Georges Gaillard va ser professor a l’Institut Francès de Barcelona, etapa decisiva que va marcar profundament l’orientació dels seus estudis, centrats en bona mesura en l’art medieval hispànic. La carrera d’aquest medievalista, però, va passar per altres centres, com ara Varsòvia, on va ser professor també de l’Institut Francès; Lille, on va ensenyar història de l’art; París, on va ser professor d’història de l’art medieval a la Sorbona, o Nova York, on va ser professor visitant a l’Institut de Belles Arts.

Des d’un punt de vista historiogràfic, aquesta figura es podria situar dins del grup d’autors de fora de Catalunya que van tenir un paper preeminent a l’hora de donar a conèixer el romànic català en l’àmbit internacional i de situar els seus monuments i obres com a referents obligats en els manuals d’història de l’art, juntament amb altres personalitats, com ara W. W. S. Cook, Arthur K. Porter o Charles R. Post. Deixeble i seguidor d’Henry Focillon i afí al mètode d’anàlisi de Jurgis Baltrusaitis, de l’etapa barcelonina sorgeix el tema de la seva tesi Les débuts de la sculpture romane espagnole. Leôn, Jaca, Compostelle (1938), consagrada, com el seu nom indica, als inicis de l’escultura romànica hispànica, sempre observada, això sí, des de l’òptica purament estilística, fet que li ha valgut alguna crítica posterior (Cabanot). En aquesta obra l’autor persisteix en la irritant qüestió de si la creació escultòrica romànica comença al sud de França o al nord de la península Ibèrica. Buscant un punt d’equilibri, acaba per adoptar una posició intermèdia i considera que el renaixement (renaissance) de l’escultura monumental de finals del segle xi no es produeix en un sol lloc, sinó en diferents llocs a la vegada. En aquest sentit, i pel que fa a l’Estat espanyol, considera que tenia una tradició escultòrica pròpia, de forta càrrega andalusina, abans que l’estil francès s’imposés a través de la penetració per les vies de pelegrinatge, fet que es manifesta en les produccions romàniques peninsulars. Aquesta tesi doctoral va anar acompanyada d’una tesi complementària —datada del mateix any— que va intitular Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux xe et xie siècles (1938), en la qual atorga a Catalunya una posició privilegiada en la formació de l’escultura romànica hispànica (juntament amb el territori de Castella i Lleó) que es palesa en monuments com Ripoll o Sant Benet de Bages, així com en les obres en marbre produïdes en l’àrea pirinenca nord-catalana (Sant Genís de Fontanes, Sureda i Arles de Tec). De fet, però, aquest treball ja havia estat precedit per articles en què posava de manifest l’interès per la problemàtica de l’art català, com és el cas de «Les chapiteaux du cloître de Sainte-Marie de l’Estany» (Gazette des Beaux Arts, París, 1933). En la seva aportació científica com a historiador de l’art de Catalunya, igualment s’ha de destacar la seva participació activa en el congrés que l’any 1959 va celebrar a Catalunya la Société Française d’Archaeologie, en el qual va presentar sis ponències dedicades a centres catalans (entre d’altres, Sant Benet de Bages o Sant Joan de les Abadesses, publicades a Congrés Archéologique de France, CXVIIe session, París, 1959). Convé dir, per acabar, que l’art català en particular i l’hispànic si s’entén des d’una perspectiva més àmplia, no va ser ni de bon tros l’únic interès científic de Georges Gaillard, sinó que també va tenir en el seu punt de mira nombrosos centres dispersos per la geografia francesa, com ara Sainte-Foy de Conques, la catedral romànica de Tournus o Saint-Philibert de Tournai, entre d’altres. Un últim apunt en relació amb aquest personatge és que des del 1948 va ser membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Bibliografia sobre Georges Gaillard: Jean Cabanot, «Georges Gaillard. Études d’art roman» (Cahiers de Civilisation Médiévale, Poitiers, 16è any, núm. 64, octubre-desembre 1973, p. 318-321); René Crozet, «Nécrologie, Georges Gaillard (1900-1967)» (Cahiers de Civilisation Médiévale, Poitiers, 10è any, núm. 39-40, juliol-desembre 1967, p. 495-496), i Jean Vallery-Radot, «Georges Gaillard. Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogne aux Xe et xie siècles» (Revue d’Histoire de l’Église de France, París, vol. xxv, núm. 107, 1939, p. 214-219).