Lluís Adan i Ferrer ha esperonat molts més treballs d’història de l’art que no n’ha escrit, i quan n’ha escrit ho ha fet sovint conjuntament amb altres autors. Va ser un dels primers col·laboradors del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i, des del moment en què es va jubilar d’una empresa de distribució editorial, la seva presència diària i indefectible al Museu Arxiu l’ha convertit en el millor auxiliar del centre d’estudis mataroní per a qualsevol investigador que s’hi acosti per a recercar en els seus fons. Lluís Adan coneix de memòria i amb detall el que contenen els arxius de la parròquia de Santa Maria de Mataró, que ha contribuït a ordenar; se sap el catàleg monumental de la basílica i en coneix tota la iconografia i la seva significació; els coneixements dels costums religiosos i la litúrgia, els estudis genealògics inèdits que ha elaborat sobre moltes nissagues mataronines i la possessió d’una cultura fruit de la tradició oral i familiar, amb la bona disposició a transmetre-la, han fet que molts estudiosos abans d’emprendre cap treball acudeixin a ell perquè saben que els aplanarà el camí i els ajudarà a contextualitzar qualsevol document que desenterrin.
  Entre els antecessors directes o col·laterals de la seva família hi ha els Balansó, un llinatge provinent de França que es va establir a Mataró a principis del segle xvii; un notari de la primera meitat del segle xix, Jaume Fins i Riera; l’enginyer Antoni Ferrer i Arman, un home de la Renaixença i fundador de l’Associació Artístico-Arqueològica Mataronesa (1888); Josep Vinardell i Rovira, també soci fundador d’aquesta associació, el primer director del Museu de Mataró (1894) i el primer professor de dibuix i pintura de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1886); Jaume Adan i Fins, metge, arxiver municipal i bibliotecari de finals del segle xix. De totes aquestes figures protagonistes de la realitat mataronina, tots familiars seus, propers o llunyans, en pot donar compte amb informació inèdita i precisa, de la mateixa manera que pot fer-ho amb totes aquelles altres famílies que ha estudiat des del Museu Arxiu i que coneix per la seva especial rellevància dins de la història local.
  La seva formació musical i el contacte diari amb els fons del Museu Arxiu de Santa Maria l’han permès escriure amb propietat articles sobre el músic i crític musical Joan Borràs de Palau —conjuntament amb Antoni Martí i Coll—, i sobre l’obra del músic i capellà Àngel Rodamilans, custodiada al mateix arxiu. S’ha basat en els llibres sacramentals de la parròquia per a publicar una detallada genealogia dels Balansó des del moment que van arribar a Catalunya i ha elaborat nombroses genealogies inèdites de molts altres llinatges.

Els treballs escrits que ha publicat sobre història de l’art es concreten en un article sobre «La planta de la catedral de Vic» (1996) —amb Rafael Soler i Fonrodona—, que consisteix en un estudi sobre una traça, un document original datat el 1633, feta quan es projectava la reconstrucció de la catedral romànica de Vic i que permet donar resposta a molts interrogants que es plantegen els historiadors sobre aquest temple. També amb Rafael Soler va escriure El retaule major de Santa Maria de Mataró, 1767-1783 (1996), que és un notable treball d’investigació sobre documents particulars, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del Municipal de Mataró i de l’arxiu de la parròquia de Santa Maria, que els porta a concloure que el retaule major de Santa Maria va ser obra de Carles Moretó i que conté imatges de Salvador Gurri i col·laboradors seus, quan tradicionalment s’havia atribuït l’autoria principal a aquest darrer. Sobre la mateixa església i amb el mateix coautor va escriure La capella dels Dolors. Notes per a una cronologia documentada de la seva construcció i decoració (2002), en el qual estableixen d’una manera rigorosa la cronologia de l’obra més significativa del barroc mataroní, hi fixen les dates certes i hi bandegen les merament especulatives. En el treball Projecte de la custòdia-ostensori per al Santíssim Sacrament (1996) comenta un dibuix original, i d’una qualitat extraordinària, a tinta i color sobre pergamí, que es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria, datat el 1679, dissenyat per a l’elaboració d’una custòdia; fa una aproximació històrica sobre aquest instrument litúrgic i comenta el procés de restauració del document. Finalment, amb Xavier Alarcón i Campdepadrós, ha escrit la Història d’un quadre. El martiri de sant Cugat de Santa Maria de Mataró (2005), en el qual expliquen la cronologia per a l’elaboració dels quatre quadres monumentals del presbiteri de Santa Maria de Mataró encarregats a Pere-Pau Muntanya, que va pintar els tres primers i la mort li va impedir de fer el darrer, que va executar Joan Giralt, a qui se li va encarregar a més la rectificació d’un de Muntanya, però, a més, aclareixen el procés de restitució d’un d’aquests quadres i la restauració dels altres per part de Jordi Arenas, treball indispensable després dels desperfectes que van tenir durant la Guerra Civil. La totalitat dels treballs de Lluís Adan estan publicats en els Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.