Elies Rogent i Amat fou arquitecte, teòric i historiador de l’art i de l’arquitectura. Va estudiar a l’Escola Especial d’Arquitectura de Madrid, on va acabar la carrera el 1848. La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando li va concedir el títol d’arquitecte el 2 de febrer de 1851. L’etapa d’aprenentatge i formació coincideix amb l’eclosió del Romanticisme a Catalunya i ben aviat es va dedicar a conèixer els monuments que havien estat afectats per l’aplicació de les lleis desamortitzadores. D’aquesta primera etapa es conserven els manuscrits de les seves memòries (del 1841 al 1846, reescrits el 1882 i, novament, el 1892), que va dedicar als seus fills, i les anotacions sobre els seus viatges per Europa (del 1855 al 1869), quan ja exercia la docència. Les memòries de viatges per les comarques catalanes constitueixen uns relats d’un valor inestimable pel que fa a les descripcions de paisatges, poblacions, muralles, monuments, establiments, costums i habitants, encara que estan escrits des d’una perspectiva subjectiva on sovintegen els adjectius qualificatius positius i negatius.

Com a aportació a la historiografia, són especialment interessants els seus estudis sobre el monestir de Poblet, basats en el contacte directe amb el monument i en la recerca documental de primera mà i bibliogràfica, del qual va oferir una descripció detallada i raonada, que ha servit als arquitectes restauradors i als historiadors del cenobi en èpoques posteriors. De l’etapa de maduresa, cal citar dos manuscrits. El primer, Consideraciones sobre la arquitectura de Barcelona desde el Renacimiento —s. d., publicat a Anuario para 1901 (Barcelona, Asociación de Arquitectos de Cataluña, amb una introducció de Bonaventura Bassegoda i Amigó)—, en el qual Rogent analitza la història de l’urbanisme i de l’arquitectura de Barcelona —una història comparada dels seus edificis—, amb bona càrrega ideològica i crítica; el segon manuscrit són els esquemes sobre les lliçons que va impartir a l’Escola d’Arquitectura des de les seves càtedres de teoria de l’art arquitectònic i d’estudi dels edificis segons la seva finalitat social. La dedicació docent d’Elies Rogent es va iniciar el 1851 a l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona, instal·lada a Llotja, on el mateix any 1851 va guanyar la càtedra de topografia i composició. Rogent va ser nomenat primer director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, que es va posar en marxa el 1871, però que no fou reconeguda oficialment fins al 22 de gener de 1875.
  Fou un dels personatges destacats del moviment de la Renaixença catalana i per les seves inquietuds investigadores es pot considerar un dels primers arquitectes que va exercir com a historiador de l’art i de l’arquitectura, el qual va dissenyar un model metodològic per al seu estudi que va ser aplicat pels seus deixebles i per les generacions següents d’arquitectes i historiadors. La seva pràctica professional va anar per dos camins: com a arquitecte liberal i com a restaurador de monuments. Com a liberal, la seva obra més important i emblemàtica fou l’edifici de la Universitat Literària de Barcelona (1862-1893), on va tenir com a font d’inspiració les arquitectures medievals, i va seguir el mestratge de l’arquitecte francès Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc (1814-1879), i també la nova arquitectura projectada a Munic per l’arquitecte alemany Friedrich von Gärtner (1792-1847). Com a restaurador de monuments, l’obra de reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll (1865-1893), on també va treballar el seu fill arquitecte, Francesc Rogent i Pedrosa, va marcar les pautes del que serien el mètode i els criteris de la restauració monumental a Catalunya durant dècades, fins a la dècada de 1960. Els seus biògrafs i tractadistes remarquen la seva especial admiració, ja des de ben jove, per l’arquitectura medieval catalana, en contraposició als ensenyaments acadèmics que va rebre i que ell va rebutjar. Això no obstant, no va defensar com hauria calgut la protecció i la conservació del convent del Carme de Barcelona, situat al carrer del mateix nom, i el seu primer projecte d’universitat estava pensat per tal d’edificar sobre el solar resultant de l’enderroc del convent.
  A part dels manuscrits publicats pòstumament, en vida d’Elies Rogent es van editar una sèrie d’opuscles i articles monogràfics, amb textos tecnicocientífics i artístics, la major part dels quals van ser fruit de les seves excursions científiques amb els seus deixebles. El primer correspon a un discurs pronunciat a l’Acta de la sessió pública celebrada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona el dia 11 d’octubre de 1857 i que porta com a títol Cuadro de la arquitectura cristiana de nuestro Principado y de la aurora de su renacimiento en la segunda mitad del presente siglo (Barcelona, Academia Provincial de Bellas Artes / Imprenta Joaquín Verdaguer, 1857). A continuació, es va editar «La arquitectura catalana en la primera mitad del presente siglo» (Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona, 1881) i les monografies dedicades a tres monestirs: Sant Cugat del Vallès. Apuntes histórico-artísticos (Barcelona, Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1881); Santa Maria de Ripoll. Informe sobre las obras realizadas (Barcelona, Imprenta de la Viuda e Hijos de J. Subirana, 1887), i Monasterio de Sant Llorenç del Munt. Memoria descriptiva (escrita poc després del 1880, però publicada per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya el 1900, amb un pròleg de Bonaventura Bassegoda i Amigó). Finalment, Rogent va escriure una biografia del seu mestre, Josep Casademunt i Torrents (1804-1868), contextualitzada en el moment històric del personatge i introductòria de la monografia que ell mateix va escriure, Convento Santa Catalina, que Adrià Casademunt i Vidal va publicar com a homenatge pòstum al seu pare el 1886. Elies Rogent va ingressar a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona com a acadèmic de número l’1 de febrer de 1852, i el 26 de gener de 1887 fou nomenat per l’alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, director de les obres de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Bibliografia sobre Elies Rogent i Amat: August Font i Carreras, Elogio del arquitecto y académico D. Elías Rogent y Amat (Barcelona, Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona / Imprenta Barcelonesa, 1897); Bonaventura Bassegoda i Amigó, «El arquitecto Elías Rogent» (Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, Galería de Arquitectos Ilustres I, Barcelona, 1929); Josep Francesc Ràfols, «Rogent Amat, Elies», a Diccionario biográfico de Artistas de Cataluña desde la época romana hasta nuestros días (Barcelona, Millá, 1951, tom segon, p. 467-468); Francesc Fontbona, Història de l’art català. Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888, vol. vi (Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 96-99); Pere Hereu i Payet, L’arquitectura d’Elies Rogent (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1986); Joan Bassegoda Nonell, «L’arquitectura barcelonina entre 1870 i 1980» (Espais, Barcelona, núm. 11, 1988); Jordi Rogent, Jordi Casassas i Ignasi de Solà-Morales, Elies Rogent i la Universitat de Barcelona (Barcelona, Universitat de Barcelona, 1988); Pere Hereu i Payet, Elies Rogent i Amat. Memòria, viatges i lliçons (Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1990); Manuel Ribas Piera, «Un text inèdit d’Adolf Florensa», a Adolf Florensa (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998, p. 11-23); Raquel Lacuesta, Restauració monumental a Catalunya (segles xix i xx). Les aportacions de la Diputació de Barcelona (Barcelona, Diputació de Barcelona, 2000), i Raquel Lacuesta Contreras, La història de l’art —de l’arquitectura— català explicada per arquitectes, discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2014).