Mathias Delcor va ser prevere, especialista en estudis bíblics, orientalista reconegut i historiador. Va ser professor de l’Institut Catòlic de Tolosa i director d’estudis de l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors a la Sorbona. Durant tota la seva vida va estar profundament interessat en la recerca sobre la història, la llengua i l’art medieval, sobretot romànic, del seu país, la Catalunya del Nord i, de manera especial, la Cerdanya. La seva formació a partir del 1932 es va desenvolupar en diferents seminaris francesos gràcies al suport que va rebre del marquès de Tilières. Va ser ordenat prevere a Perpinyà el 1947. Va seguir estudis de filologia romànica a la Sorbona, estudis de filosofia i teologia al Seminari i a la Facultat de Teologia de París (1943-1947) i d’exegesi bíblica i llengües semítiques a l’Institut Catòlic de París, a l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors (1947-1948) i a Roma (1948-1949). Es va doctorar en teologia el 1950. Fins al 1958 va obtenir diferents ajuts per a realitzar estades d’estudi a l’Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem, a Roma i a la Universitat de Heidelberg. A Alemanya, com ell mateix reconeixia, va aprendre la precisió i el rigor científics. Des del 1958 fins al 1980 va exercir de professor a l’Institut Catòlic de Tolosa. El 1970 va obtenir el doctorat en lletres a la Sorbona, i entre el 1980 i el 1986, any en què es va jubilar, va ser director d’estudis a l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors a la Sorbona (secció de ciències religioses), en la càtedra de religions dels semites orientals i de la bíblia hebraica. Les seves recerques el van convertir en un especialista reconegut en la traducció i exegesi dels manuscrits de Qumran. La seva bibliografia sobre estudis semítics i bíblics és nombrosa, amb una desena de llibres, més d’un centenar d’articles i participacions en nombrosos congressos internacionals.

Des dels primers anys de la seva formació també es va interessar per tot el que feia referència a la història i a la cultura catalana de la seva vila i la seva terra natal, la Cerdanya. Va aprendre la gramàtica i l’ortografia normalitzada de la seva llengua materna, i en les seves estades estiuenques a Palau de Cerdanya, va desenvolupar investigacions històriques i lingüístiques sobre el territori, guiat en els primers anys per l’erudit Antoni Salsas (1864-1940) qui, en paraules seves, li va desvetllar el gust per la recerca, i entre els anys 1943 i 1948, per un altre erudit rossellonès, mossèn Jean Sarrete. Ambdós li van deixar la documentació fruit dels seus treballs, que juntament amb l’arxiu personal i la biblioteca de Delcor, van ser llegats a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals. Va continuar els treballs d’història sobre les comarques pirinenques de la Catalunya del Nord al llarg de tota la seva vida, paral·lelament a la seva dedicació científica principal als estudis semítics i bíblics.
Des de ben jove, va participar activament en associacions i publicacions. Va ser un dels fundadors de Nostra Terra (1936), va formar part del comitè de redacció de la revista Études Roussillonnaises, el número del 2005 de la qual va publicar les actes del Simposi celebrat a la seva memòria el 2003, Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalanes. Art, culture et société. Va ser membre, des de la seva creació el 1968, de l’Association Culturelle de Cuxa, promotora de les Jornades Romanes de Cuixà, publicades a Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. El 1968 va ser nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Comissió Superior de Monuments Històrics (antiguitats i objectes d’art) pel departament dels Pirineus Orientals. També va ser membre de l’Académie des Sciences, Inscriptions et Belles-Lettres de Tolosa.
