Santiago Alcolea Gil fou historiador. Primer estudià magisteri, després es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid a la Universitat Complutense, el 30 de maig de 1964, amb la tesi La pintura en Barcelona durante el siglo xviii, dirigida per Diego Angulo Iñíguez. Fou professor a la Universitat de Barcelona, on els primers anys s’encarregà de l’assignatura d'història general de l’art en els cursos comuns de la llicenciatura de filosofia i lletres. L’any 1970, quan s’instaurà el Pla Maluquer, fou l’organitzador dels estudis específics d’història de l’art, els quals un any abans s’havien iniciat a la Universitat Complutense de Madrid. Gràcies a ell, s’aconseguí un pla d’estudis de caràcter integrador, en el qual a les matèries tradicionals d’història de l’art, s’afegiren assignatures com ara història de la música, història de l’art dramàtic i història del cinema, i s’incorporaren professors de la categoria d’Oriol Martorell, Ricard Salvat i Miquel Porter Moix. Aquesta opció d’ampli espectre es complementà amb altres noves assignatures com ara teoria de l’art, sociologia i art precolombí, impartides per especialistes fins aleshores aliens a la Universitat, com ara Frederic Pau Verrié, Alexandre Cirici Pellicer i Carme Huera. Cal destacar la introducció de l’art català i d’una sèrie d’assignatures optatives impartides per veritables especialistes en el camp de la crítica d’art, la plàstica, l’arquitectura i les arts decoratives. Fou ell el responsable de la primera promoció d’historiadors de l’art català, la majoria després professors a la Universitat; d’altres, responsables de museus, i d’altres, investigadors avui altament reconeguts. Com a docent impartí art del Renaixement, art barroc, història de l’art hispànic i diverses assignatures optatives i de doctorat. Fou director del Departament fins a la seva jubilació l’any 1986.
  La relació amb la Universitat de Barcelona fou també àmplia, tant en l’apartat de gestió com a vicedegà de la Facultat de Geografia i Història com en l’àmbit bibliogràfic. Publicà els articles «La sociedad catalana a mediados del siglo xix»; «El edificio de la Universidad de Barcelona» i «Pinacoteca», a La Universidad de Barcelona. Estudio histórico-artístico (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1971), promogut pel rector Fabián Estapé. Anys més tard publicà, amb la col·laboració de Joaquim Garriga i Isabel Coll, Pintures de la Universitat de Barcelona. Catàleg (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1980).
  Ja anteriorment a la seva tasca universitària, Alcolea participà molt activament des del 1946 com a membre de l’Institut Amatller d’Art Hispànic —del qual fou secretari— sota la direcció de Josep Gudiol Ricart, institució de la qual fou nomenat patró l’any 1957 i, darrerament, president del Patronat fins al dia del seu traspàs. Aquesta vinculació fou cabdal en la seva formació, ja que a les intuïcions i la sensibilitat de Gudiol pogué sumar el rigor documental de Joan Ainaud de Lasarte, també vinculat i després president del mateix Institut, i alhora adquirí una completa formació gràfica de l’art espanyol gràcies a l’àmplia fototeca que guardava l’Institut i la col·lecció de fotografies de l’Arxiu Mas, avui incorporat a l’Institut Amatller. Des d’allà, fou coautor, amb Gudiol i J. E. Cirlot, d’obres com ara Historia de la pintura en Cataluña (Madrid, Tecnos, ca. 1955) i també redactà diverses obres divulgatives, com ara diverses guies de les sèries «Aries» i «Monumentos cardinales de España».
  Quan es posà en marxa el projecte del diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968), Alcolea fou nomenat responsable de l’àrea d’art, en un moment en el qual molts dels futurs llicenciats encara no havien acabat els estudis i d’altres ho havien fet feia poc. Aquí el tarannà obert d’Alcolea feu que confiés en aquells joves per a la redacció dels termes d’art. Aquest contacte també fou present en la gran quantitat de tesis de llicenciatura i doctorat que dirigí, en les quals demostrà el seu bagatge enciclopèdic. De les publicacions en les quals col·laborà, una fou la de documentalista de la col·lecció «Ars Hispaniae», obra de referència en els estudis de l’art espanyol, planificada des de l’Institut Amatller, de la qual fou també l’autor del volum xx, dedicat a les Artes decorativas en la España cristiana siglos xi-xix (1975). També fou autor del volum El Renaixement (1983) a la col·lecció «Art a Catalunya» d’Editorial Nauta, i en la «Història de l’Art» de l’Editorial Carroggio, on participà en el volum sobre les arts decoratives a Europa (1991). També participà i fou autor de moltes de les guies de l’Estat espanyol de l’Editorial Everest. Col·laborà amb Joan Reglà en la redacció del volum El siglo xviii (Barcelona, Seix Barral, 1957), i amb Jaume Vicens Vives en la redacció de les ressenyes d’art espanyol a Índice Histórico Español (Barcelona).

