Josep Maria Pellicer i Pagès era de família ripollesa, però va néixer a Barcelona durant l’exili de la família a causa de la Primera Guerra Carlina entre el 1839 i el 1844 (Llagostera, 2005, p. 69). El 1854 J. M. Pellicer va tornar a Barcelona per a continuar el batxillerat i, dos anys després, va entrar com a educador a la Companyia de Jesús, primer a Lleó i, com a darrera destinació, a l’Havana. De nou a Barcelona, l’any 1866 va obtenir el batxillerat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (Llagostera, 2012).
  L’any 1868 va començar a treballar al Col·legi Valldemia de Mataró, una de les institucions educatives més influents del moment (Vellvehí, 2006), possiblement per influència del prohom mataroní Terenci Thos quan aquest va deixar la redacció del Diario de Barcelona i es va incorporar a l’escola com a sotsdirector. Aquesta estada, si es té en compte el pes del col·legi Valldemia, devia ser fonamental per a connectar Pellicer amb diverses personalitats i institucions d’aleshores. Hi va impartir llatí i llengua i literatura italianes fins al 1872 en què, obtinguda la llicenciatura en filosofia i lletres a Barcelona, es va traslladar a Girona, però sense abandonar el contacte amb Mataró.
  La relació intel·lectual amb els ambients gironins havia començat, de fet, l’any 1871 en les reunions literàries que es feien a la casa senyorial de Joaquim de Berenguer, al carrer de Ciutadans. En aquestes reunions es pot trobar el Pellicer poeta que el mes de setembre d’aquell any va participar en la fundació de l’Associació Literària (25 de febrer de 1872), al costat d’Enric-Claudi Girbal o de Joaquim Botet i Sisó (Ribot, 1976, p. 164). Aquell mateix any, juntament amb Pere Puig de la Bellacasa, van fundar el Col·legi de Sant Narcís, del qual J. M. Pellicer va ser el primer director i va guanyar el Premio Escudo de Armas de Gerona de l’Associació Literària amb l’obra El monasterio de Ripoll (1872). El premi va tenir repercussions, ja que un any després, el 19 de desembre de 1873, ja va ser nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia (Madrid), i el 10 de desembre de 1874, membre de la Comissió Provincial de Monuments de Girona. Aquestes vinculacions institucionals van reforçar el seu paper en el projecte de restauració i reconstrucció de Santa Maria de Ripoll.
  Entre els anys 1878 i 1881 va dirigir l’escola de primera i segona ensenyança ubicada a la seu de l’Ajuntament de Ripoll. El 17 de març de 1879 va ser escollit acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid per Girona, després d’haver estat delegat per aquella acadèmia com a representant per als afers de Ripoll. El 5 de gener de 1880, participava amb el seu germà Pere, en la creació de la delegació ripollesa de l’Associació d’Excursions Catalana. La gestió d’aquesta associació marca l’inici d’una forta contestació dels Pellicer a Ripoll (Botet i Sisó, 1882, p. 184; cf. Llagostera, 2005, p. 72 i n. 27). Al final d’aquest darrer període a Ripoll, l’any 1881, va fundar el periòdic El Ripollés, pioner a la comarca, tot i que la malaltia de l’esposa i l’enfrontament amb una part de la societat de Ripoll el van dur de retorn a Mataró, el mes d’agost del mateix any. Establert definitivament al Maresme, va reprendre l’activitat docent al col·legi Valldemia, on l’any 1888 va substituir T. Thos com a nou director. Aquest període de la seva vida es troba marcat per la producció literària i la traducció.
  El 9 de desembre de 1888 va fundar, amb Terenci Thós i Codina (director) i Josep Puig i Cadafalch (vocal), entre d’altres, l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa (Cerdà, 2011, p. 16), de la qual va ser nomenat conservador i bibliotecari. Malgrat la curta vida de l’associació —la darrera acta de què es té constància és del 14 d’abril de 1889—, va ser fonamental per a la gènesi del Museu de Mataró i com a exemple de la implicació local en l’«afer d’Estat» que va ser la restauració de Santa Maria de Ripoll: un dels darrers actes públics de l’associació devia ser l’ofrena, l’any 1893 (Cerdà, 2011, fig. p. 15), de l’estandart que, en reproducció, encara presideix l’església.

