Frederic Marès i Deulovol era un escultor i destacat col·leccionista que va donar a la ciutat de Barcelona el museu que porta el seu nom i que aplega un ric i extens fons d’escultura (s. i-xx), de pintura (s. xii-xix) i un abundós conjunt d’objectes artístics (principalment, s. xviii, xix i xx). El seu col·leccionisme va sobrecréixer el museu barceloní, i va donar lloc a seccions i petits museus a la mateixa ciutat de Barcelona (Biblioteca de Catalunya), Madrid (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando) i diverses poblacions de Catalunya (Figueres, Montblanc, Arenys de Mar i Sabadell). Com a escultor, després d’una primera etapa en el deixant del Noucentisme (1917-1936), es va convertir en el principal proveïdor oficial d’escultura figurativa decorativa i monumental de Barcelona (1939-1975). Potser conscient d’aquest seu treball escultòric més acomodat i irregular solia dir: «faig escultura per poder comprar escultura», de manera que anteposava l’home col·leccionista a l’escultor.
  La seva carrera (1915-1964), dedicada a l’ensenyament artístic, també va ser indissociable d’aquestes dues activitats, i va arribar a ocupar càrrecs d’importància, com ara els de director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1947-1964), director de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona 1946-1964), acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid (1965-1991), acadèmic i president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1954-1990) i president de la Comissió Provincial de Monuments Historicoartístics de la Província de Barcelona (1960-1981), entre d’altres.

Aquesta activitat va anar acompanyada, lògicament, d’una labor escrita més desconeguda però també força extensa, centrada en els seus principals interessos: l’ensenyament artístic, el patrimoni i la seva conservació i el col·leccionisme. Gràcies als càrrecs oficials que exercia, tenia a la seva disposició una sèrie de revistes en les quals col·laborava: Ensayo (el butlletí de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona), Canigó, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, la revista Academia de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando o el Butletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Els articles publicats abracen un ventall molt ampli de temàtiques, unes de més connaturals, com ara les ressenyes sobre l’ensenyament artístic i les reformes endegades, els monuments historicoartístics a preservar o les petites semblances o records d’artistes històrics o coneguts i freqüentats per ell: Fra Angelico, Damià Campeny, Joan Roig i Soler, Eugeni d’Ors, Joan Baptista Solervicens, José Francés o Joan Centelles Raig; les altres temàtiques, en canvi, més inesperades, com ara algunes notes d’etimologia. Aquestes aproximacions estan escrites des d’una perspectiva personal i amb voluntat de divulgació; tot i això, en alguns casos poden arribar a ser una font d’informació a tenir en compte, atesa la inexistència de bibliografia sobre alguns escultors coetanis a Marès, com ara Joan Centelles Raig.
  Les seves principals actuacions van culminar en la confecció de llibres de diversa fortuna i qualitat. Així, en els seus primers anys de professor va publicar un petit llibre de divulgació sobre la importància dels estudis d’anatomia en l’ensenyament artístic, i va fer una especial atenció als tractats d’anatomia escrits a Espanya, com ara Los artistas y los anatómicos (Barcelona, 1925).
  La recreació o reconstrucció del panteó dels Reis de la Corona de Catalunya i Aragó de l’església del monestir de Poblet va ser una de les feines que li va donar més renom a l’època. Fou un encàrrec del Ministeri d’Educació Nacional per a restituir la funció simbòlica del monument, aleshores completament destruït (1946-1952). Per a poder-ho fer, Marès va haver de manejar documentació històrica, artística i també de caràcter tècnic, la consulta de la qual va servir per a realitzar una sèrie de publicacions, la més destacada de les quals va ser la de l’any 1952, on repassa la fundació del monestir, la seva història i vicissituds i explica la metodologia emprada en la recreació. En la segona part i en els apèndixs publica una part de l’aparell documental consultat procedent de diversos arxius i de bibliografia específica, com ara les aportacions de P. Finestres o Antoni Rubió i Lluch (Las tumbas reales de los monarcas de Catalunya y Aragón del monasterio de Santa María de Poblet, Barcelona).
  La feina de recopilador de documentació fou també l’objectiu del seu llibre més conegut i citat, dedicat a l’estudi de l’ensenyament artístic a través de la Junta Particular de Comerç, l’Escola Gratuïta de Disseny i l’Acadèmia de Belles Arts. Es tracta d’un volum no del tot exhaustiu ni sistemàtic, però que aporta una valuosa informació sobre els artistes, professors, assignatures o premis en l’ensenyament. Era, i encara ho és, una eina de consulta obligada sobre aquest tema, fins a la publicació en línia d’una part de la documentació presentada (Dos siglos de enseñanza artística en el Principado, Barcelona, 1964).
  Aquest volum està dedicat al seu pare, Pere Marès, qui, juntament amb el seu avi Josep Marès i Bisbe, van llegar-li l’arxiu familiar que va servir de base per al llibre Port de la Selva. Notas históricas (1971).
  Però, sens dubte, la seva publicació més «singular» i apreciada són les seves memòries centrades exclusivament en la passió col·leccionista que tenia. Presentades com una segona edició del seu entranyable discurs com a acadèmic numerari de l’Academia de Bellas Artes San Fernando de l’any 1965 (La pequeña història de mi museo, Madrid), forma part dels escassos relats autobiogràfics existents de col·leccionistes, imprescindible per a conèixer el món del comerç de l’art de l’època i al seu autor, protagonista d’una de les més generoses donacions a una ciutat (El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista, Barcelona, 1977; reeditat el 2000).

Bibliografia sobre Frederic Marès i Deulovol: Núria Rivero, «Frederic Marès 1920-1930. Un escultor reconegut» (Quaderns del Museu Frederic Marès/2, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1999, p. 13-64); Núria Rivero, «Entre l’escultura i el servei públic», a Catàleg d’escultura i medalles de Frederic Marès (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002, p. 11-117); Núria Rivero, «Revisar Marès» (Serra d’Or, Barcelona, març 2002), i Bonaventura Bassegoda, «La singularitat de les Memòries de Frederic Marès» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, núm. 25, 2011, p. 215-220).