Joaquín Yarza Luaces ha estat un dels historiadors de l’art espanyols més importants de la segona meitat del segle xx i un renovador indiscutible dels estudis d’art medieval al nostre país. Va cursar la llicenciatura d’història a la Universitat Complutense de Madrid, on va obtenir el Premi Extraordinari de Final de Carrera l’any 1965 i on va iniciar la seva carrera docent i investigadora sota la tutela de Diego Angulo i José María Azcárate. Hi va treballar com a professor ajudant i tutor dels cursos adreçats als estudiants de diverses universitats nord¬-americanes i va dedicar la tesi de llicenciatu¬ra al pintor d’El Escorial Navarrete el Mudo. L’any 1968 es va traslladar a la Universitat Autònoma de Madrid, on va ser professor encarregat de curs (1971-1974) i va defensar la tesi doctoral Iconografía de la miniatura de los siglos xi y xii en los reinos de Castilla y León (1971), pri¬mer intent de sistematització d’un material en gran part inèdit i sobre el qual va seguir treballant en els anys posteriors gràcies a una beca obtinguda a la Fundació Juan March (1972-1974). L’any 1974 va accedir al cos de professors numeraris d’universitat i es va traslladar a Catalunya, on va exercir el mestratge fins al moment de la seva jubilació (2006): primer a la Universitat de Barcelona, on va exercir durant vuit anys (1974-1981) i on va ser vicedegà de la Facultat de Geografia i Histò¬ria entre el 1976 i el 1980; i des del 1981, com a catedràtic d’història de l’art a la Universitat Au¬tònoma de Barcelona, etapa durant la qual va ser director del Departa¬ment d’Art i Musicologia en tres ocasions, responsable de diversos equips de recerca finançats pel Ministeri d’Educació i Ciència i cofundador i director de la revista Locus Amoenus (1995). Aquesta llarga dedicació universitària li va permetre tutelar la recer¬ca d’un bon nombre de deixebles que a hores d’ara són professors i mestres de noves generacions d’historiadors de l’art.
  Entre altres activitats, a més de la docent i estrictament acadèmica, es pot recordar la seva implicació directa en el Co¬mité Español de Historia del Arte (CEHA), del qual va ser presi¬dent entre el 1982 i el 1988. D’altra banda, des de l’any 1990, va formar part de la Junta de Calificación, Valoración y Exportación de Patrimonio de Madrid, i des del 2000, de la Junta de Museus de Catalunya i de la Junta de Qualificació, Valoració i Ex¬portació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya. També va ser membre del comitè as¬sessor de la Comisión Nacional Evaluadora de la Actividad Investigadora, del Consejo Científico del Museu del Prado i del patronat del Museu Frederic Marés de Barcelona, amb el qual va mantenir una dilatada relació que el va portar a participar molt activament en la catalogació del seu fons medieval. És igualment remarcable el comissariat d’importants exposicions que va dur a terme (alguna d’aquestes irrepetible), com ara «Alejo de Vahía, mestre d’imatges» (Barcelona, 2001), «L’art a Catalunya i els regnes hispans en temps de Carles I» (Barcelona, 2000-2001), «De Limoges a Silos» (Madrid, Brusel·les i Silos, 2001-2002) i «Vestiduras ricas. El monasterio de las Huelgas y su época, 1170-1340» (Madrid, 2005).

La bibliografia científica del professor Yarza és d’una extensió i una varietat sorprenents, amb prop de tres-cents títols publicats i rellevants contribucions en els principals àmbits i períodes de l’art medieval hispànic (i, ocasionalment, italià i flamenc), des dels manuscrits il·lustrats del segle X fins a la pintura i l’escultura d’època dels Reis Catòlics. Sempre preocupat pels problemes de metodologia i per aplicar a l’art espanyol perspectives d’anàlisi sòlides i plurals, en la seva recerca han tingut especial importància els estudis d’iconografia i iconologia i l’exploració de les mentalitats i les actituds (socials, religioses, polítiques o culturals) que hi ha rere la formació i el desenvolupament de les formes artístiques, sense deixar mai de banda, però, altres enfocaments i qüestions més «tradicionals» de la història de l’art, com ara l’anàlisi estilística i tècnica orientada a aclarir problemes d’atribució, cronologia o filiació artística. Segons el parer de molts especialistes, i del mateix Yarza en la seva «Última lección» (pronunciada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 31 de maig de 2006), entre les seves obres més preuades i originals cal destacar el ventall d’estudis que va dedicar a l’art del segle xv, entre els quals sobresurten dos llibres tan idiosincràtics com Los Reyes Católicos. Paisaje artístico de una monarquía (1993) i La nobleza ante el rey. Los grandes linajes castellanos y el arte en el siglo xv (2003), i una àmplia bateria de treballs sobre la miniatura hispana de l’edat mitjana, tant dels períodes altmedieval i romànic (amb importants contribucions sobre el Liber Testamentorum, el Comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana i la Bíblia de Burgos i la Bíblia de Lleida, entre d’altres) com dels segles del gòtic, especialment el polèmic estudi sobre el Libro de horas de la reina María de Navarra (1996, ed. facsímil), obra cabdal de Ferrer Bassa, el pintor italianitzant més important de Catalunya.
  No és gens fàcil resumir amb quatre pinzellades la naturalesa i l’envergadura d’una recerca que conté estudis imprescindibles sobre personalitats artístiques de la magnitud de Jan van Eyck, El Bosco, Gil de Siloe, Alejo de Vahía o Pedro Berruguete, que va transitar per la pintura i l’escultura romàniques dels regnes hispans (amb incursions a Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Covet, Sant Quirze de Pedret, Santa Maria de Taüll, el pòrtic de la Glòria, Silos, Burgo de Osma i Santo Domingo de la Calzada, entre d’altres) amb la mateixa comoditat i exigència que per la retaulística gòtica —Retaules gòtics de la Seu de Manresa (1993); Gil Siloe. El Retablo de la Concepción en la capilla del obispo Acuña (2000), i El Retablo de la Flagelación de Leonor de Velasco (1999)— i que es va interessar per incomptables i variats aspectes de l’art medieval, des de la iconografia del diable i l’infern o la imatge tardomedieval de la monarquia, fins a la funció de l’art en la devoció i el culte a la Verge, el significat de l’iconografia fantàstica i profana en contextos sagrats, la dialèctica text-imatge o la situació econòmica, social i professional de l’artista i l’artesà a l’edat mitjana. En aquesta bibliografia caracteritzada per la pluralitat d’interessos i la versatilitat de perspectives —d’un intel·lectual que, a més, gaudia d’una cultura enciclopèdica reforçada per una memòria prodigiosa— no es poden deixar d’esmentar les seves antologies de fonts artístiques, sobretot els dos volums coordinats per ell dins la col·lecció, pionera a l’Estat espanyol, «Fuentes y Documentos para la Historia del Arte» (1982), així com dues obres de caràcter general que han estat molt influents en les successives generacions d’historiadors de l’art i que, tant per la seva estructura com per la novetat de les propostes que en el seu moment van introduir, cal considerar alguna cosa més que simples «manuals» d’ús: Arte y arquitectura en España, 500-1250 (publicada per primera vegada l’any 1979 i repetidament reeditada) i La Edad Media (1980; 3a ed., 1988), veritables clàssics de la història de l’art medieval espanyol, als quals es va afegir, pocs anys després, una visió general molt personal de l’art gòtic hispà a Baja edad media. Los siglos del gótico (1992).
  Es pot completar aquesta informació amb l’«Autobiografía intelectual» de Joaquín Yarza (Anthropos, Barcelona, 1984); a les entrevistes aparegudes a L’Avenç (març 1986); Reales Sitios, 1990); la seva «Última lección» (Universitat Autònoma de Barcelona, 31 de maig de 2006; inèdita); les necrològiques de F. Villaseñor Sebastián, «Joaquín Yarza Luaces (1936-2016)» (Archivo Español de Arte, Madrid, 2016), i G. Boto Varela, «Joaquín Yarza, el magisterio que no cesa» (El País, Madrid, 6 de març de 2016).