Frederic-Pau Verrié i Faget, que signà habitualment Frederic-Pau Verrié o F.-P.Verrié, es caracteritzà pel seu compromís ideològic i polític i per una activitat plural en el món de l’art i la cultura que inclou l’arqueologia, la història i la crítica d’art i l’edició literària. Es va formar inicialment a l’Escola Massana de Barcelona i, el 1937, en un context marcat per la Guerra Civil espanyola, inicià els estudis d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà tingué com a professors Ferran Soldevila, Carles Riba i Pompeu Fabra. Paral·lelament es va formar en paleografia a l’Arxiu Històric, amb Lluís Camós, i va participar al curs d’iniciació a l’estudi de l’art medieval català impartit per Agustí Duran i Sanpere a la Casa de l’Ardiaca. En aquelles classes, on coincidí amb Joan Ainaud de Lasarte, afermà l’interès per l’art medieval i feu coneixences que determinaren la seva carrera en els anys següents. Sota la direcció del mateix Duran i Sanpere, per exemple, va participar en la tasca de salvament dels arxius catalans en els anys de la Guerra Civil espanyola, i participà amb Joan Ainaud de Lasarte i Josep Gudiol Ricart, el 1942, en la fundació i la posada en funcionament d’una institució fonamental per al progrés de la investigació sobre art hispànic: l’Institut Amatller d’Art Hispànic. La seva incorporació a l’exèrcit republicà, en el qual formà part de l’anomenada «Lleva del Biberó», interrompé els estudis. Ferit al front, en acabar la contesa fou confinat a l’Hospital Militar de Saragossa. Un cop alliberat i complert el servei militar, reprengué els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en història el 1944, i fou deixeble de Lluís Pericot i Garcia i Josep Maria Millás Vallicrosa.
  Des del 1943 fou bibliotecari de la Biblioteca General dels Museus d’Art de Catalunya, que depenia de la Junta de Museus. El 1946 fou nomenat arxiver a l’Institut Municipal d’Història, on treballà sota la direcció de Duran i Sanpere fins al 1953. El 1950 s’incorporà com a professor a l’Escola Massana fins al 1954. Compaginà aquesta activitat docent i investigadora amb l’activitat política. Així, el 1943 participà en la fundació del Partit Treballista Català, integrat el 1947 al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), i fou un dels impulsors de la revista Ariel (1946-1951), fonamental per a la resistència cultural, juntament amb personalitats com J. Palau Fabre, J. Romeu, M. Tarradell i J. Triadú, a més del fundador del cercle Miramar, amb Carles Serrahima. Aquesta activitat política provocà que el processessin i l’empresonessin entre el febrer i el setembre del 1953, de manera que s’hagué d’allunyar de la docència i els càrrecs oficials fins al 1963, quan recuperà la feina d’arxiver.
  La divisió de l’MSC, després del maig del 1968, provocà que arraconés l’activitat política en favor de la recerca i la docència en història de l’art. Exercí com a professor tant a la Universitat de Barcelona (1967-1984), com a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1972). A la primera fou clau en la creació del Departament d’Història de l’Art i en l’organització de la llicenciatura d’història de l’art. Quan es creà el Consell Social de la Universitat de Barcelona el 1985, fou designat membre pel Parlament i li renovaren el càrrec fins al 1999.
  En el camp museogràfic destaca la seva tasca com a director del Museu d’Història de Barcelona en dos breus períodes: 1970-1972 i 1980-1985, en el segon dels quals encetà un projecte de reforma interromput a causa de conflictes polítics amb l’Administració municipal. Des del 1976 fou membre del Consell Internacional de Museus (ICOM), i participà en diversos congressos internacionals d’aquest organisme i de la INSEA (International Society for Education through Art). En l’àmbit català, fou un dels fundadors de l’Assemblea de Treballadors de Museus de Catalunya (ATMC) i del Servei de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català (SERPAC). El 1991 el Parlament de Catalunya el nomenà membre de la Comissió Executiva de la Junta de Museus de Catalunya, de la qual fou vicepresident. Entre el 1992 i el 1993 fou el coordinador de la museologia del Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà.

Un dels seus primers treballs en el camp de la història de l’art és l’acurat estudi que realitzà amb Joan Ainaud de Lasarte sobre la pintura gòtica a la catedral de Barcelona (1940-1942), que rebé un accèssit al Premi Martorell el 1942. Tot i que quedà inèdit, aquest important treball es pot consultar a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona i a la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Amb Joan Ainaud de Lasarte i amb Josep Gudiol Ricart, publicà el 1947 el volum corresponent a la ciutat de Barcelona del Catálogo monumental de España (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1947).
