Miquel Garriga i Roca fou arquitecte, urbanista, teòric i, de manera puntual, historiador de l’art. Fill i net de mestres d’obres, el 1838 obtingué el títol per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, després d’estudiar a l’Escola de Llotja de Barcelona. Exercí els càrrecs d’arquitecte de l’Estat, del Govern Civil i de l’Audiència de Barcelona, com també els d’arquitecte assessor de Mataró i municipal del Masnou i de Barcelona, i de director de Carreteres de la Província de Barcelona.

Col·laborà, juntament amb els arquitectes Antoni Rovira i Trias i Josep Oriol i Bernadet, amb el Boletín Enciclopédico de Nobles Artes (BENA), una revista reivindicativa de les funcions dels arquitectes de l’Administració pública enfront de les ingerències dels enginyers, que editaren consecutivament la Imprenta de la Agencia General de Barcelona i la Imprenta de Roberto Torres entre l’1 d’abril de 1846 i el 15 de març de 1847, i que contenia les seccions legislativa, urbana, camins i canals i artística i científica, entre d’altres. Els articles de Garriga i Roca estan relacionats amb l’urbanisme i la teoria urbanística, l’obra pública, la legislació i l’edilícia contemporanis, publicats a la secció urbana i a la secció de camins i canals, com també amb la defensa aferrissada dels interessos dels arquitectes en matèria d’arquitectura pública civil. Per exemple, destaca la sèrie sobre el Bando del buen gobierno de Barcelona (iniciada l’1 d’abril de 1846), en la qual analitza, critica i esmena amb observacions els articles del reglament de la ciutat, i posa de manifest la carència d’un pla geomètric i icnogràfic; o Camino de Mataró al pueblo de Llinás (16 d’abril de 1846), en el qual reclamava la necessitat de construir aquest camí per a facilitar el transport de la fusta del Montseny al port de Mataró. Tingueren un interès especial els polèmics articles que, des de la redacció de la revista o dels propis companys, es dedicaren, amb bona càrrega satírica, al teatre dels Trinitaris (el Liceu), per defensar el projecte de façana de Garriga i Roca, a l’execució de les obres de la qual va renunciar per les pressions rebudes a favor d’un dibuix del francès Viguié, maquinista del Liceu, que signà l’arquitecte Josep Oriol Mestres (núm. 2, 3, 7, 13, 16, 20 i 21 del BENA). Garriga i Roca explicà tot l’afer en la carta «Primitiva dirección de las obras del Teatro de Trinitarios perteneciente al Liceo de S. M. la Reina Doña Isabel II», publicada al núm. 8 del BENA (16 de juliol de 1846). Una aportació interessant del BENA (1 de juny de 1846) és la llista d’arquitectes i mestres d’obres titulats per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, residents a Catalunya, elaborada i comentada per Garriga i Roca, amb indicació expressa de ser els únics que podien projectar, dirigir, mesurar i valorar les obres d’arquitectura de qualsevol mena. Igualment, destaca l’article «Medios para mejorar el estado de la arquitectura y de los arquitectos en España» (BENA, Barcelona, 1 d’octubre de 1846, desenvolupat en els núm. 14, 16 i 17 amb el títol «Alerta!»), i també els articles dedicats al «Plano de Madrid» (BENA, Barcelona, 15 de febrer de 1847 i 15 de març de 1847), per les observacions agudes i les referències als plànols geomètrics de Vic, Manresa, el Masnou i Barcelona, aquest darrer materialitzat anys més tard en l’elaboració dels coneguts com «Quarterons d’en Garriga» (1856-1862), conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Altres articles publicats al BENA, que constitueixen cròniques de l’època, són «Monumento de Bailén», a Madrid, en homenatge al general Castaños (BENA, Barcelona, 1 de novembre de 1846 i 16 de novembre de 1846) i «Cementerio General de Barcelona» (BENA, Barcelona, 16 de desembre de 1846 i 1 de gener de 1847). També és autor de «Lo pasado y lo presente del arquitecto» (Revista de la Sociedad Central de Arquitectos, Madrid, novembre 1877), en el qual segueix plantejant el debat sobre la professió. Garriga Roca també publicà articles a La Ilustración Barcelonesa, El Telégrafo, El Español i La Ilustració Catalana.
