Jurgis Baltrušaitis és un historiador de l’art reconegut internacionalment, amb una àmplia bibliografia sobre estudis de l’edat mitjana i d’època moderna. Era fill de l’escriptor i polític lituà Jurgis Baltrušaitis (1873-1944), el qual va ocupar diferents càrrecs diplomàtics a Moscou, entre els quals destaca el de ministre de Lituània, juntament amb una important activitat literària. Va créixer en un ric entorn cultural, en contacte amb les avantguardes russes, i va estudiar en universitats alemanyes prestigioses en les quals, segons paraules seves, va adquirir una formació formalista en història de l’art i fenomenològica en el camp de la filosofia. En la dècada de 1920, es va traslladar a París per a completar la formació, on va fixar la residència pràcticament definitiva. A finals de l’any 1924 va conèixer Henri Focillon a la Sorbona, gràcies al qual va incorporar al seu bagatge formalista, també segons les seves paraules, un mètode de treball més flexible, més viu, i un cert gust per allò que és paradoxal. La concepció dinàmica dels estils de Focillon i «la vida de les formes» van tenir un fort impacte en Baltrušaitis. Sota el mestratge de Focillon, amb el qual el van unir també lligams de família, va centrar els seus estudis en l’art medieval, entre els quals destaquen els importants treballs sobre escultura romànica amb què es va doctorar. En primer lloc, la tesi La stylistique ornementale dans la sculpture romane (París, Libr. Ernest Leroux, 1931), i reeditada sota el títol Formations, déformations. La stylistique ornamentale dans la sculpture romane (París, Flammarion, 1985). També destaca la tesi complementària sobre l’escultura del claustre de Sant Cugat del Vallès, que es va publicar tot seguit, Les chapiteaux de Sant Cugat del Vallès (París, Libr. Ernest Leroux, 1931), llibre que va dedicar a Josep Puig i Cadafalch i a Pierre Lavedan i que representa un estudi molt complet i detallat de tots els capitells, incloent-hi els figurats no historiats i els ornamentals, distingeix diversos tallers en el claustre i en proposa una cronologia. El llibre, a més a més, es publica profusament il·lustrat, amb fotografies seves de pràcticament tots els capitells, que evidencien el coneixement i l’anàlisi de primera mà del conjunt. Se sap que va viatjar per diferents països europeus precisament per a conèixer i fotografiar les obres d’escultura romànica, així com l’art d’Armènia i Geòrgia, Études sur l’art médiéval en Arménie et en Georgie (París, Libr. Ernest Leroux, 1929).

Puig i Cadafalch va assistir a la presentació de la tesi de Baltrušaitis sobre Sant Cugat a la Facultat de Lletres de la Universitat de París i va fer una ressenya del llibre, «Jurgis Baltrušaitis, Les chapiteaux de Sant Cugat del Vallès», Anuari. 1927-1931, vol. viii (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1936), l’edició del qual formava part d’una col·lecció, «Bibliothèque d’Art Catalan». La vinculació amb Puig i Cadafalch i l’Institut d’Estudis Catalans van implicar el 1945 el seu nomenament com a membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica, i el 1947, com a membre del comitè d’honor del recull d’estudis amb motiu del vuitantè aniversari, sota el títol Miscel·lània d’homenatge a Puig i Cadafalch, 2 v. (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1947-1951).
