George Roseborough Collins fou historiador de l’arquitectura, editor, professor d’art, d’arquitectura i d’història de la planificació urbana, i el fundador d’Amics de Gaudí, EUA. Va estudiar història de l’art a la Universitat de Princeton (Princeton, Nova Jersey), on es va graduar el 1938 i va realitzar un màster en belles arts el 1942, poc després que els EUA entressin a la Segona Guerra Mundial. En aquest moment Collins es va allistar a l’American Field Service (AFS), i va servir com a conductor d’ambulàncies a l’exèrcit francès lliure a Síria i Líbia, i amb el vuitè exèrcit britànic al llarg del front adriàtic. Després va passar un temps en la formació de nous reclutes de l’AFS a Nàpols (Itàlia) i va ajudar els desplaçats recentment alliberats dels camps de concentració de Bergen-Belsen i Buchenwald a Alemanya, abans de ser repatriat als EUA l’agost del 1945. Per les activitats que va realitzar durant la guerra, el van guardonar amb quatre estrelles de serveis distingits.
  El 1946, Collins va entrar a la facultat del Departament d’Història de l’Art i Arqueologia de la Universitat de Columbia, on va esdevenir catedràtic titular el 1962 fins que es va jubilar el 1986. Durant aquest temps va arribar a ser conegut com el principal estudiós i defensor de l’arquitectura d’Antoni Gaudí als EUA, del qual va publicar nombrosos articles i llibres, que inclouen la primera monografia sobre l’arquitecte català en anglès, Antonio Gaudí (Nova York, G. Braziller, 1960) en la prestigiosa sèrie «Masters of World Architecture», que va aparèixer en versió en espanyol (Barcelona, Bruguera, 1961) i en alemany (Ravensburg, Otto Maier, 1962). Aquest breu però complet text —profusament il·lustrat, amb una cronologia de vida i obres, notes detallades i raonades, i una bibliografia crítica— era important, no només per la seva data de publicació primerenca, sinó també perquè pretenia situar sòlidament l’obra de Gaudí en el cànon de la modernitat, i va posar l’accent en el racionalisme estructural de les seves solucions formals i l’espacialitat fluïda dels seus interiors. En un moment en què Gaudí i la seva obra eren relativament descuidats pels historiadors i arquitectes catalans, i amb prou feines coneguts més enllà de les fronteres espanyoles, i en què arquitectes i enginyers de tot el món havien començat a buscar «l’alliberament de les formes rectangulars, planes, que havien cregut que eren l’expressió de la nostra era de les màquines», l’estudi meticulosament investigat de Collins, que descriu succintament la vida de l’arquitecte, la pràctica, la clientela, el context català i la motivació espiritual va donar el pes intel·lectual a una nova era d’entusiasme i estima, i va situar Gaudí al costat d’altres mestres, més coneguts com Le Corbusier, Frank Lloyd Wright, Mies van der Rohe, Alvar Aalto, i Pier Luigi Nervi.

El primer contacte directe de George Collins amb l’obra de Gaudí havia tingut lloc l’estiu del 1956, quan ell va ampliar la seva investigació sabàtica a Madrid, sobre Arturo Soria i la Ciudad Lineal, amb un viatge a Barcelona per veure l’exposició «Gaudí», organitzada pels Amics de Gaudí amb motiu del trentè aniversari de la mort de l’arquitecte, al Saló del Tinell. Allà es va trobar amb Enric Casanelles i Farré, el secretari dels Amics, amb el qual va començar una estreta amistat de treball que va durar fins a la mort d’aquest el 1968.
  Aleshores el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) havia estat considerant fer una exposició de l’obra de Gaudí, però hi havia la preocupació que podria no ser prou «moderna». Impressionat pel que havia vist a Barcelona, i convençut que Gaudí mereixia una seriosa consideració més enllà del surrealisme, l’expressionisme i el decorativisme modernista amb els quals s’havia associat superficialment, Collins va persuadir la direcció del MoMA que Gaudí, a qui va descriure com «completament d’esperit Bauhaus», els corresponia. El desembre del 1957 l’exposició «Antonio Gaudí» (comissariada per Henry Russell Hitchcock) va obrir al museu, amb nombrosos préstecs dels Amics de Gaudí, alguns facilitats per Collins a través de Casanelles. Després de l’exposició, Collins va retenir a casa seva una reixa de la Casa Milà que després es va afanyar a vendre a una galeria de Nova York el 1961, per tal d’obtenir fons per a la compra de la Casa Gaudí al Parc Güell per part dels Amics de Gaudí. Posteriorment, el MoMA va adquirir la reixa per a la seva col·lecció d’arquitectura i disseny.