  A més d’aquesta faceta d’articulista, en general crític i polèmic, donà algunes passes en el terreny de la història de l’art, i dedicà una interessant monografia al Monasterio de Santa María de Junqueras, de Barcelona, que redactà el 1864 per a accedir al premi de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, en la qual tractà el conjunt cenobític, incloent-hi l’església i el claustre, des de tres punts de vista: la descripció física i gràfica, la història i l’arqueologia (Barcelona, Asociación de Arquitectos de Cataluña / Tipografía La Academia, 1899). Possiblement, els aixecaments d’alçats, seccions, plantes i detalls constructius i artístics inclosos en la monografia foren aprofitats per Josep Buixareu i Jeroni Granell Mundet, autors de sengles projectes de reconstrucció de bona part de l’edifici, afectat per l’obertura de la via Laietana, al nou emplaçament de l’Eixample Cerdà, als carrers d’Aragó i de Roger de Llúria.
  Com a urbanista, redactà l’avantprojecte d’Eixample de la Ciutat de Barcelona, publicat amb el títol Memoria descriptiva del ante-proyecto de Ensanche de la ciudad de Barcelona (Barcelona, Imprenta Nueva de Jaime Jepús i Ramon Villegas, 1858), que constitueix gairebé un tractat de teoria urbanística amb una detallada descripció de la ciutat vuitcentista, i el Plano geométrico de la Ciudadela de Barcelona. Memoria que acompaña el plano de la Ciudadela de Barcelona y proyecto de su derribo (ca. 1862). Com a arquitecte, la seva obra és nombrosa i es mou entre el Neoclassicisme i el Romanticisme.

Bibliografia sobre Miquel Garriga i Roca: Antoni Rovira i Trias, «Carretera de Vich» (BENA, Barcelona, núm. 2, 16 d’abril de 1846, p. 26-27; núm. 4, 16 de maig de 1846, p. 58-60); Anònim, «Teatro de Trinitarios» (BENA, Barcelona, núm. 2, 16 d’abril de 1846, p. 30-31); Joan Bassegoda Nonell, L’arquitecte masnouenc Miguel Garriga i Roca (1808-1888) (El Masnou, 1976); Francesc Fontbona, Història de l’art català. Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888, vol. vi (Barcelona, Edicions 62, 1983); Gloria Camarero, Aspectos de la arquitectura en Barcelona durante el siglo xix. Miguel Garriga y Roca (1808-1888) (tesi doctoral dirigida pel doctor Santiago Alcolea Gil; Barcelona, Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, 1989); Gloria Camarero, «Miquel Garriga Roca i la Barcelona dels bulevards» (L’Avenç, Barcelona, núm. 131, novembre 1989, p. 16-20); Josep Emili Hernández Cros, Gabriel Mora, Xavier Pouplana, Arquitectura de Barcelona (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990); Gloria Camarero, «La inventariació de l’obra de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca» (Sessió d’Estudis Mataronins, Mataró, núm. 12, 1995); Ferran Sagarra i Trias, Barcelona, ciutat de transició (1848-1868). El projecte urbà a través dels treballs de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1996); Anna Castellano i Tresserra, Raquel Lacuesta, «La Casa de la Vila del Masnou (Maresme, Barcelona). Estudi històric i artístic» (Quaderns Científics i Tècnics, Diputació de Barcelona i Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Barcelona, núm. 8, 1996, p. 39-58), i Francesc Nadal, Miquel Garriga i Roca i el plànol de Barcelona, 1856-1862 (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 2011).