Carlos Sarthou Carreres nasqué al si d’una família d’ascendència francesa, establerta a Vila-real des del final del segle xviii, a la qual les aficions literàries no devien de ser alienes: el seu germà Vicent compaginà la carrera judicial amb la poesia, i Carlos començà ben jove una activitat com a escriptor i només després fou reconegut com a erudit.
  Carlos Sarthou acabà els estudis de batxillerat a Castelló de la Plana el 1893 i es llicencià en dret a la Universitat de València el 1901. Després obtingué el títol de doctor en dret per la Universitat Central (després Complutense) de Madrid amb una tesi sobre El matrimoni en el dret filosòfic el 1903, publicada com a llibre a Vila-real l’any següent. A Madrid es casà amb Lídia Vila Bou el 1904. Després de la sentida pèrdua de la seva primera filla quan era molt petita, víctima d’un incendi, la parella tingué dos descendents més, Carles i Lídia Sarthou Vila (1914-1990), la qual esdevindria marmessora de la memòria paterna. El 1926 Carles Sarthou Carreres contragué segones núpcies amb Josefa Calabuig.
  La carrera de Carlos Sarthou es repartí entre l’Administració de justícia i l’activisme social i cultural. Encetà la carrera com a jutge de la seva ciutat natal del 1905 al 1909, després exercí la Secretaria judicial de Borriana fins al 1920, quan es traslladà a Xàtiva, i hi establí la seva residència. Fou president de l’Associació Nacional de Secretaris Judicials d’Espanya. Arran de la jubilació com a funcionari judicial, dedicà encara més temps a l’activitat cultural de divulgador i publicista.
  Després de les primeres inquietuds d’escriptor ocasional, atret pel paisatgisme i els costums de la seva terra, la col·laboració amb José Martínez Aloy en els volums dedicats a les províncies de Castelló de la Plana (Barcelona, 1913) i València (1918) de la Geografía general del Reino de Valencia, coordinada per Francesc Carreras Candi, significà un gir decidit vers el patrimoni artístic i monumental, que conegué de prop recorrent el país de nord a sud amb la seva càmera fotogràfica a les espatlles. Aquestes publicacions, la seva carrera judicial i potser també els vincles de la família amb el partit Liberal del comte de Romanones l’afavoriren en ser nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia des del 1913, adscrit a la delegació de monuments de Castelló de la Plana, i el 1919 fou designat delegat regi de belles arts en la província de Castelló.
  L’avinentesa del trasllat a Xàtiva el 1920 fou tan decisiva en la seva vida personal com a professional i centrà els seus estudis especialment en la capital de la Costera. Des de la seva arribada, exercí el càrrec d’arxiver i bibliotecari municipal, però renuncià a la remuneració. En conseqüència, la Real Academia de la Historia l’adscrigué l’any següent a la delegació de València i el Centre de Cultura Valenciana també el nomenà director corresponent a Xàtiva el 1922 i el Patronat Nacional de Turisme, delegat a la mateixa ciutat el 1923.
  Al llarg d’aquests anys col·laborà en revistes i diaris com ara Blanco y Negro, ABC, La Esfera, Nuevo Mundo, La Hormiga de Oro, Hojas Selectas, Rosas y Espinas, Arte y Letras, Il·lustració Catalana, Joventut Valencianista, Lo Rat Penat i altres de més especialitzades, com ara Arte Español, Boletín de la Sociedad Española de Excursiones i Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Acostumava a il·lustrar les seves publicacions de creació o divulgació amb fotografies pròpies. D’aquells escrits sorgiren textos que es recollirien després en els seus llibres més coneguts, amb edicions successives que n’avalen l’èxit.
  El seu meritori treball en la defensa del patrimoni artístic en perill a Xàtiva durant la Guerra Civil és ben conegut i el mateix Sarthou en deixà testimoni en les seves publicacions més aguerrides i en fotografies de gran valor testimonial. El salvament i la protecció de béns artístics, arqueològics i documentals l’ocupà durant els tres anys de conflicte bèl·lic, de manera que aprofità el seu prestigi personal com a estudiós de la història de Xàtiva, sovint al costat de Josep Carchano, primer director del Museu (†1937) i altres integrants de la Subjunta del Tresor Artístic de la República, com el regidor Manuel Salazar i el conservador Josep Chocomeli. En acabar la guerra, aquesta dedicació li guanyà el reconeixement públic i el nomenament de cronista oficial i conservador del Museu Municipal de Xàtiva el 1940, càrrecs que ocupà fins a la jubilació el 1961 i que serví amb estudis i treball.
  En la postguerra, el seu prestigi social augmentà, cosa que li atorgà nous càrrecs i mèrits institucionals: el 1953 fou nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos i apoderat a Xàtiva del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. El 1956 fou designat membre de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València i tres anys després, de The Hispanic Society of America. El 1961 rebé la Medalla d’Argent en agraïment per les seves publicacions i treballs de l’Asociación Española de Amigos de los Castillos. Al llarg d’aquelles dècades continuà l’estudi del patrimoni xativí, així com la publicació d’obres d’història de l’art adreçades al públic en general i il·lustrades amb fotografies de la seua collita.
  Carlos Sarthou continuà la tradició de l’excursionisme, que enriquí amb la seva prosa evocadora i l’objectiu precís de la seva càmera, tan atent a l’element humà com al paisatge o als monuments. La seva intenció divulgadora, que convida sempre a recordar altres èpoques i personatges en recórrer els indrets visitats i descrits amb passió, el converteix en un capdavanter del modern turisme cultural i explica en part l’èxit de les publicacions, més enllà del món erudit i acadèmic.
