Com a poeta va publicar nombrosos llibres de versos, entre els quals destaca Vida de un hombre (València, Diputació Provincial, 1958), amb el qual va guanyar el Premi València de Poesia, que va tornar a guanyar l’any 1977 amb Odisea 77 (València, Diputació Provincial, 1977) i el Premi Miguel Ángel de Argumosa l’any 1979 per Elegía Atlántica. En narrativa, va guanyar també el Premi Gabriel Miró de novel·la per l’obra titulada El silencio de Dios (Madrid, Aguilar, 1969). Entre altres guardons, va obtenir l’any 1993 el Premi de la Crítica de la Comunitat Valenciana; en poesia, el Premi Lluís Guarner l’any 1999, i el Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana l’any 2002. Va codirigir amb Joan Fuster la revista Verbo i Cuadernos Literarios (1946-1956), amb el qual també va publicar la important Antología del surrealismo español (1952) i va participar amb els seus textos en nombroses revistes de gran prestigi literari com ara l’anuari de poesia espanyola Anupe. Va promoure amb convicció institucions culturals de gran importància, i destaca la participació en la creació de l’Institut d’Estudis Alicantins, embrió del futur Institut Juan Gil-Albert.
A Alacant es va dedicar a la crítica d’art contemporani, amb conferències i articles sobre pintors com ara Arcadio Blasco, Perezgil, Aznar Martorell, Bernardo Carratalá, el Grupo Experimental de Madrid i treballs sobre el IV Certamen Nacional i Provincial de Pintura, organizat per la Diputació Provincial l’any 1955. Moltes d’aquestes crítiques van aparèixer al diari local Información, al qual s’havia incorporat com a escriptor assidu des del 1954. En aquest mateix diari, a més de ressenyes sobre artistes locals, Albi realitzava cròniques sobre fets artístics d’àmbit internacional, com la Biennal de Venècia de l’any 1954.
Va aprofundir en temes històrics gràcies al doctorat en filosofia i lletres per la Universidad Complutense de Madrid, amb la tesi sobre Joan de Joanes y su círculo artístico (València, Institució Alfons el Magnànim, 1979), una exhaustiva obra que recollia i ordenava tot el que s’havia publicat fins al moment sobre Vicent Macip, el seu fill Joan de Joanes i la resta de membres de la nissaga i altres «joanescos» formats a l’entorn del seu taller. Aportava un extens catàleg crític, que compilava un corpus d’obres abundant. Durant molts anys, fins a la revisió proposada per Fernando Benito, va establir les bases per a qualsevol estudi de referència sobre aquest il·lustre pintor valencià del segle xvi. Sobre aquest tema, va realitzar algunes publicacions importants, com ara «La huella de los Hernandos en el arte de Vicente Macip y Juan de Juanes» (Archivo de Arte Valenciano, València, 1979) i la direcció i el catàleg de l’exposició sobre Joan de Joanes a Madrid el 1979 i al Museu de Belles Arts de València l’any 1980. |
