Josep Font i Gumà era llicenciat en arquitectura per la Universitat de Barcelona (1885) i va obrir un despatx amb l’arquitecte Antoni M. Gallissà (1861-1903). Tots dos van col·laborar a les obres de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) amb arquitectes reconeguts com Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), Francisco Rogent i Pedrosa (1864-1898) i Elies Rogent i Amat (1821-1897). Un cop finalitzada l’Exposició Universal, l’edifici que acollia el cafè restaurant, el Castell dels Tres Dragons, es va convertir en un taller d’investigació per tal de recuperar les tècniques de les arts aplicades a l’arquitectura que pràcticament havien desaparegut a principis del segle xx: foneria de bronze i ferros forjats, repujats, terres cuites i pisa daurada a l’estil valencià, alicatats, talles de fusta i escultura decorativa. Font i Gumà, format entre els grans arquitectes modernistes, va practicar un estil arquitectònic senzill, equilibrat, eclèctic i sense estridències, que li va permetre passar del Modernisme al Noucentisme sense canvis sobtats. Va construir edificis sobretot a Sitges, Ribes, Vilanova i la Geltrú, l’Alt i el Baix Penedès, Barcelona, el Baix Llobregat, Argentona, Granada i també una sucursal de la Societat Santacana i Cia. a Chicago (EUA). Les obres de la primera etapa són d’estil medievalitzant, les de la segona etapa —principi del segle xx— són populistes i es caracteritzen perquè segueixen les pautes de la masia catalana tradicional, i les de la tercera etapa són més aviat noucentistes.

Al marge de desenvolupar la seva professió, Font i Gumà destaca per la seva afició a la ceràmica. Cap al 1905 va dissenyar rajoles per la fàbrica Pujol i Baucis d’Esplugues de Llobregat i per Escofet y Tejero de Barcelona, però sobretot va ser el gran col·leccionista de rajoles valencianes i catalanes dels segles xiv al xvi. Durant anys, va recollir peces a les excursions arqueològiques en què participava juntament amb els seus amics Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà. Va reunir nou-cents quatre exemplars que va compilar en un llibre il·lustrat i editat pel col·leccionista mateix, amb gravats de cadascuna de les rajoles realitzats a partir dels dibuixos que havia fet prèviament. Aquest catàleg, que recull les teories i opinions d’altres historiadors —com les de l’arqueòleg Joseph Ramón Mélida, les de l’historiador anglès Albert van de Put i les de l’arquitecte sevillà José Gestoso y Pérez, entre d’altres—, aporta també dades de vital importància, com ara la procedència de cada peça: el convent de la Concepció de Toledo, la cartoixa de Valldecrist de Sogorb, el castell de Burriac, el monestir de Poblet, la cartoixa de Montalegre i el Palau dels Ducs de Gandia, per posar algun exemple. Aquesta col·lecció de rajoles i la publicació corresponent va ser una fita per a la història de la ceràmica aplicada a l’arquitectura i el col·leccionisme de rajoles a Catalunya. El 1919 Font i Gumà va proposar a la Junta de Museus —de la qual havia estat president— portar a terme un desinteressat bescanvi: a canvi de donar la seva col·lecció de rajoles, l’Ajuntament de Barcelona es comprometia a restaurar el castell de la Geltrú. Gràcies a aquest bescanvi, es va incrementar notablement la col·lecció de rajoles, les quals caracteritzen la nostra arquitectura autòctona. Font i Gumà és autor de l’obra Rajoles valencianas y catalanas (Vilanova i la Geltrú, Oliva, 1905).