Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana, primer marquès d’Alginet i desè comte de Casal —títol nobiliari concedit per Felip IV el 26 de març de 1658 al seu avantpassat, el valencià Cristóbal de Cavanilles i Fenollet—, va ocupar càrrecs polítics com el de gentilhome de cambra del rei Alfons XIII en exercici (1898), senador per Toledo durant diverses legislatures (entre els anys 1914 i 1923) i regidor, primer tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Madrid i va ser condecorat amb la Medalla de la Jura (1902) i la de la Regència (1903). Vinculat a l’agricultura, va ser vocal del 9è Congrés Internacional d’Agricultura (1910), del consell de l’Associació d’Agricultors (1911) i tresorer secretari de les Associacions Agrícoles (1912). Per la seva vasta cultura, els seus dots d’investigador i la seva competència, va ser un dels membres més antics i prestigiosos de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1923), on va pronunciar un documentat discurs d’ingrés: «La azulejería, como motivo decorativo de la arquitectura». Va ser nomenat president del Patronat del Museu Arqueològic Nacional, membre del Patronat del Museu del Prado, acadèmic de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa (1924), acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría de Sevilla (1927), acadèmic honorari i president de la Comissió Permanent de la Real Academia de Bellas Artes y Ciencias Históricas de Toledo, ciutat que el 1929 el va nomenar fill adoptiu i, durant els seus últims anys, va ser també president de la Sociedad Española de Amigos del Arte.

Va destacar sobretot com a historiador, escriptor i col·leccionista d’art vinculat estretament a la ceràmica espanyola. El seu primer article, «Cerámica de Alcora», publicat el 1913 a la revista Industrias, va ser el germen de la seva passió per les produccions de la Real Fábrica de Loza y Porcelana de l’Alcora, a les quals el 1919 va dedicar una important publicació: Historia de la cerámica de Alcora, un manual de 564 pàgines, que encara es manté vigent, tant per la catalogació de les obres com per la importància dels documents que apareixen en aquest, que pel seu èxit va ser reeditat el 1945. Poc després, va instituir la fundació El Premio de Alcora amb la finalitat de premiar el millor treball de ceràmica realitzat per artesans toledans. Va col·laborar assíduament en la publicació Arte español, amb temes tan variats com les biografies sobre Vega de la Hoz, Torrecilla i Comillas, o Enterramientos reales, Las firmas en los cuadros religiosos de la Exposición de Arte Antiguo, Exposición de Bellas Artes e Industrias toledanas, entre d’altres, Sert. La grandiosa decoración de la catedral de Vich. El 1935 va publicar un interessant assaig, Cerámica de la ciudad de Toledo. Estudios preliminares, dedicat a la poc estudiada ceràmica d’aquesta població, que fins llavors no havia estat objecte d’interès. El 1940 va oferir una interessant conferència a l’Ajuntament de Madrid sobre «Los amigos de los Museos de Barcelona» i va pronunciar dos brillants informes sobre l’«Estado actual de la escultura» i «La acuñación monetaria» a la Real Academia de la Historia i a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, respectivament.
  Entre les seves publicacions, destaquen «Cerámica de Alcora» (Industrial, Madrid, 1913); Historia de la ceràmica de Alcora (Madrid, 1919; reed. 1945); Principes généraux de la mise en valeur des oeuvres d’art (rapport présenté a la conférence muséographique internationale des Musées. 1934) (Madrid, 1934); Cerámica de la ciudad de Toledo. Estudios preliminares (Madrid, 1935); Informe sobre el estado actual de la escultura (Madrid, 1941), i Evocación del arte español en la primera mitad del siglo xx. Homenaje a los artistas y académicos fallecidos durante ella (Madrid, 1949).