Felipe María Garín Ortiz de Taranco era fill d’una família vinculada a l’art major de la seda, Felipe María Garín es va llicenciar primer en dret l’any 1929 i en filosofia i lletres (secció d’història) l’any 1934 i entre el 1931 i el 1936 va exercir com a advocat. A la Universitat de València va ser alumne de Juan Contreras i López de Ayala, marquès de Lozoya, que més tard dirigiria la seva tesi doctoral, La Academia Valenciana de Bellas Artes. El movimiento academicista europeo y su proyección en Valencia”, llegida ja l’any 1944 a la Universitat Complutense de Madrid.
  Després de llicenciar-se l’any 1934, va entrar en contacte amb l’il·lustrador i cartellista Antonio Blanco Lon, llavors catedràtic a l’Escola de Belles Arts de València i que, segons ell mateix va confessar, va influir en la seva vocació i el va fer ingressar com a docent a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, on va impartir classes entre els anys 1935 i 1936. L’any 1942 va obtenir la càtedra de teoria i història de les arts en aquesta escola, de la qual va ser director entre els anys 1951 i 1968. La docència a l’Escola de Belles Arts va ser simultània a la redacció i la lectura de la seva tesi doctoral l’any 1944 i amb l’obtenció de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de La Laguna l’any 1952. Va obtenir el concurs de trasllat a la Universitat de València l’any 1953 i en va ser el primer catedràtic d’història general de l’art. No va ser fins al 1968 que es va considerar catedràtic numerari d’universitat (1968-1978), i va sol·licitar l’excedència voluntària com a catedràtic numerari de l’Escola Superior de Belles Arts (1942-1968). A la Facultat de Filosofia i Lletres va ser vicedegà i degà l’any 1973. Paral·lelament, va desenvolupar una ingent activitat de gestió cultural i política, l’any 1941 va ingressar a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos amb el discurs «Loa y elegía de Palomino en su decoración de los Santos Juanes de Valencia», i en va ser el president entre els anys 1974 i 1999. Entre el 1962 i el 1969 va ser director del Museu de Belles Arts, i entre el 1947 i el 1949 va ser membre de la Diputació Provincial, des d’on va impulsar la creació de la Institució Alfons el Magnànim sota la tutela del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Va ser director del Servei d’Estudis Artístics fins al 1980.

Més que un especialista en un tema concret, Felipe María Garín va ser un docent, un gestor i promotor cultural i un constant escriptor de textos curts adreçats fonamentalment a la premsa. Amb la doble docència a l’Escola de Belles Arts i a la Universitat, deia de si mateix que era historiador entre els artistes de l’Escola Superior de Belles Arts i artista a la Facultat d’Història. Aquesta doble vessant va afavorir també l’interès per l’estètica i la crítica d’art contemporani, que sempre va simultaniejar amb estudis de caràcter purament històric. El seu paper en les institucions culturals de la València del franquisme i la primera transició expliquen la seva preocupació per les obres d’inventari o la catalogació, a més de l’abundància de discursos entre les seves publicacions.
  Les memòries i els testimonis dels seus deixebles assenyalen sempre la predilecció que tenia pels corrents alemanys, i a les seves classes utilitzava com a manuals l’estètica d’Ernst Meumann i la història de l’art de Karl Woermann, juntament amb textos de Worringer, Wölfflin i Spengler. Sempre va atribuir aquesta predilecció a la influència dels professors de l’Escola de Belles Arts, Antonio Blanco Lon i abans que ell, Rafael Domènech i Gallissà i sempre va mantenir una visió transcendental de l’art emparentada amb les idees d’Eugeni d’Ors i Ortega, al qual s’hauria d’afegir des del punt de vista purament històric la tutela d’Elías Tormo i el marquès de Lozoya.
  Al marge de la tesi doctoral, La Academia Valenciana de Bellas Artes. El movimiento academicista europeo y su proyección en Valencia (València, F. Doménech, 1945), les seves primeres preocupacions es dirigien al camp de l’arquitectura i, singularment, de l’arquitectura gòtica. Ben aviat va publicar Aspectos de la arquitectura gótica valenciana. Ensayo de génesis estilística (València, Tip. Vda. Pedro Pascual, 1935) i més tard «Una posible escuela hispano-levantina de crucerías anervadas», a Homenaje al profesor Cayetano de Mergelina (Múrcia, Universidad, 1961). Va dedicar la lliçó inaugural del curs 1969-1970 de la Universitat a les Vinculaciones universales del gótico valenciano (València, Universitat de València, 1969) i va seguir publicant «El templo protogótico de Ternils» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1971), «Prefiguración oriental del gótivo abovedado hispano-levantino» (Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, Madrid, 1973) i «Algunas consideraciones y ejemplos poco conocidos del gótico levantino de Reconquista» (Revista de la Universidad Complutense, Madrid, 1973).
