Josep Mainar i Pons, figura cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle xx, fou ebenista, dissenyador d’interiors, historiador del moble i folklorista. En aquestes dues darreres facetes va esdevenir un referent per les seves aportacions a la historiografia del moble català i pels estudis del món sardanístic i els balls populars. Mainar, com molts altres de la seva generació, va ser un home polifacètic professionalment, que es va iniciar de molt jove en el món de les arts decoratives. El seu pas per l’escola elemental Fort Pius de Sant Martí de Provençals va ser fugaç, ja que només hi va poder assistir dos anys, entre el 1906 i el 1908. Un any més tard, amb nou anys, va entrar com a aprenent en el taller d’un familiar ebenista i fins al final de la dècada de 1920 va treballar en diferents fusteries de Barcelona. Dels tallers de fusteria on va treballar, cal destacar l’emblemàtic establiment Vídua de Josep Ribas (1913) o el de Valentí Sanz (1917-1925).
  La seva trajectòria vital i política està marcada per la implicació en la creació de la Joventut Nacionalista La Falç. L’any 1918, un grup de joves va crear aquesta associació i es va escindir del grup de tendència socialista La Renaixença. Com a membre fundador, va ser en aquesta agrupació catalanista radical on va coincidir amb el futur president de la Generalitat, Josep Tarradellas, amb qui va mantenir al llarg de tota la seva vida una estreta vinculació personal. És el mateix Mainar qui deixa constància escrita d’aquesta relació de confiança i amistat. D’aquests episodis, els més curiosos fan referència a les tres vegades que va refusar propostes procedents de l’Honorable Josep Tarradellas. En la documentació del seu fons personal, la qual van donar els seus hereus a la Generalitat de Catalunya i que actualment es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, es troben unes anotacions autobiogràfiques en les quals queda constància que la primera negativa va ser quan li va proposar el càrrec de secretari personal, la segona quan no va acceptar presentar-se com a candidat a regidor per Esquerra Republicana i, finalment, quan va refusar per ell i la seva família la invitació de marxar amb Josep Tarradellas a l’exili. El seu pensament polític sempre va estar vinculat al catalanisme, del qual va donar mostres en més d’una ocasió. El seu càrrec de secretari auxiliar a la Presidència, durant l’any 1931 amb Macià com a president, va implicar que anys després fos vetat en algunes comissions, i va al·legar justament el seu càrrec com a exfuncionari del Govern català. Un altre exemple del que s’acaba d’exposar es troba en la visita de Franco a Barcelona durant l’any 1951. El dictador assabentat de l’èxit de l’Esbart Verdaguer, del qual Mainar era soci i membre de la Junta Directiva, va demanar gaudir d’una demostració a la plaça de Sant Jaume. Atès que es va considerar impossible negar-se a aquesta petició, alguns membres com Josep Benet, Alexandre Cirici i el mateix Josep Mainar van decidir abandonar els càrrecs que ocupaven en l’entitat esmentada. Quan va morir el dictador va formar part, com a responsable d’instal·lacions i mobiliari, del Govern de la Generalitat provisional (1977-1978).
  Professionalment, la dècada de 1930 va implicar un gir en la trajectòria de Josep Mainar, que sense abandonar l’ofici d’ebenista, es va iniciar i es va centrar en les facetes de dissenyador de mobles, decorador, professor i conferenciant, coneixedor de la història i disseny d’interiors, estudiós del moble a Catalunya, així com a folklorista especialitzat en el coneixement, foment i salvaguarda de la sardana. L’any 1928 va començar a realitzar els primers projectes com a decorador d’interiors amb encàrrecs de particulars, l’any 1932 va entrar a formar part de l’equip de Santiago Marco, i es va convertir en el seu ajudant i estret col·laborador fins a la mort d’aquest, fet que li va permetre intervenir en projectes com la remodelació del Parlament de Catalunya, la qual es va desenvolupar entre els anys 1932 i 1936. Per la documentació conservada en el seu fons, es té constància que va obrir l’empresa Estudio Abedul juntament amb un soci, J. Pla, tot i que es desconeix en quin any es va iniciar aquesta aventura empresarial i fins quan va durar. La seu d’aquesta empresa es trobava situada en el número 100 bis de la rambla de Catalunya i oferia un ampli ventall de serveis vinculats al món de l’interiorisme i la decoració. La possible clientela podia optar per l’assessorament sobre mobles i decoració, l’ajuda en les compres de peces, els dictàmens sobre preus i qualitats, els agençaments per a cerimònies i les ornamentacions especials per a celebracions.
