Ramon Soriano i Tombas va ser mestre d’obres i autor d’uns dels Apunts per una monografia de la catedral basílica de Barcelona, escrits el 1878 i reeditats el 1892. Va cursar estudis a l’Escola Superior de Disseny i Arts Llotja i es va titular el 1866. La seva obra arquitectònica més coneguda és el Col·legi de Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona (1884), dins d’un classicisme ahistòric i pulcre. També és autor de la Casa Marcelino Luis Oriol (1876), al carrer Doctor Dou, cantonada amb el carrer Pintor Fortuny, propera al llenguatge eclèctic. Fou comanador de l’orde d’Isabel la Catòlica i del Crist de Portugal i va pertànyer a diverses associacions arqueològiques, entre les quals destaca la de Barcelona i la de València. Va guanyar el diploma honorífic a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1882.

Els Apunts de Soriano són una de les primeres monografies sobre la catedral barcelonina. Beuen de la tradició historiogràfica iniciada per Pau Piferrer, que en el segon volum de Catalunya dels Recuerdos y Bellezas (1848), quan es refereix a la seu de Barcelona, parla de «cierto misterio, un temor, un pasmo religioso que impone silencio y derrama gravedad en el semblante más apacible». Més endavant, Piferrer subratlla l’«armonía», «severidad» i «elegancia» de l’edifici. Unes impressions semblants les reproduiria l’arquitecte Josep Oriol Mestres en la seva Monografía de los claustros de la santa iglesia catedral basílica de esta ciudad de Barcelona (1873), i tot plegat apareixeria en l’obra de Soriano, en la qual es cita a Mestres i s’utilitzen els adjectius de Piferrer: «la catedral de Barcelona, sense deixar d’ésser grandiosa i rica, no crida de moment l’atenció per cap d’aquestes circumstàncies o millor dit qualitats; puix que amb preferència la crida, sa senzillesa, sa elegància, sa severitat, sa harmonia, sa puresa, el seu (permeteu-me l’expressió) misticisme que ens fa exclamar: Que imponent! Que severa!».
  Tanmateix, les atribucions de sublimitat, severitat, grandiositat i misteri no són exclusives de la catedral de Barcelona, sinó que durant el segle xix es van constituir com a tòpic en referència a l’art gòtic i, en general, a tot l’art medieval. A més de conèixer l’obra de Josep Oriol Mestres i Pau Piferrer, a qui també cita, Soriano tenia presents la Guía-Cicerone de Barcelona (1855) d’Antoni de Bofarull, les obres de Josep Puiggarí i Antonio Ponz i les dades que, segons reconeix l’autor, li havia proporcionat el canonge de la catedral, Joan Codina Betschinger.
  Cal reconèixer en Ramon Soriano certa independència respecte alguns tòpics historiogràfics, com per exemple el menyspreu que patia el gòtic tardà, el qual elogia. A més, de la seva anàlisi de la catedral també destaca una agudesa visual que es tradueix en un subtil examen formal, com en la descripció dels arcs de les naus: «s’observa en la nostra catedral una altra particularitat i és, que el radi que ha servit per traçar els dos arcs ogivals de què es compon cada arc, és igual a las tres quartes parts de la longitud de la corda y estan traçats de dos centres distints col·locats a la mateixa línia del pla del capitell y estan equidistants entre sí una sèptima part de la mateixa corda».
  A Soriano també es deu una breu descripció de la façana del monestir de Sant Cugat del Vallès, publicada a l’Àlbum pintoresc-monumental de Catalunya (1878), poc rellevant des del punt de vista historiogràfic.