David Galí Farré és llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona (1990). Des del 1991 fins al 1999 va realitzar una sèrie d’estudis històrics, documentals, artístics i constructius per al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) i per al Servei de Construccions Civils, ambdós de la Diputació de Barcelona, i també per a l’Ajuntament de Viladecans (les arts aplicades del pati Manning de la Casa de la Caritat de Barcelona, el campanar de l’església de Santa Eulàlia d’Esparreguera, les masies Ca l’Agustí i El Bellver de Tagamanent, un inventari catàleg de béns patrimonials del Parc Natural de Collserola, la torre Modolell de Viladecans o la masia Torribera de Santa Coloma de Gramenet).
  El 1999 es va incorporar al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, sota la direcció de l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro i com a historiador documentalista en funcions de substitució fins al 2008, en què l’arquitecte Joan Closa Pujabet fou designat cap del Servei. Aleshores va ser nomenat funcionari de carrera de la plantilla de la Diputació per concurs oposició i adscrit a la Secció Tècnica d’Investigació Catalogació i Difusió (STICD), dirigida per la doctora en història de l’art Raquel Lacuesta. El 2018 va accedir al càrrec de cap de la STICD per una convocatòria de provisió. Des de la Secció participa del sistema de treball pluridisciplinari propugnat pel Mètode (del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments) de restauració monumental establert pel Servei. El Mètode parteix de la necessitat d’analitzar amb rigor i pragmatisme el monument i les seves circumstàncies abans de projectar la intervenció. També considera el monument com a document històric, com a objecte arquitectònic viu i com a element significatiu, amb relacions emblemàtiques i sentimentals amb els usuaris. En el desenvolupament d’aquest mètode, l’historiador no es limita només a la fase d’estudi previ de diagnosi històrica del monument, sinó també al seguiment del procés d’altres tipus de recerques i estudis, com ara els arqueològics o materials, i de l’obra amb la resta de l’equip multidisciplinari de restauració.
  Des del Servei ha realitzat estudis sobre edificis de diferents tipus, ja que l’SPAL actua en tota mena de monuments (arquitectura civil, religiosa, tradicional, obres d’enginyeria, jaciments arqueològics, etc.) i de totes les èpoques. Ha participat en la redacció de plans directors, d’inventaris de béns mobles i d’inventaris i catàlegs de protecció del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental per a diversos municipis de la província de Barcelona. També ha col·laborat en les publicacions i la divulgació dels estudis científics i tècnics i de les obres de restauració que es porten a terme des del Servei o en col·laboració amb diferents municipis. Entre els edificis estudiats es compten la cartoixa de Montalegre de Tiana, la cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, el Palau Güell de Barcelona, la casa fàbrica Torres Amat de Sallent, el pont Nou de Manresa, el castell de Castelldefels, el claustre de l’antic convent dels trinitaris de Vilafranca del Penedès, el castell d’Orís, l’església de Santa Maria de Matadars del Pont de Vilomara i Rocafort, l’església de Sant Esteve de Bagà, la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar o el cementiri municipal d’Arenys de Mar, anomenat popularment de Sinera.

Entre altres llibres i articles publicats, individualment o com a coautor amb Raquel Lacuesta, es poden esmentar La restauració del castell de Castelldefels promoguda per Manuel Girona Agrafel l’any 1897 (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005); El nucli antic de Castellnou de Bages. L’església parroquial de Sant Andreu i les cases veïnes (Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 2007); El nou monestir de Sant Llorenç. Ora et labora a l’entorn del monestir. Els eremitoris, les estructures hidràuliques i l’hostal El Frare (Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà, 2008); Els documents històrics del Mas del Montgròs (Viladrau, Amics del Montseny, 2010); La vida a palau. Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte. Catàleg de l’exposició en l’Any Internacional Gaudí (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2002); El castell d’Orís. Aproximació a la seva història (Barcelona, Ajuntament d’Orís i Diputació de Barcelona, 2004); Atles del material decoratiu de ceràmica i de vidre de l’església de la Colònia Güell (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2004); Pintures murals a l’absis romànic de l’església de la Mare de Déu del Roser de Súria (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2008); Azulejos cristàlicos de la casa Oliva Hermanos, de Barcelona (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2008); Catedrals del vi (Barcelona, Angle; Manresa, Caixa Manresa, 2009); Rubió. Església parroquial de Santa Maria (s. xii-xiv) (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2013); La casa Pratmarsó de Centelles. De cases de cós a casa senyorial (Centelles, Ajuntament de Centelles, 2013), i El Palau del Comtes i la formació de la vila de Centelles (Centelles, Ajuntament de Centelles, 2014). Ha redactat nombrosos capítols de la Memòria SPAL 1999-2001. Conservació preventiva. Última etapa (Barcelona, Diputació de Barcelona / Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 2006) i de la Memòria SPAL 2002-2012. Restaurar o reconstruir (Barcelona, Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, 2014).
  Ha col·laborat en les col·leccions i revistes Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, L’Erol, Falchs i Monografies del Montseny. Conjuntament amb Raquel Lacuesta, ha estat redactor col·laborador del Diccionario biográfico español de la Real Academia de la Historia, en l’elaboració d’onze biografies d’arquitectes catalans dels segles xix i xx (2010-2013). També ha estat redactor col·laborador d’Enciclopèdia Catalana en l’obra Joies del Modernisme, dirigida per Francesc Fontbona, amb la redacció de set articles sobre edificis i conjunts arquitectònics destacats de l’arquitectura modernista catalana (Barcelona, 2011).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL)