Ramon Miquel i Planas fou essencialment un bibliòfil i un erudit. Continuà el negoci patern de fabricació de llibres ratllats. Participà de jove en el moviment literari modernista, col·laborà amb la premsa de l’època i fou un element actiu, membre del consell de redacció, de la revista Joventut d’ençà l’any 1904. Nogensmenys, la seva gran ambició fou l’edició de textos medievals i renaixentistes catalans amb dues col·leccions, la popular «Històries d’altre temps» i la més luxosa i elitista «Biblioteca Catalana». Tota la vida es queixà de la manca de suport dels diversos òrgans públics catalans vers la seva tasca i, ja l’any 1905, demanava a l’Ateneu Barcelonès que promogués l’edició de textos antics (Joventut, Barcelona, 1905).

Fora de les arts del llibre en general, la relació de Miquel i Planas amb la història de l’art se centra en els treballs sobre l’exlibris i el gravat, la il·lustració del llibre i la relligadura artística. Miquel i Planas fundà el 1902 l’Asociación de Exlibristas Ibéricos i un any més tard, el 1903, participà en la creació de La Revista Ibérica de Exlibris (1903-1906), de la qual fou un dels principals col·laboradors i la dirigí entre els anys 1904 i 1905. S’encarregà de la bibliografia sobre aquest tema i hi escrigué articles temàtics com ara «Exlibris, marcas de impresor y otras zarandajas» (1903), «La caricatura y los exlibris» (1903), «Els exlibris infantívols» (1904), «La llegenda del Drach en els exlibris» (1904), o monogràfics com ara «Joaquim Renart» (1904). Sobretot, però, s’encarregà de dues seccions importants de la revista, una de catalogació i comentari dels «Exlibris modernos», publicada a cada número, i l’altra, molt completa, de bibliografia internacional sobre l’exlibrisme. L’any 1905 publicà l’opuscle Los exlibris y su actual florecimiento en España, la primera part del qual ja havia publicat a la revista Hojas Selectas (Barcelona, maig 1903). Aquest estudi és el primer consagrat a l’exlibris espanyol contemporani. L’any 1906 es publicà un dels llibres més perfectes i característics del Modernisme català, el Primer llibre d’ex-libris d’en Triadó, que recull totes les marques de l’artista realitzades fins aleshores, amb comentaris molt aguts d’aquest bibliòfil i col·leccionista. Encara l’any 1948, prologà el llibre que recollia els quaranta-cinc Ex-libris (Terrassa, Tip. Martí, 1948), dibuixats per Mateu Avellaneda, i aprofità l’ocasió per a recordar el període de quaranta anys enrere de l’exlibrisme que va viure tan intensament. Es pot dir que la feina de divulgador i de coneixedor de l’exlibris desenvolupada al començament del segle xx per Miquel i Planas fou meritòria, múltiple i decisiva pel renaixement de l’exlibris a Catalunya i a l’Estat espanyol. Miquel i Planas fou però sobretot el creador de la bibliofília moderna a Catalunya, amb la unió de la bibliofília erudita, pròpia de la Renaixença, que pretenia reconstruir la llengua i la literatura amb la recuperació de textos catalans antics, clàssics i populars, i d’un vessant més contemporani amb la preocupació per una alta qualitat i la bellesa d’edició. Pel que fa al seu paper d’historiador, cal dir que les edicions que feia anaven sempre precedides d’uns estudis històrics i crítics, per exemple, el Novelari català dels segles xiv a xviii en tres volums, o la llarga «noticia escrita» que acompanya la reproducció facsímil d’El incunable barcelonés de 1468 (gramática de B. Mates) (Barcelona, Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1930). Pel que fa al paper de comentador i d’historiador de les arts del llibre, cal subratllar la revista Bibliofilia, editada en fascicles reunits en dos volums (el primer datat del 1911-1914 i el segon, del 1915-1920), que recull tota la miscel·lània escrita per ell (era l’únic redactor de la revista) sobre bibliofília i literatura. D’una inestimable font bibliogràfica, la revista es completa amb moltes reproduccions facsímils d’obres de literatura catalana, retrats gravats al boix de Brangulí i Ribas dels escriptors catalans més importants, reproduccions d’exlibris, enquadernacions i marques d’impressors, entre d’altres. Destaquen els articles dedicats al gravat a Catalunya durant els segles xv i xviii, i els estudis dedicats a l’enquadernació. Es pot dir que Ramon Miquel i Planas participa a totes les iniciatives a favor del llibre del seu temps. Fou fundador de l’Institut Català de les Arts del Llibre, membre de les acadèmies i associacions relacionades amb el llibre més prestigioses, i fundador i membre de la major part de les associacions de bibliòfils de Catalunya i l’Estat espanyol, des de la Societat Catalana de Bibliòfils (1903-1912) fins a l’Asociación de Bibliófilos de Barcelona (1943), de la qual fou vicepresident.

Bibliografia sobre Ramon Miquel i Planas: Homenaje a la memoria del ilustrísimo señor D. Ramón Miquel y Planas organizado por la Asociación de Bibliófilos de Barcelona, la Real Academia Catalana de San Jorge y el Gremio Sindical de Maestros Impresores (Barcelona, Antoni Solà Ballester, 1951-1952); Antoni Palau, Memòries d’un llibreter català (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1935, p. 210-211 i 453-454); Josep Porter, Ramon Miquel i Planas i els llibres (Barcelona, Amigos del Libro y de las Artes Gráficas, 1964); Aitor Quiney i Jordi Estruga, Col·leccions privades, llibres singulars (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2005, p. 28-38); Josep Rodergas, Semblança i bibliografia de R. Miquel y Planas (Barcelona, Imprenta Elzeviriana, 1951); Barry Taylor, «Ramon Miquel y Planas and his Biblioteca catalana: medievalism, publishing and bibliophilia in early twentieth-century Barcelona» (Electronic British Library Journal, Londres, 1993), i Pilar Vélez, El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910) (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989, p. 91-133).