Per a la història de l’art a Catalunya, l’obra de J. M. Pellicer és transcendental a propòsit de la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll. L’interès de l’autor va coincidir amb el traspàs de l’edifici des de la Comissió Provincial de Monuments de Girona, de la qual ell va ser delegat per als afers de Ripoll al bisbat de Vic. Les seves quatre monografies (Pellicer, 1872; 1875; 1878; 1888) en un cert sentit van marcar la pauta del que el monument havia de ser i dels motius pels quals havia de ser reconstruït, per bé que el terme emprat sempre és «restaurat». Dos fets poden ser significatius en aquest sentit. El primer fa referència a la cèlebre portada de l’església. I és que malgrat que en un informe d’E. Rogent i C. Lorenzale del 5 de gener de 1862 aquesta ja hagués estat assignada correctament al segle xii, Pellicer la va atribuir a Oliba, és a dir, al segle xi, i aquest és el discurs que finalment es va imposar. L’autor feia dependre l’edifici, l’escultura i l’escriptori del famós abat i «pare de la pàtria», i va buidar de contingut el segle xii, considerat el de la decadència marsellesa (1872a, p. 153). D’aquesta manera se’n ressaltava la catalanitat alhora que es reforçava el paper de Ripoll com a baluard del catolicisme. J. M. Pellicer va encunyar l’expressió «verdadero arco de triumfo al catolicismo» per a referir-se a la portada (1872a, p. 242), fórmula que un cop adoptada per Verdaguer dins el famós vers de Canigó (1886): «Té son arch de triomf lo cristianisme / al rompre el jou del mahometisme, / Catalunya l’aixeca à Jesucrist» s’acabaria imposant popularment (Lorés; Mancho, 2016, en premsa). El segon fet mostra de quina manera l’obra de Pellicer va ser l’instrument perfecte per a la reivindicació del monument i del nou marc de referència. I és que el canonge de Vic, Jaume Collell (1886, p. 124), relata com en l’audiència pontifícia amb Lleó XIII per a presentar el projecte de reconstrucció de Santa Maria de Ripoll, els presents entregats en nom del bisbe Josep Morgades al pontífex van ser, precisament, «lo volum de la Historia del monestir de Ripoll escrita per lo Sr. Pellicer [i] lo Canigó de nostre estimat mossèn Jacinto». Més enllà de la qualitat de l’autor com a historiador de l’art i arqueòleg, d’una obra fonamentalment historicista i teleològica, els textos de J. M. Pellicer sobre Ripoll van ser la base conceptual sobre la qual es podia construir i reconstruir el mite de l’abadia, del seu abat i de l’edat mitjana a Catalunya per part de la Reinaixença i els ambients conservadors catòlics.
  Del període mataroní, cal destacar la seva monografia Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro (1887), primera sobre la ciutat romana que queda força eclipsada per la producció sobre Ripoll. A banda, l’autor destaca per nombroses col·laboracions en la premsa: Crónica mataronesa (1869), El Eco de la Costa (1869), La Revista de Gerona (Literatura-Ciencia-Artes) (1878-1895), El Ripollés. Revista Periódica de los Valles del Ter y del Freser (1881), Semanario de Mataró (1891) i La Veu del Montserrat. Setmanari Popular de Catalunya (1878-1902), sovint de caràcter literari però eminentment preocupades pel patrimoni, i especialment, per Santa Maria de Ripoll i, sobretot, en la campanya de recollida de fons per a la seva reconstrucció endegada el 1880.
