzizu O. S. C.: santa, poetessa i arxivera del Monestir de Pedralbes», a Santa Clara (1194-1994). Actes de les Jornades d’Estudi i reflexió de l’Asociación Hispánica de Estudios Franciscanos, edició a cura de Josep Martí i Agustí Boadas (Barcelona, Província Franciscana de Catalunya, i Clara de Jesús Plaxats, «Anzizu, Eulàlia», a Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, vol. i (Barcelona, Generalitat de Catalunya / Claret, 1998).