  Es va interessar també per la pintura, Loa y elegía de Palomino en su decoración de “Los Santos Juanes” de Valencia va ser el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, 1941); «Un boceto de Ribalta y un apunte de Palomino» (Arte Español, Madrid, 1945); «Al margen de dos perspectivas de Vicente Giner, pintor valenciano» (Arte Español, Madrid, 1951); «El mejor homenaje. Aportaciones recientes a la bibliografía del pintor Ribera» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1953); «Leonardescos españoles» (Revista de Ideas Estéticas, Madrid, 1953); Yañez de la Almedina. Pintor español (València, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1954); «El mecenas don Juan de Ribera» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1960), i «La pintura valenciana en la introducción del arte flamenco», a España en la crisis del arte europeo (Madrid, Instituto Diego Velázquez, 1968). Va tractar altres temes, com ara Un libro de horas del Conde-Duque de Olivares. Estudio del códice brujense del Real Colegio del Corpus Christi, en Valencia, y de la ilustración europea de su tiempo (València, Institució Alfons el Magnànim, 1951), al marge de temes tan originals com «Letretros y letroides en la temática artística» (Archivo Español de Arte, Madrid, 1971).
  Va mostrar un curiós interès per l’art oriental, al marge dels dos articles esmentats anteriorment sobre els antecedents orientals del gòtic llevantí i la prefiguració oriental del gòtic «abovedat», «Las inscripciones pseudo-arábigas en la pintura valenciana primitiva, especialmente en la de Yáñez de la Almedina» (I Congreso de Estudios Arabes e Islámicos, Madrid, 1964) i «Los temas orientales en la erudición histórica y arqueológica valenciana del siglo xviii» (Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, Burgos, 1972).
  El seu interès per l’art contemporani i l’estètica també van ser primerencs; l’any 1940 va publicar el fulletó Las crisis históricas del arte figurativo. Aportación al estudio de la estilística fundamental (València, 1940), més tard, «Fecundidad estética del malestar» (València, 1941), «Sobre el legado estético del naturalismo» (Revista de Ideas Estéticas, Madrid, 1944), Pintores del mar. Una escuela española de marinistas (València, Institució Alfons el Magnànim, 1950), «El arte en Valencia durante medio siglo xx» (Litoral, Màlaga, 1952) i La visión de España de Sorolla (València, Institució Alfons el Magnànim, 1965).
  Va ser especialment fecunda la feina com autor o editor de guies i catàlegs, com ara Catálogo guía del Museo Provincial de Bellas Artes de San Carlos (València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1955), Valencia monumental (Madrid, Plus Ultra, 1959), Historia del arte de Valencia (València, Centro Nacional de Información Artística, 1978), La Universidad Literaria de Valencia y sus obras de arte (València, Universitat de València, 1982), Inventario artístico de Valencia y su provincia (Madrid, Federico Doménech, 1983), Catálogo monumental de la ciudad de Valencia (València, Caja de Ahorros de Valencia, 1983) i Catálogo monumental de la provincia de Valencia (València, Caja de Ahorros de Valencia, 1986).
  Lúcid fins a una edat molt avançada, l’any 2004 va publicar Mi siglo xx. Memorias (València, Universitat Politècnica de València).

Bibliografia sobre Felipe María Garín y Ortiz de Tarranco: Asunción Alejos Morán, «In memoriam, Felipe María Garín y Ortiz de Taranco» (Archivo de Arte Valenciano, València, 2005, p. 323-327); Joaquín Bérchez, En otros climas (ecos arquitectónicos de la Valencia moderna) (València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, 2011); Yolanda Blasco Gil, Fernanda Peset Mancebo i Antonia Ferrer Sapena, «Notas sobre la trayectoria universitaria y social del catedrático de historia del arte Felipe María Garín Ortiz de Taranco» (Cuestiones Pedagógicas, Sevilla, 2012-2013, p. 231-258); Miguel Angel Catalá Gorgues, «Don Felipe M. Garín Ortiz de Taranco, publicista y bibliógrafo» (Archivo de Arte Valenciano, València, 2005, p. 227-234); Román de la Calle (ed.), Homenaje al profesor y académico Felipe María Garín y Ortiz de Taranco (1908-2005) (València, Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, 2009); Felipe María Garín Ortiz de Taranco, Mi siglo xx. Memorias (València, Universidad Politécnica de Valencia, 2004); Álvaro Gómez-Ferrer Bayo, «Homenaje al Excmo. Sr. D. Felipe M. Garín Ortiz de Taranco, en el acto celebrado el día 21 de diciembre de 1999» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1999, p. 159-162); Jose Martín Martínez i Jorge Sebastián Lozano, «La historia del arte en la Universitat de València durante la posguerra (1939-1965)» (Saitabi, València, 1997, p. 173-214); Francisco A. Roca Traver, «Semblanza de D. Felipe Garín y Ortiz de Taranco» (Anales de la Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2006, p. 145-148), i Felipe María Garín Ortiz de Taranco. Trayectoria académica, social y científica (València, Universitat Politècnica de València, 2013).