Pere Bohigas i Balaguer es va interessar molt aviat per la llengua i la literatura catalanes. El 1917 va començar els estudis de filologia a la Universitat de Barcelona, amb mestres com Antoni Rubió i Lluch o el seu fill, Jordi Rubió i Balaguer, de qui esdevindria col·laborador assidu en el futur. Per aquells mateixos anys col·laboraria ja amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, en la recuperació del patrimoni literari tradicional, i una mica més tard, entre el 1922 i el 1925, amb els musicòlegs Higini Anglés i Josep Barberà, en la recerca de cançons per al corpus del Cançoner Popular de Catalunya. Un cop llicenciat, va passar el curs 1921-1922 a la Universitat Complutense de Madrid, sota el mestratge de Ramón Menéndez Pidal, on va iniciar la tesi doctoral, llegida el 1924, dedicada als textos hispànics i galaicoportuguesos de la Demanda del Sant Grial. La voluntat enciclopedista, d’investigació i compilació de la cultura literària catalana manifestada en les seves primeres tasques, es va materialitzar, en els anys següents al seu doctorat, en el Repertori de manuscrits catalans, un inventari «dels manuscrits catalans o d’autor català, i per extensió dels que han estat transcrits a Catalunya, i d’aquells que des de molt antic es trobaven en les nostres velles biblioteques» que havia d’arribar fins al segle xviii. La recerca el va portar a les «missions», finançades per Rafael Patxot —impulsor també de l’Obra del Cançoner— a París i a Anglaterra, entre el 1926 i el 1929. Aquests viatges el van ajudar a completar els coneixements que tenia de codicologia i li van desvetllar l’interès pels manuscrits il·luminats medievals, un dels seus objectes d’estudi en el futur.
  La carrera docent de Bohigas va començar el 1928, exercint com a professor de paleografia i de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Barcelona, però la repressió franquista va estroncar-la ben aviat. L’expedient obert el 1939 el va inhabilitar per a la docència però, un cop sobresegut, el 1940, va obtenir una plaça al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, i va exercir de conservador de manuscrits a la Biblioteca de Catalunya, on ja hi havia treballat des del 1931. Fins al 1971, la Biblioteca es va convertir en una segona llar, i hi va deixar una empremta indeleble, a més del seu fons personal, el qual constava de correspondència, documents i treballs en curs.

En el camp de la història de l’art, la seva aportació fonamental són els tres volums de La ilustración y la decoración del libro en Cataluña (Barcelona, Associació de Bibliòfils de Barcelona, 1960-1967). És una obra de plena maduresa que recull, en ocasions, recerques anteriors, però que constitueix una aportació fonamental per la quantitat d’obres que estudia, el rigor i l’erudició amb què ho fa. El primer volum es dedica a la il·lustració del llibre en època romànica, mentre que el segon i el tercer estudien la miniatura gòtica i renaixentista. El tercer volum inclou, a més, un «Inventario de códices miniaturados o iluminados de procedència catalana o existentes en bibliotecas catalanes», reeditat amb motiu del centenari de Bohigas, a cura de Joana Escobedo (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2000), en el qual deixa constància dels còdexs il·luminats de procedència catalana segura o probable, conservats a Catalunya o fora del nostre territori, així com dels còdexs forans conservats en biblioteques catalanes. L’inventari inclou un total de 969 manuscrits, conservats en cent setze col·leccions bibliogràfiques, emplaçades en seixanta ciutats.
  A més dels llibres il·luminats, la literatura medieval va ser un dels seus principals objectes d’estudi, i moltes de les seves recerques van quedar recollides a Aportació a l’estudi de la literatura catalana (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982). Es va apropar també a l’obra d’altres períodes, com ara a la producció de Verdaguer, i a la literatura hispànica, amb estudis, per exemple, sobre La Celestina.
  Al llarg de la seva prolongada vida i trajectòria professional va formar part de diverses institucions i va rebre nombroses distincions. Així, va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i del Comitè Internacional de Paleografia; president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans entre el 1962 i el 1989, i membre honorífic de la Societat Verdaguer. El 1983 va rebre la Medalla Narcís Monturiol, de la Generalitat de Catalunya, i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.
  Pel que fa a la miniatura, destaquen «Els primers il·lustradors de la Bíblia a Catalunya i llurs antecedents hispànics» (Revista de Catalunya, Barcelona, 15 de desembre de 1938); «Les miniatures dels cantorals de Pedralbes», a Miscel·lània en homenatge a Mon. Higinio Anglés, 1958-1961, vol. i (Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1961); «L’agrupament de les miniatures del Llibre vermell» (Analecta Montserratensia, IX, Miscel·lània Anselm M. Albareda I, Monistrol de Montserrat, 1962); «El miniaturista valencià del Valeri Màxim», a Spanische Forschungen der Görresgesellschaft (Münster, Aschendorff, 1963); «Les manuscrits à miniatures de la Biblioteca Central de Barcelone, ancienne Biblioteca de Catalunya» (Librarium. Zeitschrift der Schweizerischen Bibliophilen-Gesellschaft, Zuric, 1964); A propósito de la edición facsímil del códice gerundense del comentario al apocalipsis de Beato (Girona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1965); «Códices miniaturados en las iglesias de Gerona» (Revista de Girona, Girona, 1966); «La obra del maestro del “Liber instrumentorum” de la catedral de Valencia», a Martínez Ferrando, archivero. Miscelánea de estudios dedicados a su memoria (Barcelona, Asociación Nacional de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, 1968); «Il·luminació de les “Leges Palatinae” de Mallorca» (Scriptorium. Revue Internationale des Études Relatives aux Manuscrits, Brussel·les, 1969); «Les derniers temps de l’enluminure romane en Catalogne: la transition en gothique» (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxà, Sant Miquel de Cuixà, 1974); «La decoració i la il·lustració del missal de Santa Eulàlia», a Àngel Fàbrega i Grau, El missal de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona (Madrid, Edilan, 1977); «La miniatura en època romànica» (Lambard, Barcelona, 1977-1981); «Notes sobre el “Llibre dels Privilegis de Barcelona” Ottob. Lat 3058», a Palaeographica diplomàtica et archivistica. Studi in onore di Giulio Battelli (Roma, Edizioni di Storia e Letteratura, 1979), i «Analogies entre les obres dels miniaturistes del temps del rei Martí i del mestre del “Liber instrumentorum” de la catedral de València, seguides d’algunes indicacions codicològiques», a Primer Congreso de Historia del País Valenciano: celebrado en Valencia del 14 al 18 de abril de 1971 (València, Universitat de València, 1980).

Bibliografia sobre Pere Bohigas i Balaguer: Joan A. Argenter, «Pere Bohigas, centenari» (Estudis Romànics, Barcelona, núm. 24, 2002, p. 389-390; Antoni M. Badia i Margarit, «Homenatge a Pere Bohigas, vers el centè aniversari (Barcelona, 20 de juny de 2000)» (Estudis Romànics, Barcelona, núm. 23, 2001, p. 371); Antoni M. Badia i Margarit, «Pere Bohigas i Balaguer (1901-2003)» (Estudis Romànics, Barcelona, núm. 26, 2004, p. 511-516); Lola Badia i Pere Bohigas, Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres / Fundació Noguera, 2012, p. 81-83); Lola Badia, «Pere Bohigas o la vigència d’una obra filològica» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 501, setembre 2002, p. 30-33); Josep Maria Cadena, «Un savi centenari» (El Periódico de Catalunya, Barcelona, núm. 131, 16 de febrer de 2001, p. 11); Joana Escobedo, «Pere Bohigas, entre la paraula i el text» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 24, maig 1982, p. 15-18); Joana Escobedo, «Retrat d’un col·lega comú: Pere Bohigas i Balaguer» (Llengua & Literatura, Barcelona, núm. 12, 2001, p. 517-520); Joana Escobedo, «El llegat de Pere Bohigas i Balaguer. Realitat, memòria i futur» (Llengua & Literatura, Barcelona, núm. 15, 2004, p. 649-650); Anna Gudayol, «El Repertori de Manuscrits Catalans de la Institució Patxot: les missions a París i Anglaterra de Pere Bohigas», a Rosa Alcoy (ed.), Art fugitiu. Estudis d’art medieval desplaçat (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2014, p. 339-357); Manuel Jorba, «Pere Bohigas i Balaguer (1901-2003)» (Anuari Verdaguer, Vic, núm. 12, 2004, p. 304-308); Josefina Morató i Modesta Oñate, «Bibliografía de Pedro Bohigas Balaguer» (Biblioteconomía, Barcelona, 1971, p. 3-30); Vinyet Panyella, «La passió per la lletra. En record de Pere Bohigas» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 184, maig 2003); Vicent Pitarch, «Pere Bohigas, el jove nacionalista» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 495, març 2001, p. 41-44); Amadeu-J. Soberanas, Notícia de Pere Bohigas i Balaguer, filòleg i bibliòleg (Barcelona, Amadeu-J. Soberanas, 1982), i Arthur Terry, «Homenatge a Pere Bohigas» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 25, setembre 1983, p. 39).