  A banda dels múltiples encàrrecs de particulars, entre els seus projectes decoratius cal assenyalar aquells realitzats per l’Administració pública. Cal destacar-ne molt especialment la direcció del projecte de decoració i remodelació de les estances de la nova seu del Departament de Finances del Govern català situat a la rambla de Catalunya. Aquestes tasques que van ser portades a terme durant els anys 1937 i 1938. De la dècada de 1930 és, també, el disseny de la taula de treball destinada al despatx del president de la Generalitat, una de les seves peces més emblemàtiques. Malauradament, la seva producció com a moblista és poc coneguda i manca encara d’un estudi aprofundit. A més d’aquesta taula, les peces que ens han arribat, una cadira i una llibreria consola, es van realitzar al final de la dècada de 1920, seguint l’esperit de l’estil noucentista en el primer cas i els trets déco en la segona peça. El seu ideari com a dissenyador i artesà de la fusta passava per una aferrissada defensa de la qualitat de les matèries seleccionades, un domini de les tècniques emprades i un rebuig de les imitacions.
  L’any 1930 va ingressar com a secretari administratiu al Foment de les Arts Decoratives (FAD), el qual va marcar tota la seva trajectòria professional. Tres anys més tard i fins al 1957, va ocupar el càrrec de secretari general i tècnic. Mainar no solament es va involucrar en les tasques d’organització de l’entitat, sinó que també va participar activament en les accions formatives organitzades pel FAD com a professor en els cursos de formació i especialització adreçats a socis i professionals del sector. Va compartir amb Oriol Bohigas, R. Giralt Miracle, Alfonso Serrahima, F. Pau Verrié, Alexandre Cirici i el mateix Santiago Marco alguns dels seminaris sobre els estils, les tècniques del moble i la decoració d’interiors. En aquests cursos, Mainar va impartir tant lliçons sobre períodes històrics com, i molt especialment, temes vinculats amb els aspectes constructius i tècnics de l’ofici, o dels acabats de les peces.
  Quan va morir Santiago Marco, el qual havia estat un dels més estrets col·laboradors, Mainar es va involucrar a mantenir viva la seva figura i obra. Així, el 1950, juntament amb Evarist Mora, Enric Clusellas i Valeri Corberó, va ser un dels encarregats de dirigir la remodelació de la biblioteca i la sala de lectura del FAD, el qual havia d’acollir el fons i arxiu professional que Marco havia llegat a la institució. També va ser ell qui es va ocupar de disposar l’obertura d’una sala amb el nom d’aquest i d’organitzar una exposició dedicada a la seva figura. Entre la documentació del fons Mainar es troba un esbós de notes soltes per a un futur assaig sobre la figura de l’esmaltador, decorador i teòric català amb el títol El seu perfil personal i sociològic en assaig del seu ajudant J. M. P., que conté un índex amb els temes que tractaria aquest estudi, el qual mai no es va arribar a publicar.

Va impulsar i va participar activament en el Salón del Hogar Moderno, un certamen d’interiorisme, celebrat a Barcelona entre els anys 1951 i 1959, organitzat amb la col·laboració de la revista Menaje, el qual mostrava al públic les darreres novetats en l’agençament de la llar. Posteriorment es va denominar Salón Hogarotel. Mainar, a més de formar part de la Comissió Executiva i Directiva, va concórrer en diverses ocasions com a expositor amb el seu soci Pla. La revisió dels projectes presentats desvetllen part de la seva filosofia de treball, la qual estava marcada per l’aposta de construir ambients on l’aprofitament de l’espai, la jerarquització clara d’aquest espai mateix respecte als seus usos i una imatge moderna configuressin la proposta final. En el primer saló van mostrar una estança que van titular «Hogar para dos», l’any següent van recrear un «Estudio del hombre de hoy», l’any 1953 van confeccionar «Apartamento ideal 1954» i el darrer any que es van presentar, l’any 1954, van oferir un espai trencador amb el títol «Hogar aismalibar 1955». L’estand es va realitzar amb la col·laboració de la casa de plàstics decoratius del mateix nom, fet que els va portar a plantejar una proposta on aquest material, innovador i trencador, era el protagonista absolut.