  De l’escultura romànica, a Baltrušaitis li va interessar d’una manera particular l’estudi de l’ordre i les lleis que s’amagaven rere les composicions figurades i ornamentals, en molts casos d’aparença caòtica; la gènesi geomètrica per la qual els animals esdevenien monstres. Va completar els estudis sobre l’escultura romànica amb l’obra Art sumérien, art roman (París, Libr. Ernest Leroux, 1934; París, Flammarion, 1989), en la qual les anàlisis morfològiques de les composicions romàniques, ornamentals i figurades el van portar a plantejar orígens orientals antics, que va continuar desenvolupant en l’article dedicat a Gilgamesh i als temes posteriors que van adoptar la mateixa composició, «Gilgamesh (Notes sur l’histoire d’une forme)» (Revue d’Art et d’Esthétique, París, juny 1935). Va traslladar els estudis de morfologia comparada a l’art gòtic, ja que considerava que al final d’aquest període ressorgeixen de nou les composicions ornamentals i els monstres que havien caracteritzat el romànic. Li va interessar d’una manera particular l’estudi dels mecanismes pels quals es formaven els monstres i, per tant, va centrar la seva atenció en les decoracions marginals i en les drôleries. Recull aquestes recerques en dues obres importants sobre l’art gòtic: Le Moyen Âge fantastique. Antiquités et exotisme dans l’art gothique (París, Armand Colin, 1955; París, Flammarion, 1981) i Réveils et prodiges. Le gothique fantastique (París, Armand Colin, 1960; París, Flammarion, 1988).
  Després de la mort de Focillon, va eixamplar el seu camp d’estudi a l’art del Renaixement i el Barroc. L’anàlisi de composicions i combinacions delirants, les quals ell anomenava «aberracions» és un dels temes que en part suposa una certa continuïtat respecte els treballs realitzats a propòsit de l’edat mitjana (Aberrations. Quatre essais sur la légende des formes (París, Olivier Perrin, 1957; París, Flammarion, 1983). En canvi, un altre assumpte completament nou, que no té res a veure amb els seus estudis medievals, és el de les il·lusions òptiques, les especulacions geomètriques i de perspectiva: les anamorfosis, tal com es pot veure a Anamorphoses ou Perspective curieuses (París, Olivier Perrin, 1955; París, Flammarion, 1984). A La Quête d’Isis. Essai sur la légende d’un mythe. Introduction a l’égyptomanie (París, Olivier Perrin, 1967; París, Flammarion, 1997), analitza la pervivència de l’Egipte antic i els components llegendaris d’aquesta tradició. En una obra més tardana aborda el tema del mirall des de múltiples punts de vista, Le Miroir. Essai sur une légende scientifique. Révélations, science-fiction et fallacies (París, Elmayan, 1978).
  Baltrušaitis no va deixar de mantenir una forta vinculació amb el seu país, Lituània, on va ser professor a la Universitat de Kaunas en la dècada de 1930. Va publicar en lituà una història general de l’art en dos volums (1934 i 1939) i un estudi sobre l’art popular lituà (1948). Tot i que no va ocupar cap lloc de professor a la universitat francesa, els seus treballs van gaudir de reconeixement internacional, van ser ressenyats en revistes de prestigi i va ser convidat a participar en nombrosos congressos.

Bibliografia sobre Jurgis Baltrušaitis: Jean-François Chevrier, «Portrait de Jurgis Baltrušaitis», a Jurgis Baltrušaitis, Art sumérien, art roman (París, Flammarion, 1989, p. 7-110); Annamaria Ducci, «Baltrušaitis, Jurgis», a Pascale Charron i Jean-Marie Guillouët (dir.), Dictionnaire d’histoire de l’art du moyen âge occidental (París, Robert Laffont, 2009, p. 108-109); Isabelle Mallez i Raffaele Milani (cur.), «Nel cuore della Meraviglia. Omaggio a Jurgis Baltrušaitis» (Quaderni di Psicoart, Bolonya, núm. 1, 2010), publicació de les actes del simposi celebrat el 2000 sota el mateix títol, de la qual resulta un número monogràfic dedicat a Baltrušaitis i a temes de la seva historiografia; «Baltrušaitis, Jurgis, 2nd», a Dictionnary of art historians (Durham, Duke University, 2010); Gilbert Lascault, «Baltrušaitis Jurgis (1903-1988)», a Encyclopædia Universalis (París, Enciclopaedia Universalis, 1990), i el documental realitzat per Sandra Joxe i coproduït per Lézard Associés i Musée du Louvre el 1989, Les métamorphoses de Jurgis Baltrusaïtis (producció italiana, Allemandi Vision, 1993).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Quaderni di Psicoart
  — Dictionary of art historians
  — Encyclopædia Universalis