Josep Goday i Casals fou arquitecte, titulat per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1905, historiador de l’art i activista cultural. Com a arquitecte, la seva trajectòria professional coincideix amb l’eclosió del moviment noucentista, que el va portar a conrear un llenguatge arquitectònic propi, més en consonància amb les teories germàniques que amb les locals, fruit dels seus viatges d’estudi i estades per Centreeuropa. En els primers anys, va alternar la professió lliberal amb la investigació científica i la documentació de l’arquitectura històrica catalana, tasca que havia començat quan encara era estudiant i que no va abandonar mai. Fou soci del Centre Excursionista de Catalunya i des del 1903 va estar vinculat a la Junta de Museus de Barcelona, juntament amb el seu col·lega Antoni de Falguera i Sivilla. Els dos arquitectes van ser decisius en l’elaboració dels volums dedicats a l’arquitectura romana i romànica de Catalunya, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch (obra premiada al Concurs Manuel Martorell del 1907 i publicada entre els anys 1909 i 1918 per l’Institut d’Estudis Catalans), amb qui van treballar en el seu despatx d’arquitectura, van viatjar arreu de Catalunya per tal de conèixer de prop monuments romans i esglésies, monestirs, ermites i castells medievals, van fer dibuixos, plànols i fotografies de tots aquests, els van documentar i van redactar textos. En aquest sentit, el seu mètode de treball com a historiador de l’art és hereu de les ensenyances rebudes pels arquitectes mestres de la Renaixença, en una seqüència generacional que s’inicia amb Elies Rogent, segueix amb Lluís Domènech i Montaner i es perpetua amb Josep Puig i Cadafalch.
  El 1905 es va fer soci de l’Ateneu Barcelonès, en la Secció de Belles Arts, i va entrar com a ajudant de Puig en la càtedra d’història de l’art dels estudis universitaris catalans. Des del 1912, Goday fou funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, primer adscrit al Museu d’Art Modern, el qual depenia de la Junta de Museus, des d’on també va participar en els treballs del recinte arqueològic d’Empúries i en la construcció del seu museu. El 1917, després d’un concurs, va accedir al càrrec d’arquitecte assessor de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura, de la qual era cap Manuel Ainaud, on va desenvolupar, com a responsable de la Secció d’Arquitectura Escolar, els projectes de construccions de grups escolars que li han donat renom.

A banda de L’arquitectura romànica a Catalunya i d’alguns articles sobre arquitectura escolar —vegeu «Els edificis escolars», ponència del Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana (Barcelona, Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1932)— i sobre altres edificis públics projectats per Goday, va publicar en solitari treballs relacionats amb la història i la història de l’art. Del 1908 data la seva ponència publicada per l’Ajuntament de Barcelona «Medis d’atach y de defensa de la Crònica del Rey D. Jaume», que va presentar al Congrés d’Història de la Corona d’Aragó Dedicat al Rey en Jaume I y a la seua Època, a la qual van seguir els estudis «Una iglesia románica policromada. Notas para el estudio de nuestras pinturas murales» (Museum, Barcelona, 1914-1915), en el qual fa una detallada descripció i valoració de les pintures de l’absis central de l’església de Santa Maria de Mur, acompanyades de magnífiques il·lustracions, i «Los castillos románicos de Mur y Llordà» (Museum, Barcelona, 1914-1915).
  El 24 de novembre de 1932 fou elegit acadèmic de número per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i, dos anys després, en la sessió d’obertura del curs acadèmic, va pronunciar un discurs, Estudi històric i mètodes de càlcul de les voltes de maó de pla (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1934), en el qual, després d’uns comentaris sobre la història de l’ús d’aquelles voltes i de la historiografia coneguda fins aleshores, analitzava diferents teories i mètodes de càlcul d’arcs i voltes i concloïa amb una reivindicació de la utilització d’aquest sistema constructiu tradicional que el feia compatible amb l’ús del formigó armat.

Bibliografia sobre Josep Goday i Casals: Francesc Guardia Vial, «Casa de Correos y Telégrafos de Barcelona» (Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona, 1927, p. 23-26); Josep Francesc Ràfols, «L’arquitecte Josep Goday» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 6 de juny de 1936); Bonaventura Bassegoda, «El arquitecto José Goday y Casals», apartat de necrològiques (La Vanguardia, Barcelona, 7 juny 1938, p. 5 i 19); Adolf Florensa, «Els nostres arquitectes: Josep Goday i Casals» (Arquitectura i Urbanisme, Barcelona, núm. 12, juny 1936, p. 57); Joaquim Folch i Torres, «L’arquitecte Josep Goday», a Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (Barcelona, Edicions 62, juliol 1936, p. 223-224); Josep Francesc Ràfols, «Josep Goday: arquitecto de los grupos escolares de Barcelona» (Cuadernos de Arquitectura, Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, núm. 35, 1959, p. 8-11); Cèlia Cañellas i Rosa Toran, Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona 1916-1936 (Barcelona, Barcanova, 1982); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, Història de l’art català. Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917, vol. vii (Barcelona, Edicions 62, 1985); Francesc Miralles, Història de l’art català. L’època de les avantguardes 1917-1970, vol. viii (Barcelona, Edicions 62, 1983); Josep Emili Hernández Cros, Gabriel Mora i Xavier Pouplana, Arquitectura de Barcelona (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990); Joan Ventura i Maynou, «Josep Goday i Casals, arquitecte» (Notes, Mollet del Vallès, núm. 4, 1990, p. 45-49); Martí Peran, Alícia Suárez i Mercè Vidal, El Noucentisme. Un projecte de modernitat (Barcelona, Generalitat de Catalunya / Centre de Cultura Contemporània de Barcelona / Enciclopèdia Catalana, 1994); Oriol Bohigas [et al.], Història de la cultura catalana. El Noucentisme (1906-1918), vol. vii, dirigida per Pere Gabriel (Barcelona, Edicions 62, 1994-1999); Xavier Barral, «Un episodi retrobat de la descoberta de les pintures murals romàniques catalanes», a J. Pijoan, J. Puig i Cadafalch, Les pintures murals catalanes, vol. v (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2001, p. 77-83); Ramon Reixach i Puig, «Mataró enrere. Cent anys de Noucentisme. Josep Goday i Casals» (Capgròs.com. Diari Digital de Mataró i el Maresme, Capgròs Comunicació SL, Mataró, núm. 108, 1 maig 2006, p. 63-65); Albert Cubeles Bonet i Marc Cuixart Goday (ed.), amb textos de Josep M. Ainaud, Oriol Bohigas, Pere Darder, Gonçal Mayos, Xavier Barral, Albert Cubeles, Marc Cuixart i Eva Pascual, Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona, de la Mancomunitat a la República (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008), i Raquel Lacuesta Contreras, «La tasca de coneixement i restauració del patrimoni monumental català feta pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments sota la empenta de l’Institut d’Estudis Catalans», a 1907. El paper de l’IEC en la història de l’art i en la restauració de monuments medievals a Catalunya i Europa. Commemoració del Centenari de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local / Diputació de Barcelona, 2009, p. 51-79).
  Es pot trobar més informació a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on hi ha dipositat el Fons Josep Goday i Casals.

Es pot completar aquesta informació a:
  — Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)