María Eugenia Ibarburu Asurmendi va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on després de presentar la seva tesi de llicenciatura, es va incorporar com a docent al Departament d’Història de l’Art. Era professora titular d’universitat en història de l’art antic i medieval quan va morir l’any 1996.
  De la seva recerca per a la tesi de llicenciatura sobre l’església fortificada de San Saturnino, a El Cerco de Artajona, en van derivar articles publicats a la revista Príncipe de Viana, com ara «La iglesia fortificada de S. Saturnino del Cerco de Artajona» (Príncipe de Viana, Pamplona, 1976) i a Traza y Baza, com ara «La portada de la iglesia de San Saturnino del Cerco de Artajona (Navarra)» (Traza y Baza, Barcelona, 1976). Les seves propostes de datació i interpretació han seguit vigents fins a les últimes restauracions i revisions sobre el conjunt.

Ben aviat, però, es va començar a decantar per l’estudi de la il·lustració de manuscrits altmedievals, que es va convertir en la seva especialitat. La seva tesi doctoral, dirigida per Joaquín Yarza, va tractar sobre La miniatura románica catalana. Los ‘scriptoria’ de Ripoll y Vic (1986). L’edició en curs durant aquells anys de l’obra Catalunya romànica, editada per Enciclopèdia Catalana, li va donar l’oportunitat de revisar i publicar una part dels manuscrits que havia analitzat en la seva tesi. Tot i això, les seves recerques es van ampliar a altres escriptoris i manuscrits, i des de lectures renovades. Destaquen els estudis sobre els manuscrits de l’Arxiu Capitular de Tortosa o els dels escriptoris de la catedral de Sant Feliu de Girona. També va fer aportacions notables sobre manuscrits conservats a diferents arxius barcelonins, com els cartularis reials de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Altres aportacions tenen a veure amb manuscrits altmedievals hispànics, com ara el Beat de Girona, el de la Seu d’Urgell o el de San Pedro de Cardeña.
  A part de l’estudi minuciós de la relació entre el text i la il·lustració, la seva atenció es va centrar en l’anàlisi d’aspectes estilístics i iconogràfics. Això li va permetre formular la tesi de la definició d’un estil català en la il·lustració de manuscrits de l’any 1000 i el segle xi, que consistia en el resultat de la confluència de models diversos en els actius escriptoris catalans del moment i la possibilitat de destriar-ne unes formes particulars. Les seves publicacions sobre la miniatura catalana es van recollir en un volum, publicat pel Departament d’Història de l’Art, que volia retre homenatge a la seva obra amb motiu de la seva mort: De capitibus litterarum et aliis figuris (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1999).
  L’estudi del pòsit antic en alguns manuscrits la va portar a l’anàlisi d’un manuscrit notable, el Reginense 123 de la Biblioteca Apostòlica Vaticana, i a decantar-se pel seu possible origen ripollès, com es pot veure a «La pervivencia de ilustraciones sobre temas astronómicos del mundo clásico en manuscritos románicos, a través del Ms. Vat. Reg. 123», a Actas del V Congrés Espanyol d’Història de l’Art, vol. i (Barcelona, Marzo 80, 1986). Alguns dels temes apuntats i línies d’anàlisi han estat seguides per investigadors que, posteriorment, se n’han ocupat de manera reiterada.
  Els projectes, la direcció de tesis doctorals, ja llegides i en curs, el mestratge a la universitat en uns moments de maduresa intel·lectual i les esperades recerques sobre tants aspectes de la miniatura romànica es van truncar amb una prematura mort.