  En un segon viatge a Barcelona, Collins va forjar la idea d’establir els Amics de Gaudí USA, que va concebre com un centre d’estudis amb un arxiu i una biblioteca dedicada no només a Gaudí, sinó també a l’art i l’arquitectura de la modernitat catalana. El 1960, l’associació es va establir sota els auspicis de la Universitat de Columbia i es va allotjar al pis superior de la Casa Italiana, on Collins tenia el seu despatx. L’arxiu, que consta de fotografies, retalls de premsa, microfilms, diapositives i material fotocopiat, es va formar al llarg dels anys amb els enviaments de Casanelles, la seva vídua Carmen Massaguer i Joan Bassegoda Nonell, així com amb el material reunit pel mateix Collins en els viatges regulars a Catalunya. Aquest Arxiu Català d’Art i Arquitectura està format per la major part dels materials citats en la publicació de Collins Antonio Gaudí and the Catalan movement 1870-1930 (Charlottesville, Virgínia, The University Press of Virginia, 1973). És una bibliografia en longitud de llibre que consta de més de mil entrades, encara avui un recurs molt valuós per als estudiosos de Gaudí i el Modernisme. La major part del material de l’arxiu ara es troba, amb el nom George R. Collins Archive of Catalan Art and Architecture, a la Biblioteca Ryerson de l’Institut d’Art de Chicago.
  Una beca John Simon Guggenheim el 1962 va permetre Collins produir l’influent assaig acadèmic «Antonio Gaudí: Structure and Form» (Perspecta, Yale School of Architecture, New Haven, 1963), en el qual l’atenció se centra en les bases matemàtiques, geomètriques i tècniques de formes aparentment capritxoses o arbitràries de Gaudí, que demostren com l’arquitecte combinava pràctiques tradicionals de construcció catalana (per exemple, la volta de maó de pla) amb les complexes geometries no euclidianes que l’arquitecte percep subjacents a les formes de la naturalesa. Aquest estudi va catalogar el seu repertori creatiu de sorprenents formes equilibrades i suports inclinats, superfícies reglades de doble curvatura, paraboloides hiperbòlics i helicoides, entre d’altres. Amb més especificitat i detall, Collins establia novament la modernitat racional de solucions de Gaudí, gairebé única en la història de l’arquitectura per la seva identitat entre forma i estructura: «en ells l’estructura és la forma i les formes són estructurals». Escrit en un moment en què enginyers i arquitectes estaven explorant les possibilitats de les cobertes de formigó, aquest assaig va resultar especialment rellevant.
  La familiaritat de Collins amb l’obra de «construcció cohesiva» de Gaudí el va portar a tornar a descobrir la Guastavino Company, una empresa de construcció arquitectònica que va produir voltes de rajoles resistents al foc, i cúpules basades en mètodes tradicionals catalans, per a la majoria dels edificis públics i privats importants al nord-est dels EUA del final de la dècada de 1880 fins a la dècada de 1920. Iniciada per Rafael Guastavino Sr., que s’havia format i havia practicat com a arquitecte a Barcelona, i havia emigrat amb el seu jove fill, Rafael Jr., a Nova York el 1881, la companyia encara existia en forma rudimentària quan Collins va començar a advertir la gran quantitat de volta «catalana» de rajola, a Columbia, a la ciutat i fora. El 1962, arran de la seva liquidació, Collins es va afanyar a obtenir els papers i els dibuixos de la companyia, els va donar a la Biblioteca Avery de la Universitat de Columbia i els va rescatar de l’oblit. Cinc anys després, la investigació de Collins va produir l’article fonamental «The Transfer of Thin Masonry Vaulting from Spain to America» (Journal of the Society of Architectural Historians, Chicago, octubre 1968), encara avui reconegut per especialistes com la millor introducció a les voltes Guastavino i el seu impacte en l’arquitectura dels EUA. Aquest text, juntament amb un inventari de les voltes de Guastavino als EUA compilades també per Collins, va aparèixer a la publicació Guastavino Co. 1885-1962. Registre de l’obra a Catalunya i Amèrica (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2002).
