Antoni Oriol i Anguera fou metge i escriptor. Llicenciat a Barcelona el 1925, es doctorà a Madrid el 1927. Després de ser ajudant d’August Pi i Sunyer, amplià estudis a Estrasburg, París i Brussel·les. Fou professor de bioquímica a l’Escola d’Enginyers Agrònoms i a la Facultat de Medicina de Barcelona, i es vinculà per primer cop a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a través de la Institució Catalana d’Història Natural.
  Proper a Estat Català, durant la Guerra Civil estigué vinculat a la Generalitat (Comissariat de Propaganda i Institut dels Sòls de Catalunya) i al Ministeri de Salut Pública, cosa que el portà a l’exili després de la desfeta, el 1939. Fou professor a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i a la de París, i estigué molt proper al president Lluís Companys. Després d’un retorn a Catalunya el 1940, on el franquisme el fustigà, col·laborà amb el grup de la revista Ariel i el grup cultural clandestí Miramar, treballà als Laboratoris del Dr. Esteve, i s’exilià de nou, aquest cop a l’Argentina (1949). Allà fou professor a la Universitat de Còrdova, però s’acabà traslladant a Mèxic (1957), on impartí classes a l’Institut Policlínic Nacional i s’integrà a l’Escola Superior de Medicina Rural. Ingressà el 1966 com a membre corresponent a Mèxic a la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC.

Realitzà diversos llibres i publicacions sobre medicina, i en la línia dels metges humanistes com Gregorio Marañón —amb qui tenia bona relació— o Jeroni de Moragas, publicà assaig i biografia, i també diversos treballs historicoartístics. Publicà una de les primers monografies mundials sobre Dalí, aleshores acabat de retornar a Catalunya després de la guerra, Mentira y verdad de Salvador Dalí (Barcelona, Cobalto, 1948), encarregat per Rafael Santos Torroella, una anàlisi àgil i desacomplexada de les influències freudianes i surrealistes en el procés pictòric de l’artista de Cadaqués, amb cites de fonts documentals de difícil accés, com l’autobiogràfica Vida secreta de Salvador Dalí —aleshores prohibida a l’Estat espanyol— o la correspondència del pintor amb el crític d’art Sebastià Gasch.
  A La pintura de Werner Peiner y el mensaje de Prusia (Barcelona, Argos, 1949) fa una aproximació de reminiscències orsianes a un dels noms cabdals de la pintura del Tercer Reich, amb una estranya sensació de complicitat, accentuada per l’epíleg que hi escriu el mosaista filonazi Santiago Padrós. Publicà també, juntament amb l’especialista Eduardo Matos Moctezuma, Tres horas con el arte maya guía espiritual del Museo Nacional de Antropología, México (Mèxic, Trilla, 1967).
  Durant el primer lustre de la dècada de 1970 dedicà un parell de llibres a la figura de Picasso, tots dos prou voluminosos, i que denoten un notable treball a partir de la bibliografia de l’artista. El primer, Para entender a Picasso. Abordaje antropológico del “genio” (Mèxic, Costa-Amic, 1973), és una aproximació molt personal a diversos períodes artístics de Picasso (època blava i rosa, cubisme), així com a aspectes diversos com ara les parelles de l’artista o la seva relació amb la poesia, per exemple. També dedicà un apartat al Guernica que, ampliat, seria el tema del segon llibre, Guernica al desnudo (Barcelona, Polígrafa, 1979). Cal dir que, en realitat, aquest llibre fou lliurat a l’editor l’any 1972, per tant un any abans de l’edició de l’anterior, però a causa de la censura no veié la llum fins a set anys més tard. Es tracta d’una anàlisi molt detallada de l’obra emblemàtica de Picasso, que destaca per l’atreviment i una sorprenent llibertat interpretativa. L’autor s’aproxima a l’obra, l’analitza fragment per fragment, i estableix comparatives amb altres obres de la trajectòria de l’artista. En alguns passatges del llibre, l’autor efectua interpretacions que parteixen d’altres terrenys, com la psicologia o fins i tot la matemàtica.

Bibliografia sobre Antoni Oriol i Anguera: Esteve Mestre Roigé, «El Dr. Antoni Oriol i Anguera» (Quaderns de El Pregoner d’Urgell, Bellpuig, núm. 19, 2006, p. 3-16).