Fou autor de diverses monografies dedicades a santuaris marians, com ara El santuario del Hort (San Lorenzo de Morunys) (Barcelona, Montaner y Simón, 1940), La Virgen del Vinyet (Sitges) (Barcelona, Montaner y Simón, 1941), i La basílica de la Merced (Barcelona, Ed. Santuarios, 1941), reeditada el 1983 (Barcelona, Fimagraf).
Però destacà sobretot per la publicació de diverses obres de referència obligada en la postguerra, en el moment en què calia refer tantes esglésies que havien estat destruïdes (1936-1939) i reposar-hi imatges i mobiliari divers. En aquest sentit, són emblemàtics els seus llibres, com ara Dos años de arte religioso. Bajo el patronato de la sección de orientación litúrgica del fomento de las artes decorativas (Barcelona, Amaltea, 1942) i La iglesia de los mártires. (Apuntes y documentos). Vista por testigos coetáneos (Barcelona, Rauter, 1950).
Com indica ell mateix, responent a les continuades consultes dels artistes sobre temes d’iconografia religiosa, un dels seus llibres més coneguts i consultats és Iconografía de los santos (Barcelona, Omega, 1950; reeditada el 1994). En el pròleg, indica les referències fonamentals: els dos toms del francès Charles Cahier, Caractéristiques des sants dans l’art populaire (París, 1867); els dels alemanys Karl Künstle, Ikonographie der Heiligen (Friburg, 1926), i Josef Braun, Trachtund Attribute der Heiligen in der Deutschen Kunst (Stuttgart, 1943); els dels anglesos A. E. Greene, Saints and their simbols (Londres, 1913) i Maurice Drake, Saints and their emblems (Londres, 1916), el de la italiana Elisa Ricci, Mille santi nell’arte (Milà, 1931) i, els més clàssics, Juan lnterián de Ayala, El pintor christiano y erudito (Madrid, 1782) i Johannes Molanus, De sanctis Imaginibus et Picturis (Lovaina, 1568).
Altres obres de Ferrando i Roig que també resulten ben consultades són Los primeros cristianos (Barcelona, Juan Flors, 1955) i Simbología cristiana (Barcelona, Juan Flors, 1958). En els volums que dirigí Joaquim Folch i Torres, L’art català (Barcelona, Aymà, 1955), hi publicà el capítol dedicat a l’art paleocristià.
Abans del Concili II del Vaticà (1962-1965), promogué la dignitat de l’art litúrgic i de l’art nou a les esglésies per tal d’orientar igualment els artistes del moment i les comissions d’art sacre de cada bisbat, i edità «Instrucción de la Congregación del Santo Oficio sobre Arte Sacro» (Revista de la Universitat Pontifícia de Salamanca, 1940); Normas eclesiásticas sobre arte sagrado. El templo y el altar, mobliario litúrgico, imágenes… (Barcelona, Montaner y Simón, 1940); El arte religioso actual en Cataluña (Barcelona, Atlántida, 1952), i Construcción y renovación de templos (Barcelona, Juan Flors, 1963). El 1957 dirigí l’Anuario de Arte Sacro.
Finalment, també publicà a revistes, com ara Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (Barcelona), Liturgia (Toledo) i Paz Cristiana (Barcelona). |