Com a investigador, el seu interès se centrà en els segles xviii i xix a Catalunya. Destaca la ja esmentada tesi doctoral La pintura en Barcelona en el siglo xviii, publicada en els volums xiv i xv dels Anales y Boletin de los Museos de Arte de Barcelona —revista en la qual també havia col·laborat decididament—, obra cabdal per a tots els estudiosos de l’art català d’època moderna. En aquesta obra, Alcolea recull una àmplia documentació d’arxiu que articula en dos volums: el primer de caràcter històric i documental, i el segon, amb les biografies de tots els artistes. Malgrat la seva inestimable aportació documental, mai no del tot valorada, es troba a faltar un tercer volum que analitzi i situï la pintura barcelonina setcentista en el seu lloc en relació amb altres escoles coetànies. La seva metodologia positivista i rigorosa es palesa en la seva reivindicació del pintor Antoni Viladomat, tant en la tesi esmentada com en més publicacions, com ara el llibre catàleg de l’exposició «Viladomat» al Museu Comarcal del Maresme i al Museu Arxiu de Santa Maria (1990). El seu estudi és insuficient, malgrat que els estudis i les exposicions posteriors no han sabut tampoc oferir una visió crítica i alhora creïble d’atribucions al mestre mataroní. Publicà a la col·lecció «Opera Minora 2» el breu estudi Un cicle de Francesc Pla “El Vigatà” (Barcelona, Artur Ramon, 1987), i també prestà atenció a la figura de Ramon Amadeu (1745-1821). Un gran escultor de petits formats (Olot, Museu Comarcal de la Garrotxa, 1998).
  Amb obres, entre les de museus i particulars, pertanyents a la col·lecció de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on de manera incomprensible no fou nomenat acadèmic, i només ho fou d’honor un any abans de la seva mort el 16 de maig de 2007, comissarià —en col·laboració amb el seu fill Santiago Alcolea Blanch— a la Casa Llotja, el mes de novembre del 1989, una completa exposició dels escultors catalans des de l’academicisme dels pensionats a Roma per l’Escola Gratuïta de Disseny fins als escultors realistes de la segona meitat del segle xix. Destaca el complet catàleg i les aportacions puntuals i documentals de la pacient i rigorosa tasca d’Alcolea.
  Com a director del Departament d’Història de l’Art impulsà la creació de la revista D’Art, la qual dirigí, i la col·laboració de Francesc Miralles i dels aleshores joves estudiants i futurs investigadors. En el primer número denuncià l’abandó i el perill que el Palau Moja, que havia patit dos sospitosos incendis, desaparegués del patrimoni català, atenent a la importància tant de continent com de contingut: la sala del Vigatà amb pintures dedicades a la nissaga dels Cartellà. Aquesta reivindicació del patrimoni i la seva conservació foren cabdals per a la conservació de la seu de Patrimoni de la Generalitat i alhora per a despertar l’interès dels investigadors pel valor patrimonial de palaus i cases grans de l’època moderna. Aquest interès donà peu a la publicació del llibre El Palau Moja. Una contribució destacada a l’arquitectura catalana del segle xviii (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987), del qual Alcolea fou autor, alhora que obrí el camí a altres estudis com els de Manuel Arranz i Joan Foguet del Palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987) i l’estudi sistemàtic d’aquest patrimoni pel Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona, dirigit per Joan Ramon Triadó i Rosa Maria Subirana Rebull.
  Un altre interès d’Alcolea fou el Modernisme. És autor de l’estudi Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Una mostra del Modernisme català (Sabadell, Fundació Caixa de Sabadell 1994), alhora que el llibre dedicat a Puig i Cadafalch (Barcelona, Lunwerg, 2006). També és autor dels volums editats anualment per la joieria Bagués en relació amb l’orfebreria i els dissenys dels joiers Masriera. L’altra passió que tenia era l’art català, ja en part ressenyada, la qual el portà també a investigar les relacions de l’art català amb l’europeu en el llibre Catalunya-Europa. L’art català dins Europa (Barcelona, Pòrtic, 2003). L’ampli coneixement que tenia de l’art espanyol del Segle d’Or, ja palès en les seves classes a la Universitat i potenciades per l’ampli material gràfic i bibliogràfic conservat a l’Institut Amatller, al qual cal afegir el contacte amb Josep Gudiol, el portà en els darrers anys a la divulgació dels grans mestres, amb la publicació del llibres —a l’Editorial Polígrafa de Barcelona— dedicats a Francisco de Zurbarán (1989), Diego Velázquez (1988-1999) i El Greco (1990 i 2001). Autor d’un gran nombre d’articles relacionats amb l’art català i espanyol, i sempre disposat a col·laborar en qualsevol iniciativa expositiva, redactà fitxes d’obres per a les exposicions «Thesaurus» (Fundació La Caixa, 1986), «Mil·lennum. Història i art de l’església catalana» (1989) i «Pulchra. Obres del Museu Diocesà de Lleida» (1993). L’any 2006 rebé la Creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

Es pot completar aquesta informació a:
  — Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)