Pere Pujol i Turbau és historiador, paleògraf i arxiver del capítol i del bisbat d’Urgell. Entre els anys 1901 i 1910 realitzà els estudis eclesiàstics entre els seminaris de Vic —on fou deixeble de Josep Gudiol i Cunill— i la Seu d’Urgell. Després d’un breu ministeri en petites parròquies de muntanya, s’instal·là a la Seu d’Urgell l’any 1912, on se li desvetllà la vocació arxivística que marcà la seva trajectòria. L’any 1919 li fou concedida una pensió de dues mil pessetes de part de l’Institut d’Estudis Catalans, que li permeté traslladar-se a París durant un any i assistir als cursos de paleografia i diplomàtica de l’Escola de Chartes i l’Institut Catholique. Tornà a residir a París durant la Guerra Civil, on es dedicà de ple a la recerca i la transcripció dels textos medievals urgel·litans dels Arxius i la Biblioteca Nacional de França, dipositats a les col·leccions «Baluze», «Moreau» i «Doat».
  Quan retornà a la Seu, es reintegrà novament a la cúria i inicià la tasca de recuperació dels arxius eclesiàstics de la diòcesi, que des dels inicis de la guerra havien estat traslladats a Barcelona, i l’any 1949 li atorgaren la dignitat de canonge amb l’ofici i el títol annexos d’arxiver del bisbat d’Urgell, tasca a la qual es dedicà la resta de la seva vida i a partir de la qual desenvolupà una ingent activitat com a historiador de la Seu i la seva diòcesi.

És autor de diversos treballs, basats en documentació extreta principalment dels arxius urgellesos, sobre temes referents a la cultura, l’art, la llengua, l’escriptura (visigòtica i carolina), la litúrgia i l’hagiografia. Dins el camp de la història de l’art, destaca Santa Maria de la Seu d’Urgell (1918), en col·laboració amb J. Puig i Cadafalch. En realitat, la tasca de Pere Pujol en aquesta obra fou la d’enriquir-la amb un considerable recull de notes i documents, que constitueixen les tres quartes parts del text imprès. Una de les seves aportacions més interessants és el seu estudi sobre «L’urna d’argent de Sant Ermengol, bisbe d’Urgell», publicada dins les «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica» de l’Institut d’Estudis Catalans (1927), fonamental per al coneixement de l’argenteria catalana d’època moderna. També és rellevant el seu treball sobre «Notes i documents sobre construccions de retaules a l’alt país d’Urgell», a la Miscel·lània d’estudis històrics i lingüístics. Homenatge a Antoni Rubió i Lluch (1936), que revela l’autoria de nombrosos retaules urgellencs i andorrans d’època baixmedieval i moderna i permet documentar-hi la presència d’artífexs tan rellevants com Pere Nunyes. En definitiva, l’obra de Pere Pujol i Tubau emana del coneixement en profunditat de les fonts arxivístiques i posa en relleu la seva importància per tal de configurar l’estudi de l’obra artística.
  Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i membre conseller numerari de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Bibliografia sobre Pere Pujol i Tubau: Pere Pujol Tubau, «Bibiografia» (Quaderns d’Estudis Andorrans, Andorra, núm. 1, 1976), i Joan Riera Simó, «Pròleg», a Obra completa de Pere Pujol i Tubau (1887-1962) (Andorra la Vella, Andorra, 1984).