  Entre els estudis sobre pintura gòtica destaquen diversos articles, com ara «Dos contratos trescentistas de aprendizaje de pintor» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. ii, 1944) i «Una obra documentada de Ramon Destorrents» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, 1948). Conjuntament amb Joan Ainaud de Lasarte, destaca «El retablo del altar mayor del monasterio de Sant Cugat del Vallès y su història» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. i, 1941) i «Una “nueva” obra de Huguet: el retablo de san Bernardino y el ángel custodio» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. i-ii, 1942). Entre altres publicacions sobre l’art medieval, es pot citar també Pedralbes y sus pinturas (Barcelona, 1951); La vida del artista medieval (Barcelona, 1953); «La pintura», a J. Folch i Torres (ed.), L’art català, vol. i (Barcelona, 1957); «Un gran mestre de l’art català: Ferrer Bassa» (Serra d’Or, Barcelona, 1965); «La política artística de Pere el Cerimoniós», a Pere el Cerimoniós i la seva època (Barcelona, 1989); «Sis nous Peres Joans al carrer del Bisbe» (Serra d’Or, Barcelona, 2000), i «La trajectòria artística de Bernat Martorell», a Joan Molina, Bernat Martorell i la tardor del gòtic català (Girona, 2003).
  Escrigué també diverses obres de divulgació, com ara amb Alexandre Cirici Pellicer i Maria Elena Gómez Moreno, Mil joyas del arte español (Barcelona, 1948); monografies i guies, com ara La iglesia de los Santos Justo y Pastor (Barcelona, 1944) i Mallorca (Barcelona, 1948), col·lecció «Guías de España». També s’ocupà d’altres moments de la història de l’art, com ara El modèlic pintor Pidelaserra. Ensayo de biografía crítica (1947), publicat en una versió curta a Maestros de la pintura española contemporánea (Madrid, Afrodisio Aguado, 1952) i íntegrament el 2003 (Barcelona, MNAC). El 1996 publicà també Claude, retrobada, un breu estudi sobre l’obra de la pintora Claude Collet.
  Com a arqueòleg, destaquen les campanyes d’excavació a l’àrea de la catedral de Barcelona, que permeteren descobrir l’antic baptisteri i traçar la planta i l’alçat de la primitiva basílica paleocristiana. Publicà algunes de les seves descobertes a «Le Baptistère de Barcelone», a Actas del VIII Congreso Internacional de Arqueología Cristiana (Barcelona, 1972). Fou essencial també la seva tasca en la recuperació de l’espai sota les voltes del Tinell, a la plaça del Rei. Uns quants anys després, formà part de diverses campanyes arqueològiques a Olímpia, el 1970, 1988 i 1992, per a la localització, el calc i la restitució del monument a Luci Minici Natal Quadroni Ver, el primer olímpic barceloní. Des del 1980 fou membre de l’Institut Alemany d’Arqueologia de Berlín. Participà en diversos congressos d’epigrafia grega i llatina, d’arqueologia cristiana, en reunions i cursos a Empúries, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, Bordighera, Ravenna, Spoleto, Aquileia i Albisola Superiore.
  Frederic-Pau Verrié desenvolupà una tasca intensa com a editor, i reivindicà la cultura catalana i en català. El 1943, en plena dictadura, publicà clandestinament les Elegies de Bierville, de Carles Riba. Més tard edità La pell de brau, de Salvador Espriu (1960), i el 1962, en col·laboració amb Albert Manent, Joan Triadú i Joaquim Molas, publicà el volum Versions de poesia catalana, en deu llengües, donació dels editors catalans en el XVI Congrés de la Unió Internacional d’Editors (1962). El 1956 participà en la creació del premi literari La letra de Oro. Amb l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE), participà en la creació de l’Escola de Llibreria, on va impartir docència i ocupà el càrrec de secretari fins al 1963.
  Rebé diversos premis i distincions: fou membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, que el nomenà membre d’honor el 1997. El 1998 li fou concedida la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona. El 2000 fou nomenat soci d’honor dels Amics de l’Art Romànic (filial de l’Institut d’Estudis Catalans). L’any 2001 rebé la Creu de Sant Jordi. El 2002 ingressà com a acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb el discurs «Ariel, una aventura cultural en la clandestinitat». El mateix any rebé el Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona. Fou col·laborador de l’Institut Internacional d’Estudis Lígurs i del Centre Lígur per a l’Estudi de la Ceràmica. Fou també membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, a més de membre de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, totes elles filials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Bibliografia sobre Frederic-Pau Verrié: «Pau Verrié, La resistència cultural» (L’Avenç. Revista d’Història i Cultura, Barcelona, núm. 233, 1999, p. 31-38); Joaquim Garriga, Frederic-Pau Verrié i Faget. Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural (Girona, 2002); A Pau Verrié (Barcelona, Publicacions de l’abadia de Montserrat, 2005); «L’entrevista, F. P. Verrié: la fe en les petites coses» (L’Avenç. Revista d’Història i Cultura, Barcelona, núm. 362, 2010, p. 16-26), i Iris Llop i Maria Planellas, «Entrevista a Frederic-Pau Verrié» (Haidé, Barcelona, núm. 4, 2015, p. 103-111).

Es pot completar aquesta informació a:
  — L’enciclopèdia
  — Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi