Interessat per la relació entre la pedagogia i l’art d’avantguarda, se centrà sovint en aquest món, on arribà a dedicar-se al disseny de materials didàctics i a obrir el taller de joguines L’Infant a València, amb la complicitat de Rafael Solbes, membre de l’Equip Crónica. Aquest aspecte tingué com a fruits les exposicions Aladdin Toys. Les joguines de Torres García (València, IVAM, 1997) i Infancia y arte moderno (València, IVAM, 1998) i Payá, 1905-2005. Cien años de juguetes en la Comunidad Valenciana (València, MuVIM, 2005). Més endavant, la mateixa temàtica es traduí en l’exposició Los juguetes de las vanguardias, que tingué lloc el 2010 al Museu Picasso de Màlaga.
Publicà, juntament amb Andreu Alfaro, El Prado vist per dotze artistes (Alcoi, Centre Cultural d’Alcoi, 1998) o, amb Patricia Molins, Paco Bascuñán. Diccionario en desorden (València, Institució Alfons el Magnànim, 1999), però les seves publicacions principals solen anar lligades a exposicions comissariades o orientades per ell, com ara Abstracción y montaje, 1916-1945, la colección del IVAM (València, IVAM, 1994); Las bellas artes en el siglo xx. Valencia, 1940-1990 (València, Generalitat Valenciana, 2003); Entre el clavel y la espada. Rafael Alberti en su siglo (Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2003); Valencia en cartel. 100 carteles españoles, 1980-2008 (València, MuVIM, 2008); Cinematografías. El cartel de cine en Suecia y Dinamarca, 1915-1942. Colección Benito Medela-Piquepé (València, MuVIM, 2008); La huella fotográfica en la nueva pintura realista. La aportación valenciana (1963-2005) (València, Centre del Carme, 2009-2010); Miguel Calatayud. Ilustraciones 1970/2010 (València, MuVIM, 2011), i El cartel europeo 1888-1938 (Màlaga, Museo Picasso Málaga, 2012). També de vegades les exposicions concebudes per a València serien exhibides a altres localitats com Barcelona, Alacant o Madrid.
El 2012 li fou concedit el grau de Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de França, per haver portat «l’esperit francès a les institucions museístiques espanyoles». En els seus projectes, centrats normalment en les avantguardes històriques, hi hagué sempre un to interdisciplinari, on al costat de les arts plàstiques es prenien en consideració també sovint la música i la literatura. Tingué una especial visió de reunir impresos de l’avantguarda amb valor patrimonial, circumstància de la que es beneficià especialment el centre de documentació del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid. Heterodox, agut i batallador, donà opcions a variants artístiques que molts menystenien —disseny gràfic, cartells, petits impresos, joguines i fotografies— i de les quals extreia conclusions brillants, tot i que en la seva situació personal sempre preferia la tasca sorda que l’autoexhibició protagonista. Amb la seva actitud intel·lectual, molt allunyada del convencionalisme conservador i de l’espanyolisme «blaver», es reivindica una imatge cultural viva i oberta de la valencianitat, no sempre prou present en la memòria col·lectiva. |