  Cal dir que no ha estat mai dreçada una bibliografia exhaustiva de J. M. Pellicer i Pagès. Són nombroses les seves contribucions periòdiques a la revista Ripollès i La Veu del Montserrat, per exemple, i seria de gran interès per a l’estudi, en particular, de Santa Maria de Ripoll, fer-ne el recull. Entre les seves monografies, cal destacar «El monasterio de Ripoll. Memoria descriptiva de este célebre monumento en sus relaciones con la religión las ciencias y el arte» (Asociación Literaria de Gerona, Girona, 1872a); El monasterio de Ripoll. Memoria descriptiva de este célebre monumento en sus relaciones con la religión las ciencias y el arte (Girona, Establecimiento Tipográfico de Manuel Llach, 1872b); Breve reseña del resultado de la visita al Real Monasterio de Santa Maria de Ripoll (Girona, Imprenta y Librería de Vicente Dorca, 1875); Santa María de Ripoll. Nobilisimo origen de este Real Santuario, sus glorias durante mil años y su oportuna, conveniente y fácil restauración. Reseña histórica (Girona, Imprenta y Librería de Vicente Dorca, 1878); Santa María de Ripoll. Álbum de fotografias que acompaña a la reseña histórica escrita por José María Pellicer y Pagès. Destínase el producto de la venta a la restauración del real santuario según las bases transcritas al dorso de esta cubierta (1879); El Ripollés. Revista Periódica de los Valles del Ter y del Freser (Ripoll, 1881); Memoria sobre el objeto, conveniencia y autorización de las obras realizadas en Santa María de Ripoll. Con productos de la suscripción de la “Associació d’excursions catalana” satisfechas (l’obra és signada per Pere Pellicer y Pagès, però ha estat atribuïda a Josep M. Pellicer; Vic, Imprenta de Ramon Anglada y Pujals, 1883); Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro, antigua ciudad de la Hispania Tarraconense (Mataró, Establecimiento Tipográfico de Feliciano Horta, 1887); Santa María del Monasterio de Ripoll. Nobilísimo origen y gloriosos recuerdos de este célebre santuario, hasta el milenario de su primera dedicación. Reseña histórica (Mataró, Establecimiento Tipográfico de Feliciano Horta, 1888); Influjo civilizador de les cenobios medioevales en el noreste de España (Girona, Tipografia P. Torres, 1894), i La crema de Ripoll. Vera narració d’aquest incomparable episodi de la lluyta civil dels set anys (Girona, Impremta P. Torres, 1896).

Bibliografia sobre Josep Maria Pellicer i Pagès: Joaquim Botet i Sisó, «Bibliografia. Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana» (Revista de Gerona (Literatura, Ciencias, Artes), Girona, núm. 6, juny 1882, p. 184-191); Josep A. Cerdà i Mellado, «Les actes inèdites de l’“Associació Artístich-Arqueològica Mataronesa”» (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, núm. 99, 2011, p. 10-19); Jaume Collell, «Lleó XIII i la restauració de Santa Maria de Ripoll» (La Veu del Montserrat, Vic, núm. 16, 17 d’abril de 1886, p. 122-124); Antoni Llagostera Fernández, «La gènesi dels articles de Joan Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona “Cataluña y sus ruinas” (15 de setembre i 27 d’octubre de 1861)» (Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2003-2004, Ripoll, 2005, p. 51-75); Antoni Llagostera Fernández, «Tres obres fonamentals de Josep Maria Pellicer sobre Ripoll» (Scriptorium ripollès, 2012); Antoni Llagostera Fernández, «Josep Maria Pellicer i Pagès, estudiós del monestir de Santa Maria de Ripoll» (Monestir de Santa Maria de Ripoll, 2012); Imma Lorés i Carles Mancho, «Un marc per a una portada: les bases de la reconstrucció de Santa Maria de Ripoll» (Simposi Portada de Ripoll, 2016, en premsa); Dolors Ribot i Mundet, «El com i el perquè de l’Associació literària i de la “Revista de Gerona”» (Revista de Girona, Girona, 1976, núm. 75, p. 163-166), i Jaume Vellvehí i Altamira, «La renaixença a Mataró: el Col·legi Valldemia» (Sessió d’Estudis Mataronins, Mataró, núm. 23, 2006, p. 129-138).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Asociación Literaria de Gerona
  — Scriptorium ripollès (blog)