David Mackay va ser arquitecte, amb diploma d’honor atorgat el 1958 per l’Institut Politècnic del Nord, i soci de l’Institut Reial d’Arquitectes Britànics el 1959. Aquest mateix any es va instal·lar a Barcelona, el 1962 es va associar amb els arquitectes Oriol Bohigas i Guardiola i Josep Martorell i Codina, i va crear l’estudi MBM Arquitectes. La seva tasca principal va ser l’exercici lliure de la professió, com a arquitecte, urbanista i dissenyador. De les obres arquitectòniques destaquen, a Barcelona, la Casa del Pati (rda. del Guinardó, 42-44, 1961-1964); l’Escola Thau (ctra. d’Esplugues, 49-53, 1972-1975); l’Hotel Claris (c. de Pau Claris, 150), on es va conservar la façana de l’antic palau Vedruna, de 1892; l’edifici Roger de Llúria de la Universitat Pompeu Fabra (campus de la Ciutadella, 1995-2001), i l’ampliació d’El Corte Inglés per la cantonada de la plaça de Catalunya i el carrer de Fontanella (1998-2004), amb la col·laboració de l’arquitecte Albert Puigdomènech. A la Kochstrasse de Berlín (Alemanya), l’equip MBM va projectar i va construir un edifici d’habitatges (1985-1992), i a Parma (Itàlia), la Nova Estació Central i de l’Àrea de Pasubio (2013).

En el terreny de la urbanística, va projectar, també amb el grup MBM, el parc de la Creueta del Coll (1981-1987), en què es va aprofitar el cràter d’una antiga pedrera abandonada, amb la incorporació d’escultures d’Ellsworth Kelly, Eduardo Chillida i Roy Lichstenstein; la Vila Olímpica (1985-1992), amb l’edifici d’habitatges de l’illa Xemeneia de Can Folch (c. de Moscou); el Port Olímpic (c. de la Marina - rda. del litoral, 1989-1992), amb l’edifici de l’Escola de Vela, aquests dos, també en col·laboració amb A. Puigdomènech. Mackay va ser l’arquitecte director d’un pla de renovació de la ciutat de Plymouth (Devon, RU), A Vision for Plymouth, redactat a partir del 2003.
  Va col·laborar amb les revistes Cuadernos de Arquitectura, Serra d’Or i Arquitectures Bis, de Barcelona, i amb The Architectural Review, de Londres, i la seva aportació a la història de l’art i de l’arquitectura catalana dels darrers cent anys es concreta en títols com ara «Tiendas modernistas en Barcelona, 1882-1922» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1962), en el qual va deixar un testimoni valuós i fotografies d’obres que avui han desaparegut; «El Palau de la Música Catalana» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1963); «Berenguer» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 1964), publicat també en anglès, «Francesc Berenguer» (The Architectural Review, Londres, desembre 1964); «Viviendas del Congreso Eucarístico» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, 3r trim. 1965); en col·laboració amb Peter Penrose, «Sert for Miró Foundation» (The Architectural Review, Londres, juliol 1976), i L’arquitectura moderna a Barcelona (1854-1939) (Barcelona, Edicions 62, 1989), traducció de Modern architecture in Barcelona 1854-1939 (Sheffield, The Anglo Catalan Society, 1985). El 1968 va obtenir el Premi Puig i Cadafalch del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per l’assaig «De la revolución espartaquista al pabellón de Barcelona», publicat en català a la secció «Disseny, Arquitectura i Urbanisme» de Serra d’Or (Barcelona, octubre 1968). Va ser coautor, juntament amb els companys de l’estudi, del llibre Martorell-Bohigas-Mackay. Arquitectura 1953-1978 (Barcelona, Xarait, 1979), i va dedicar a Josep M. Sostres Maluquer un capítol del llibre Sostres. Arquitecto, d’Antonio Armesto i Carles Martí Arís (Madrid, Ministerio de Fomento, 1999).
  Mackay va exercir la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, com també en altres universitats europees i nord-americanes. Va ser nomenat acadèmic d’honor per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2010), i sovint ha estat guardonat pels seus llibres i assaigs. També va ser un dels membres fundadors d’Amnistia Internacional Catalunya (1976), del Bund Deustcher Architekten i del Royal Institute of the Architects of Ireland. Amb la Royal Incorporation of Architects in Scotland (RIAS) va publicar A life in cities (2009; traducció a l’anglès i ampliació d’una primera edició, Un català de retruc, 2005), i la seva darrera obra, Life and architecture (Edimburg, RIAS, 2013), una autobiografia arquitectònica i un assaig on mostra el seu pensament, la faceta humanística, l’erudició i els coneixements sobre la necessitat de viure en un entorn que té efectes decisius sobre la salut, el benestar i la felicitat de l’ésser humà.

Bibliografia sobre David Mackay: André Barey, Barcelona. De la ciutat preindustrial al fenomen modernista (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1980); V. Pons Toujous, Inventari general del Modernisme (Barcelona, Reial Càtedra Gaudí, 2004); R. Lacuesta i X. González, El Modernisme perdut. La Barcelona antiga, vol. i i La Barcelona de l’Eixample, vol. ii (Barcelona, Base, 2013 i 2014, respectivament); J. E. Hernández-Cros, G. Mora i X. Pouplana, Arquitectura de Barcelona (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990); A. González i R. Lacuesta, Barcelona architecture guide 1929-2002 (Barcelona, Gustavo Gili, 2002); «Mor l’arquitecte David Mackay, un dels pares de la Vila Olímpica» (El Periódico, Barcelona, 12 de novembre de 2014); «David-John Mackay Goodchild», a L’enciclopèdia; Llàtzer Moix, «La segona M d’MBM» (La Vanguardia, Barcelona, 13 de novembre de 2014); Beth Galí, «El arquitecto silencio» (El País, Madrid, 13 de novembre de 2014); Vanessa Graell, «El “seny” del arquitecto olímpico» (El Mundo, Madrid, 13 de novembre de 2014), i Francesc Gual, «Mor David Mackay, un dels arquitectes de la Barcelona Olímpica» (Ara, Barcelona, 13 de novembre de 2014).