  Sarthou utilitzà la fotografia com a element documental i peça clau del coneixement del patrimoni, però també en tant que llenguatge de creació: paisatges, jardins, costums i gents l’interessaren al llarg de la seva vida. Això és particularment valuós pel que fa a la destrucció i els danys patits per les obres d’art a Xàtiva durant la Guerra Civil. Una bona part del seu arxiu fotogràfic, ara conservada a l’Arxiu de la Diputació de València, havia de servir de base a un «Inventari iconogràfic de monuments del Regne de València», posat en marxa el 1942. Aquest material fotogràfic i el que continuà aplegant al llarg de la seva vida serviren per a il·lustrar els seus llibres i col·laboracions en publicacions periòdiques amb imatges d’un gran interès històric, atès que mostren indrets sotmesos en l’època i anys després a canvis radicals, sovint dramàtics, sense oblidar les persones que hi habitaven.
  Conreà l’amistat d’artistes com Vicent Castell Domènech (1871-1934), a qui visitava a Castelló de la Plana, o el valencià José Benlliure Gil (1855-1937), a qui dedicà un article a la revista Museum el 1924. Tots dos li correspongueren amb il·lustracions per a alguns dels seus llibres.
  Tingué un paper destacat en la declaració com a monuments nacionals de l’ermita de Sant Feliu (i la restauració d’aquesta), la Seu (1930) i potser també del castell de Xàtiva el 1931. Contribuí a fer realitat temporalment un «museu de pintures primitives valencianes» a l’ermita de Sant Feliu de Xàtiva per a garantir-ne la protecció. En la seva feina com a conservador del Museu Municipal de Xàtiva és recordat per haver decidit exhibir el llenç de José Amorós amb el retrat del rei Felip V cap avall des del 1956-1957. Sarthou afirmava que ho havia fet en reparació de la crema de la Vila-real natal (1706) i Xàtiva, on havia arrelat. Respecte a la tutela del patrimoni artístic, Sarthou s’estimava més la conservació que la restauració, sobretot en la mesura que aquesta impliqués una intervenció en els vestigis històrics.
  Des de la dècada de 1920, les seves publicacions es difongueren amb forma d’articles en diverses revistes i llibres inspirats per l’evocació històrica i la geografia valenciana, de caràcter divulgatiu i no basats en la recerca documental que aleshores ocupava la historiografia valenciana de tendència més positivista o basada en la conservació museística. En canvi, això li donà més projecció i reconeixement social a partir d’un treball insistent i obert a l’estudi de qualsevol època, indret o personatge qui li atragués.

Pel que fa a les obres i els articles que publicà, cal destacar Viaje por los santuarios de la provincia de Castellón (Castelló de la Plana, J. Armengot, 1909); Impresiones de mi tierra (Borriana, A. Monreal, 1910); «Provincia de Castellón», a Francesc Carreras Candi, Geografía del Reino de Valencia (Barcelona, A. Martín, 1913); El monasterio de Piedra (Barcelona, Thomas, 1919); El arte cristiano retrospectivo en la provincia de Castellón (Barcelona, Thomas, 1922); Los tesoros artísticos de Játiva (Barcelona, Thomas 1922); El alcázar setabense (València, Tipografia Moderna, 1922); Guía oficial de Játiva (Xàtiva, Económica, 1925); Castillos de España (1a ed.; Madrid, Francisco Beltrán, 1932); Datos para la historia de Játiva, 3 v. (1a ed.; Xàtiva, Bellver, 1933-1935); El arte cristiano del periodo gótico en el reino foral de Valencia (Xàtiva: Bellver, 1935); Efemérides setabenses. El martirio del arte cristiano en 1936 (València, Tipografia Moderna, 1939); Monasterios valencianos (València, Diputació Provincial, 1943); Catedrales de España (1a ed.; Madrid, Espasa Calpe, 1946); Palacios monumentales y reales de España (València, La Semana Gráfica, 1954), i Iconografía mariana y patronatos de la Virgen (València, La Semana Gráfica, 1957).

Bibliografia sobre Carlos Sarthou Carreres: Joan Alonso Llorca, Isaïes Blesa Duet i Alfred Boluda Perucho, El Fons Sarthou en l’Arxiu Municipal de Xàtiva. Estudi i inventari-catàleg (Xàtiva, Arxiu Municipal, 1995); Xàtiva, imatges d’una època. Fons gràfics de Carlos Sarthou i Loty a l’Arxiu i Museu Municipals (Xàtiva, Mateu, 2010); Josep Lluís Cebrián i Molina, «El patrimoni històric i artístic en perill: entre la destrucció i el salvament», a Germán Ramírez Aledón et al., República i guerra civil a Xàtiva. (1931-1939) (Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 1991, p. 241-330); Lidia Sarthou Vila, «Biobibliografía de Carlos Sarthou Carreres» (Archivo de Arte Valenciano, València, núm. 42, 1971, p. 50-52), i Carlos Sentí Esteve, «Algo más de un siglo tras el nacimiento de Sarthou Carreres» (Archivo de Arte Valenciano, València, núm. 47, 1976, p. 97-99).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Arxiu fotogràfic Sarthou Carreres
  — Fons Sarthou a l’Arxiu Municipal de Xàtiva