  Les seves inquietuds intel·lectuals el van portar a fundar La Sardana, revista literària setmanal que va publicar cent quinze números consecutius entre el maig del 1921 i el setembre del 1923. La seva participació com a articulista d’opinió, vinculat a temes artístics, va ser constant en la premsa del país a partir de la dècada de 1930, i va arribar a formar part de l’Asociación de Periodistas de Barcelona. La revista Mirador va publicar les seves primeres ressenyes d’opinió, en les quals analitzava l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i era molt crític en l’organització oficial. Considerava que els organitzadors no havien sabut estar a l’altura dels esforços realitzats pels artistes per a mostrar una imatge moderna i contemporània del moment. Van seguir altres articles i col·laboracions en revistes com D’Ací i d’Allà, Arts i Bells Oficis, La Vanguardia i Butlletí de Museus.
  Cal mencionar les seves aportacions com a historiador i investigador del moble català. L’any 1976 va publicar El moble català. Aquest llibre, editat per Destino, es va convertir en una referència obligada per a tota una generació de futurs historiadors del moble a casa nostra, ja que era la primera aproximació antològica a la història del moble a Catalunya. El mateix any va publicar, amb M. Assumpta Escudero, El moble català al monestir de Pedralbes. En la dècada de 1980 va publicar Vuit segles de moble català (1989) i, juntament amb Josep Corredor Matheos, Dels bells oficis al disseny actual. FAD 80 anys (1984). Aquesta publicació partia de l’exposició realitzada l’any 1981 i celebrada en el Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata, i portava per títol FAD. Dels bells oficis al disseny actual. Una història de les arts decoratives a Catalunya al segle xx, en la qual va presentar diversos mobles. El seu darrer estudi sobre el moble, titulat Diccionari dels oficis del moble i de l’interiorisme, es va publicar de manera pòstuma l’any 1999 per la Generalitat de Catalunya.
  Com a folklorista, es va dedicar al coneixement, la promoció i l’estudi de la sardana. A més de fundar el 1921 la revista Sardana, va escriure diversos llibres i articles sobre aquest tema, entre els quals cal destacar La sardana (1970), Iconografía de la sardana en la obra de Picasso (1981), La sardana. Dansa nacional, dansa viva (1986) i la biografia del compositor Pep Ventura (1989) dins la col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Columna. Va ser membre de l’Obra del Ballet Popular, institució fundada l’any 1950, dedicada a difondre la dansa tradicional catalana i la seva música. Durant els primers anys va dirigir el departament dedicat a la dansa de la sardana i a partir del 1967 va ocupar la presidència del Consell Directiu de la institució. Va ser un dels cinc membres, juntament amb Armand de Fluvià, Antoni M. Aragó, Domènec Moner i Josep M. Pons, que van determinar sobre la denominada «Sardana de la represa». El 1997 la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, va convocar el Premi Memorial Josep Mainar i Pons dedicat a distingir treballs literaris d’estudi, històric o de recerca sobre la sardana en memòria de la seva tasca a favor del ball nacional català.
  Al llarg de la vida va rebre diferents reconeixements i premis, entre els quals es troba l’acreditació Mestre Artesà de Catalunya, la qual reconeix els mèrits de caràcter extraordinari en l’exercici de la professió; la Medalla de la Ciutat de Barcelona (1989) i la Creu de Sant Jordi (1981), però concedida al principi del 1982. L’any 1994 l’exposició «Moble català», realitzada al Palau Robert, va servir per a retre homenatge i reconeixement públic al treball de recuperació, dignificació i estudi del mobiliari català i al seu art.

Bibliografia sobre Josep Mainar i Pons: «Los nombres de la generalitat Provisional» (Destino, Barcelona, núm. 2155, gener 1979, p. 20).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Fons Josep Mainar i Pons (Arxiu Nacional de Catalunya)