Guillermo de Osma y Scull, un cop finalitzats els estudis de ciències i lletres a la Universitat de la Sorbona (París) i el magister artium a la d’Oxford (Regne Unit), va exercir la carrera diplomàtica a París, Londres i Brussel·les, entre els anys 1877 i 1891. Va ser ministre d’Hisenda entre el 1903 i el 1908, diputat parlamentari entre el 1891 i el 1910, senador vitalici des del 1918 i president del Consell d’Estat. Entre altres, va ser guardonat amb la Gran Creu de Carles III i amb la Legió d’Honor francesa. Paral·lelament va desenvolupar altres tasques com la d’arqueòleg, bibliòfil, historiador i col·leccionista. El 1888 es va casar amb Adelaida Crooke y Guzmán (1863-1918), XXV comtessa Valencia de Don Juan, a través de la qual va heretar l’important patrimoni bibliogràfic dels seus pares, els comtes de Crooke i d’Oñate, així com l’arxiu de manuscrits i documents medievals (quaranta mil exemplars datats entre els segles xv i xix), i una significativa col·lecció de pintura i d’arts decoratives. Davant d’aquest interessant llegat artístic, el matrimoni va construir al carrer Fortuny de Madrid (1893) un edifici neoàrab per a albergar-lo. El museu, construït amb maons per l’arquitecte Enrique Fort, es va decorar amb rajoles de Daniel Zuloaga. El 1916, els comtes Valencia de Don Juan van obrir l’Institut que porta el seu nom amb un patronat format per Archer M. Huntington, fundador de The Hispanic Society of America i conservadors del Museu Britànic. L’objectiu primordial va ser mostrar la valuosa biblioteca i donar a conèixer les seves col·leccions de teixits islàmics, ceràmica, catifes espanyoles i altres arts decoratives. Entre totes aquestes destaquen —per la singularitat, qualitat i quantitat—, les més de quatre-centes ceràmiques hispanomusulmanes, mudèjars i morisques realitzades en la península Ibèrica, així com la pisa realitzada a la manufactura valenciana de l’Alcora i la porcellana del Buen Retiro. Pel seu caràcter únic, són dignes de menció la rajola Fortuny, una gran placa datada, de més d’un metre de llargada, que va pertànyer al rei nassarita de Granada Yusuf III i també, el gran gerro de l’Alhambra de Granada, datat al segle xv. Aquest centre es considera un lloc de referència per l’estudi de l’art medieval. Al voltant del seu ric patrimoni, Osma va reunir historiadors, arquitectes i col·leccionistes amb els quals mantenia tertúlies setmanals. Gràcies a la publicació d’articles i llibres sobre temes ceràmics, el col·leccionista també destaca com un gran investigador. El llibre sobre rajoles sevillanes, il·lustrat amb peces heràldiques de la catedral de Sevilla, presenta un important estudi heràldic i documental de l’època. L’interès del volum dedicat a la pisa daurada (1906) recau en la publicació d’unes cartes de la reina Maria d’Aragó adreçades a Pedro Boil, Senyor de Manises, que es conserven a l’Arxiu General de València. A través d’aquests documents s’ha pogut saber que la reina va encarregar una vaixella de reflexos metàl·lics, amb el nombre i la tipologia de cada un dels objectes especificats, dels quals dos grans plats es conserven al Museu de Sèvres (França). Finalment, cal mencionar el llibre sobre els mestres terrissers valencians, en el qual apareixen tots els documents, contractes, inventaris i textos que parlen dels artesans i la terminologia ceràmica de l’època medieval. |
