Gaietà Barraquer i Roviralta nasqué en el si d’una família de militars originària de Sant Feliu de Guíxols. Era el major de vuit germans, dels quals destaquen els metges Josep Antoni (1852-1924) i Lluís (1855-1928), i el militar Josep Oriol (1848-1924), que fou capità general de Catalunya. Així mateix, també fou oncle del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943).
  Gaietà trià la carrera eclesiàstica, fou catedràtic d’història al Seminari Diocesà de Barcelona i hi treballà com a professor d’història eclesiàstica, patrologia i oratòria. Dedicà bona part de la seva vida a la investigació històrica i col·laborà en algunes publicacions com La ciència cristiana, en la qual estudià el fonament jurídic de la Inquisició. L’any 1903 el papa Lleó XIII li concedí la dignitat de canonge xantre de la catedral de Barcelona. Més tard esdevingué assessor arqueològic del bisbat, càrrec que ocupà fins a la seva mort, així com president de la Junta per a la Restauració del Temple de Sant Cugat del Vallès, monument pel qual sentia una estima especial.

Barraquer formava part d’un cercle intel·lectual d’amics sacerdots, anomenat «La Colla dels Minyons», de la qual també formaven part Ricard Cortès i Cullel, Josep Torras i Bages, Antoni Estalella i Sivilla, Jaume Almera i Comas i Jaume Collel i Bancells. Així mateix, mantingué una relació estreta amb el cardenal Salvador Casañas i Pagès (1901-1908), a qui Barraquer anomenava «pare espiritual» i «mecenes de sempre», i al qual dedicà els seus dos llibres principals que, de fet, són part de la mateixa obra: Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo xix (1906), en dos volums, i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo xix (1915-1917), en quatre volums.
  Ell mateix justifica en el pròleg de la seva obra que el seu objectiu és descriure, d’una banda, l’estat en què es trobaven les cases de religiosos (masculins) assentades a Catalunya i el seu patrimoni abans de les destruccions del 1835, i de l’altra, explicar les diverses persecucions que patiren durant el primer terç del segle xix. Assenyala que durant dècades els liberals, esperonats per les lògies maçòniques, les han justificat tergiversant i amagant la veritat i, alhora, han amenaçat a qualsevol que hi escrigués en contra. Per tant, utilitzant el mètode monogràfic de Le Play, estudia en profunditat els casos i els compara sistemàticament.
  Barraquer fa un gran estudi de camp visitant els llocs in situ, recollint fonts orals dels fets d’ambdues parts o testimonis directes, i realitzant una ingent recerca documental en diversos arxius, tot plegat enriquit amb un important fons gràfic de plànols, fotografies, dibuixos o gravats. Dedica a cada orde religiós un capítol: Benets, Cartoixans, Cistercencs, Premostratencs, Trinitaris calçats, Carmelites calçats, Franciscans, Dominics, Mercedaris, Servites, Agustins, Jerònims, Mínims, Teatins, Caputxins, Jesuïtes, Carmelites descalços, Agustins descalços, Camils, Caracciolins, Trinitaris descalços, Filipons i Pauls, i de tots ells ressenya la història i el patrimoni, o bé les persecucions sofertes de cada casa o institució, amb més o menys extensió en funció de la informació de què disposa.
  En tota l’obra de Barraquer, un integrista i carlista convençut, s’hi respira un profund ressentiment vers els liberals o maçons que tradueix en pur maniqueisme, santificant els religiosos i condemnant els revolucionaris, malgrat que cal incidir en el seu esforç d’objectivitat per a recollir testimonis de tots els bàndols. Així mateix, usa un estil difús, repeteix molta informació o abusa de les cites literals, sovint davant la poca informació que troba en algunes cases. Amb tot, la tasca que realitzà Barraquer continua sent, avui en dia, una referència de consulta indiscutible, i encara no superada, a la qual acaba acudint tota aquella persona que vol aproximar-se a la realitat dels ordes religiosos a Catalunya o al seu patrimoni, per la quantitat de notícies que aporta, el gran recull de dades que fa o el seu interessantíssim aparell gràfic.

Bibliografia sobre Gaietà Barraquer i Roviralta: Anuari. Institut d’Estudis Catalans MCMXXI-XXVI, vol. vii (Barcelona, Palau de la Generalitat, 1931); Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (Barcelona, Claret, 1998); Javier Fernández Sebastián i Juan Francisco Fuentes (dir.), Diccionario de historia eclesiástica de España (Madrid, Consejo Superior Investigaciones Científicas / Instituto Enrique López, 1972); Diccionario político y social del siglo xix español (Madrid, Alianza, 2002); Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans. Segles xviii-xx (Barcelona, Edicions 62, 1979); Pedagogia, política i transformació social (1900-1917). L’educació en el context de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, 2008); Jordi Ambrós, El monestir de Sant Cugat del Vallès (Vilassar de Mar, Oikos-Tau, 1982); Cayetano Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo xix (Barcelona, F. J. Altés y Alabart, 1906); Cayetano Barraquer, Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo xix (Barcelona, F. J. Altés y Alabart, 1915-1917); Josep Pijoan, «De com la taula del Mestre Alfonso, de Sant Cugat va venir al Museu de Barcelona», a Gaseta de les Arts. 2a època, any I, núm. 3 (Barcelona, A. López Llausàs, novembre 1928); Joan Requesens, «Jaume Collel i Bansells, publicista» (Ausa, Patronat d’Estudis Osonecs, Vic, vol. xix, núm. 144, 2000), i Ernesto Zaragoza, Recull de documents i articles d’història guixolenca, vol. i (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007).