Bonaventura Serra Ferragut, com era previsible pel seu origen familiar, es va doctorar en dret a la Universitat Lul·liana de Mallorca (1748). La família paterna era oriünda d’Alcúdia (Mallorca), de la mà major: l’avi era notari; el pare i un oncle patern, jurisconsults al servei de l’Administració pública i advocats de particulars, a més de catedràtics a la Universitat mallorquina i consultors del Tribunal de la Inquisició. La família materna procedia de Sineu (Mallorca); un besavi va ser oïdor de l’Audiència, mentre que l’avi era metge i catedràtic d’anatomia. Durant un quant temps, Serra va ocupar una càtedra de cànons a la Universitat (1752-1759), però hi va renunciar quan va ser nomenat cronista oficial de la ciutat i el regne de Mallorca. Després, mai no va exercir la primera professió. Afeccionat a la pintura, va rebre lliçons del pintor Guillem Mesquida, retirat a Mallorca després d’haver viscut a Itàlia i a Alemanya. D’altra banda, havia rebut la tonsura l’any 1741, sempre va vestir de clergue i mai no es va casar, per bé que tampoc no va continuar la carrera eclesiàstica. Miquel dels Sants Oliver el definia «doctor, cèlibe i abate a la francesa». També deia que la labor de Serra era acumulativa i monumental, però que no va deixar cap obra definitiva o duradora per manca de mètode i ordre. En resum, Serra va viure de rendes i es va dedicar a la seva vertadera vocació: el treball intel·lectual.

Els seus interessos eren múltiples, encara que mostrava predilecció per la història local. L’any 1772 va ser admès com a corresponsal de la Real Academia de la Historia i sis anys més tard, com a soci de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País. Era un erudit enciclopedista, que dominava nombroses llengües, i va escriure sobre botànica, geografia, dret, heràldica, arqueologia i numismàtica, entre d’altres. Per desgràcia, bona part de la seva producció és inèdita, per exemple, les Recreaciones eruditas en trenta-sis volums. Quan va morir, la seva magnífica biblioteca es va dividir i, en part, dispersar. Una part important —un miler de volums— la va heretar el marquès de Campofranco i encara es guarda a Can Pueyo de Palma; també se’n conserven fraccions a la Biblioteca Pública de Mallorca i a la biblioteca del monestir de Montserrat, entre d’altres. Se’n coneix l’inventari gràcies a un manuscrit autògraf en dos volums, «De bibliothecis, sive de earum praestantia et usu, institutione, collectione…» (Biblioteca Pública de Mallorca, ms. 608-609). A més, Serra col·leccionava gravats i va formar un gabinet d’història natural i d’antiguitats, dotat d’un interessant monetari. L’any 1781 en va redactar un inventari molt complet (Museum, manuscrit), que malauradament no s’ha localitzat. Juntament amb Josep de Pueyo, futur marquès de Campofranco, va fundar una tertúlia il·lustrada i era corresponsal de Campomanes, Mayans, P. Florez i P. Sarmiento, entre d’altres. En definitiva, Serra és una figura emblemàtica de la primera generació de la Il·lustració mallorquina i un dels més importants catalitzadors dels canvis culturals que s’esdevenen a la segona meitat del segle xviii a l’illa. La seva producció escrita no va estar exempta de crítiques. En particular, el primer volum de les Glorias de Mallorca (1755) va ser durament censurat pel caputxí fra Gaietà de Mallorca (Antoni Deià Tortella) en les Antiglorias de Mallorca (1760, manuscrit), el qual va tenir contrarèplica serraniana (1759, manuscrit). La polèmica va tenir alguna repercussió negativa, perquè l’autor ja no va donar el segon volum (manuscrit, Biblioteca de Can Pueyo) a la impremta, el qual conté una relació de personatges il·lustres de Mallorca, incloent-hi alguns pintors i escultors —probablement, influït per Palomino, al qual cita—, acompanyada d’una disquisició sobre l’art de la pintura inspirada en el tractat de Leonardo da Vinci, que Serra pensava traduir a l’espanyol. D’altra banda, sembla que Serra tenia la intenció d’escriure un llibre sobre el bon gust. En diverses ocasions esmenta les Riflessioni sopra il buon gusto nelle scienze e nell’arti (1708-1715) de L. A. Muratori —el qual centra la seva argumentació en la literatura—, que Serra potser coneixia gràcies a G. Mayans, però el seu vertader ideal estètic era el de Mengs. Això no obstant, per convenciment o per admiració, Serra intenta harmonitzar la teoria innovadora de l’alemany amb la poètica barroca que impregna la pintura de Guillem Mesquida i altres artistes coetanis mallorquins. L’any 1775 va redactar unes notes sobre la situació de les troballes arqueològiques efectuades a Mallorca, que M. Martínez Pingarrón va incloure en el pròleg de la seva traducció de la Ciencia de las medallas, de L. Jobert (Madrid, 1777); l’original es conserva a les Recreaciones eruditas, vol. i (biblioteca del monestir de Montserrat, ms. 470). L’altra aportació important de Serra a la història antiga és el fulletó titulat Disertación histórica sobre una inscripción romana del pueblo Bocchoritano, hallada en Mallorca en el territorio de la villa de Pollença en el año de 1765 (Palma, 1766), aviat citat i corregit per J. F. Masdeu, que tracta de la Tabula patronatus bocchoritana de bronze conservada a Can Vivot de Palma, procedent del gabinet d’antiguitats del convent de caputxins i, abans, del numismàtic mallorquí Bartomeu Rubí Penya. 

Bibliografia sobre Bonaventura Serra Ferragut: J. Garcia Marín, «La biblioteca de Buenaventura Serra (1728-1784) y otras bibliotecas del xviii mallorquín» (Estudis Baleàrics, Palma, núm. 29-30, 1989, p. 113-117); M. J. Pascual Bennàsar, La historia natural de Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), un ilustrado mallorquín (Palma, 2003); J. Garcia i A. Picazo, La cultura de la Il·lustració a Mallorca. Llums i ombres de Bonaventura Serra (Palma, 2009), i M. Carbonell, «Els orígens del col·leccionisme numismàtic i antiquari a Mallorca: Gabriel Flor i altres contertulians de Bonaventura Serra» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, núm. 68, 2012, p. 201-233; reedició amb modificacions a Acta Numismàtica, Barcelona, núm. 45, 2015, p. 153-184).