  Aquest projecte de recuperació, de redescoberta, igual que el seu «descobriment» de Gaudí, s’avé bé amb els interessos de tota la vida de Collins en les figures i aspectes de l’arquitectura moderna i la planificació de la ciutat oblidades o menys conegudes. També es va sentir atret per allò visionari i utòpic, el món de la fantasia i la imaginació arquitectòniques, interessos que van marcar no només la investigació i l’escriptura, sinó que també van inspirar el seu ensenyament. En aquest sentit, també volia ampliar el camp del que «pertanyia» a la història de l’arquitectura moderna. Ell i la seva dona, Christiane Crasemann Collins, també historiadora de l’arquitectura, van editar, traduir i ampliar considerablement el llibre d’Ulrich Conrads i Hans Sperlich, The architecture of fantasy. Utopian building and planning in modern times (Nova York, Frederick A. Praeger, 1962). L’important aquí van ser les addicions en l’edició americana pel que fa a les possibles relacions de Gaudí amb el moviment expressionista alemany. Llibres de Collins sobre les teories de planificació urbana de Camillo Sitte (1965, també en col·laboració amb la seva esposa; traducció en espanyol, Barcelona, 1980) i Arturo Soria (1968, amb Carlos Flores) proporcionen altres exemples de la seva inclinació pel rescat de figures oblidades en la història de la modernitat.
  En la dècada de 1970, treballant en col·laboració amb Joan Bassegoda Nonell, Collins va començar un inventari i un estudi dels dibuixos existents de Gaudí, amb la idea de publicar un dossier de tots aquests, incloent-hi més de cent noves troballes. Destacant la tragèdia de la pèrdua de l’arxiu i el taller de Gaudí el 1936, va haver encara un altre projecte de recuperació que va servir de base per a entendre com funcionava el dibuix per Gaudí en la conceptualització d’edificis, construïts o no, i el que podrien revelar ells del desenvolupament cronològic de les seves idees estètiques. Aquesta investigació va donar lloc a l’exposició «The Drawings of Antonio Gaudí» (The Drawing Center, Nova York, 1977), amb un catàleg il·lustrat per Collins —que va aparèixer traduït a l’espanyol al núm. 10 de la revista barcelonina Estudios Pro Arte el juny del 1977— i, finalment, a la publicació infoli per Collins i Bassegoda, The designs and drawings of Antonio Gaudí (Princeton, Princeton University Press, 1983). Més que un simple catàleg raonat de tots els dibuixos gaudinians coneguts d’aquell temps, aquest volum de gran format també contenia un extens text de Collins sobre la vida, les obres i els mètodes de treball de Gaudí, en el qual ampliava i posava al dia eficaçment el material cobert en el seu estudi fonamental de 1960, ara en el context d’aquests dibuixos, reunits aquí per primera vegada. Va ser un colofó apropiat a tota una vida de dedicació acadèmica a l’estudi del mestre català.
  Altres col·laboracions de Collins en l’àmbit català són l’article «L’arquitecte com a urbanista» (Qüestions d’Art, Barcelona, 1970), l’edició de la versió anglesa de la biografia de Gaudí de Cèsar Martinell (Barcelona, Blume, 1975) o la introducció al llibre escrit per Rosemarie Bletter, El arquitecto Josep Vilaseca i Casanovas. Sus obras y dibujos (Barcelona, Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares / La Gaya Ciencia, 1977).
  George Collins va ser elegit com a membre corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1975, i va rebre el primer doctorat honoris causa que ha estat atorgat per la Universitat Politècnica de Catalunya el febrer del 1977. Va morir el 5 de gener de 1993, després d’un combat de set anys contra la malaltia d’Alzheimer. El 1999 l’Ajuntament de Barcelona el va homenatjar en donar el seu nom a un carrer adjacent als edificis de Gaudí per als estables Güell a Pedralbes.

Bibliografia sobre George R. Collins: Mireia Freixa, «George R. Collins i els Amics de Gaudí USA» (L’Avenç, Barcelona, núm. 408, gener 2015, p. 36-41), i John Ochsendorf, pròleg de Guastavino Vaulting. The art of structural tile (Princeton, Princeton University Press, 2010, p. 8-12).