Va ser col·laborador habitual al diari Las Provincias, fet que va permetre difondre moltes de les seves investigacions, així com director del setmanari La Semana Católica i també administrador del Boletín Oficial Eclesiástico. Alternava les publicacions amb conferències i una destacada projecció pública en institucions culturals, ja que va ser nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, corresponent de l’Academia de la Historia, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres. Era un home apassionat dels viatges, va escriure moltes cròniques que demostren una ment oberta i interessada per altres cultures, com ara els llibres Dos meses en Italia (1902), De Alemania, notas de una viaje (1906), Por tierras escandinavas (1906) i El país de los faraones (1914).
Cal destacar les publicacions sobre història de l’art de diferents tipus que, per a molts historiadors, encara són un referent, ja que partien de la investigació directa en fonts documentals, moltes de les quals ja no existeixen. A la idea de l’arquebisbe d’oferir un premi a les millors monografies dels temples parroquials corresponen tres textos que van guanyar el premi dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. El primer, la monografia sobre la Catedral de Valencia (1909), premiada el 1908, que encara és un llibre d’ús obligat en qualsevol estudi sobre la catedral, i els de les Iglesias parroquiales de San Martín, premi del 1910 (que es va mantenir mecanografiat) i de Santo Tomás (1913), premi del 1912. Aquest interès pels estudis de la diòcesi el va portar a realitzar també el Nomenclator geográfico e histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923).
Les seves aportacions a la història cultural de la ciutat es van reflectir en la publicació de manuscrits interessants, com el conservat a l’arxiu de la catedral de València, Llibre d’Antiquitats (1926), bàsic per a conèixer la vida a la València dels segles xv al xviii, i un altre procedent de l’Archivo del Colegio del Corpus Christi, el Dietari del Capellá d’Alfons el Magnànim (1932), una compilació historiogràfica del segle xv.
Els textos que es van publicar en forma d’articles sobre artífexs en les diferents àrees artístiques, fonamentalment del període medieval, a Archivo de Arte Valenciano, constitueixen un material de referència obligada. Basats en un buidatge ingent dels principals arxius de la ciutat, són un elenc documental de primer ordre amb la transcripció de contractes, encàrrecs i àpoques que són molt útils, com ara La esmaltería valenciana en la Edad Media (1921), que va constituir el seu discurs de recepció a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, i més clarament els textos que van aparèixer en els anys següents i que proporcionen dades inestimables per a l’estudi de nombrosos artífexs en el medi valencià. Cal destacar Contribución al estudio de la ferretería valenciana (1922), La escultura valenciana en la Edad Media (1924), Maestros de obras y lapicidas valencianos en la Edad Media (1925) i Pintores medievales en Valencia, publicat en diversos articles dels anys 1928, 1929 i 1931, i després com a volum únic el 1930.
Les seves investigacions sobre temes relacionats amb l’orfebreria, La orfebrería valenciana en la Edad Media (1922), sobre ceràmica, com ara Cerámica valenciana. Notas para su historia (1926) o sobre arquitectura La arquitectura urbana en Valencia durante la época foral (1932) són també unes primeres aproximacions científiques a molts aspectes de la història de l’art valencià que van continuar sent bàsics en els anys posteriors. Aquesta és només una petota mostra de les més de cent publicacions d’un autor prolífic, investigador incansable i generós, que ens va oferir una primera incursió de la riquesa custodiada en els arxius valencians. |
