Joan Mates (o Matas) i Monné fou funcionari de Governació de l’Ajuntament de Sabadell i, alhora, un crític d’art. Molt jove va emigrar a Montevideo, des d’on va viatjar per molts països d’Amèrica. Quan va tornar, va col·laborar al Diari de Sabadell, La Veu de Sabadell i, entre el 1920 i el 1922, a Garba, així com a l’Almanac de les Arts de Sabadell (1925) i al diari barceloní La Nau. Catalanista i contrari a la dictadura de Primo de Rivera, havia de compaginar la seva ideologia amb les tasques oficials.

Va publicar La jove pintura local (Sabadell, Biblioteca Sabadellenca, 1927) —on va tractar de desvirtuar surrealisme i cubisme— i Les arts (Sabadell, Associació de la Premsa, 1928). Va col·laborar amb Joan Merli, que a més de publicar-li col·laboracions a la seva revista Art, de Barcelona, li va publicar els estudis sobre Vila-Puig (1934) i El pintor Gimeno (1935), totes dues obres a la col·lecció «La Mà Trencada». Merli i Mates van congeniar des del primer moment en què es van conèixer. Sens dubte els unien moltes coses: tot i que Mates tenia vint anys més que Merli, tots dos crítics i assagistes tenien una cultura molt àmplia, tots dos van començar a incidir en el panorama artístic català els primers anys de la dècada de 1920, tots dos creien en la importància rellevant dels nostres artistes i, el que és més important, tots dos defensaven el «retorn a l’ordre», o sia, el nou realisme. «De pintura només n’hi ha una, la que és realista per antonomàsia», va escriure Mates, i ho hauria pogut escriure Merli. Tots dos van ser uns grans impulsors a Catalunya de les figures històriques i contemporànies, de realisme, fos nou o no tan nou. La curta edició del seu llibre sobre Gimeno —fou reeditat per Editorial Ausa, a Sabadell, el 1988, amb un epíleg ampli de Francesc Miralles— era la primera monografia que s’escrivia sobre l’artista tortosí, proscrit en vida, i incloïa un centenar d’obres del pintor. Va constituir una gran revaloració de Gimeno —a qui l’autor havia conegut personalment—, al qual elogiava pel seu «verisme aprofundit», el «realisme viu i dinàmic» i l’«alè de vida gairebé físic», i de qui deia que fou «un dels més forts temperaments de pintor que han nascut a Catalunya».
  Dos anys més tard —ja en plena Guerra Civil— quedaven sobre la taula les galerades, també per a «La Mà Trencada», d’un llibre seu sobre Isidre Nonell. També era —llevat del treball d’Alexandre Plana— el primer estudi sobre l’artista, la primera monografia, del també proscrit en vida, artista barceloní. Mates coneixia bé la tasca desenvolupada pel Grup Nou Ambient, en el qual Francesc Camps Ribera, admirador fervent de l’obra de Nonell, va lluitar amb els altres components del grup per a realitzar una mostra de l’obra de l’artista que va tenir lloc a les Galeries Dalmau l’abril del 1922. En aquesta ocasió, Mates no va fer una biografia com havia fet amb Gimeno, sinó que va fer un panegíric d’una pintura i un autor, i va justificar el seu fracàs en vida per un cúmul de situacions socials, més que artístiques, i situava Nonell com a figura clau de la pintura catalana del segle xx. Tanmateix, el llibre va restar inèdit fins que fou publicat pòstumament, I. Nonell (Sabadell, Ausa, 2000), amb una introducció de Francesc Miralles.

Bibliografia sobre Joan Mates i Monné: Joan Mates i Monné: Ricard Simó i Bach, «Joan Matas i Monné, escriptor i crític d’art» (Diario de Sabadell, Sabadell, 13 de febrer de 1986); Francesc Miralles, «Aproximació a Joan Mates», epíleg a la segona edició de Joan Mates, El pintor Gimeno (Sabadell, Ausa, 2000, p. 383-410), i Francesc Miralles, introducció a Joan Mates, I. Nonell (Sabadell, Ausa, 2000, p. 1-10).