  Les seves aportacions sobre la història i la història de l’art dels territoris dels Pirineus orientals i, de manera particular, de l’època medieval són molt abundants. Va participar en les Jornades Romanes de Sant Miquel de Cuixà des de la seva primera edició el 1969 i fins al 1991, en les quals va presentar conferències sobre diferents temes d’art preromànic i romànic, sobretot dels territoris de la Cerdanya, el Rosselló i el Conflent, que van ser publicades a la revista Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, i que constitueixen una part molt important de la seva bibliografia com a historiador de l’art: «Les Vierges romanes en Cerdagne et en Conflent dans l’histoire et dans l’art» (1970); «La Vierge de la Crèche à Saint-Michel de Cuxa et Notre-Dame de Font-Romeu» (1970); «Les prieurés augustins en Roussillon et la statuaire romane» (1971); «Les origines de Saint-Martin-du-Canigou, de la légende à l’histoire» (1972); «Les cuves baptismales romanes et leur figuration en Roussillon, Cerdagne et Conflent» (1973); «Le scriptorium de Ripoll et son rayonnement culturel. État de la question» (1974); «Problèmes posés par l’église de St-Michel de Cuxa, consacrée en 974 et par les églises successives qui l’ont précédée» (1975); «L’hospice et l’église de Sant Vicenç de Pisent, à la limite orientale du comté de Cerdagne» (1979); «Les églises pré-romanes et romanes de Cerdagne confrontées à leur acte de consécration (ixe-xiie siècles)» (1980); «Quelques grandes étapes de l’histoire de Saint-Martin du Canigou aux xie et xiie siècles (documents et monuments)» (1981); «Quelques aspects de l’iconographie de l’ange dans l’art roman de Catalogne, les sources écrites et leur interprétation» (1982); «Préhistoire du culte marial et répercussion éventuelle sur l’iconographie romane de Catalogne» (1983); «Les Vierges romanes tardives du Roussillon dans l’histoire et dans l’art» (1984); «Joseph Puig i Cadafalch, historien de l’art roman» (1985); «Un monastère aux portes de la Seu d’Urgell, Sant Sadurní de Tabernoles, histoire et archéologie» (1986); «Les églises romanes et l’origine de leur orientation» (1987); «Trois monastères du Pays de Berga aux xe et xie siècles: Sant Sebastià del Sull, Sant Llorenç prop Bagà et Santa Maria de Serrateix» (1988); «Ermengol, évêque d’Urgell et son œuvre (1010-1035), de l’histoire à l’hagiographie» (1989); «Quelques exemples d’églises des premiers arts romans en Cerdagne et en Bergueda» (1990), i «L’iconographie des descentes de croix en Catalogne, à l’époque romane» (1991).
  Va estudiar de manera més exhaustiva les imatges romàniques de la Mare de Déu, de la Cerdanya i el Conflent, i va publicar el llibre Les verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la història i en l’art (Barcelona, Rafael Dalmau, 1970). En el cas de les piques baptismals romàniques, s’ha d’afegir el seu treball «Les fonts baptismaux romans historiés de l’église de Palau-de-Cerdagne (xiie s.)» (Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, Perpinyà, 1944). L’art gòtic de la Catalunya del Nord, tot i que amb menor mesura, també va ser objecte de la seva atenció. En són una mostra els treballs «Deux contrats inédits pour la construction et la dorure du retable de la Vierge de Pitié de l’église de Vinça en 1813-1814» (Conflent, Prada, 1983); «Le retable de la Mare de Déu de la Llet, de Jaume Serra, à Palau de Cerdagne», a Études roussillonnaises. Offertes à Pierre Ponsich (Perpinyà, Le Publicateur, 1987), i «Les problèmes posés par les incriptions funéraires et les blasons du cloître de Saint-Genis des Fontaines» (Conflent, Prada, 1991).
  En els darrers anys de la seva vida i ja malalt, va col·laborar activament i de manera entusiasta en la preparació i redacció de textos sobre la Cerdanya romànica per al vol. vii de la col·lecció «Catalunya Romànica»: La Cerdanya. El Conflent (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1995). La seva feina hi és recollida en nombrosos articles, a vegades signada amb un altre autor que en va acabar la redacció perquè ell no va poder participar en la fase final d’elaboració dels textos ni va poder veure’n els resultats.

Bibliografia sobre Mathias Delcor: Pere Verdaguer, «Mathias Delcor, un erudit català», a Defensa del Rosselló català (Barcelona, Curial, 1974, p. 213-215); André Caquot, Simon Légasse i Michel Tardieu (ed.), Mélanges bibliques et orientaux en l’honneur de M. Mathias Delcor (Kevelaer, Butzon & Bercker / Neukirchener, 1985); E. Cortade, «L’abbé Mathias Delcor (1919-1992)» (Conflent, Prada, núm. 180, 1992, p. 3-6); Pierre Ponsich, «Mathias Delcor (1919-1992). Bibliographie de ses études d’histoire et d’archéologie catalane» (Études Roussillonnaises, Perpinyà, núm. 11, 1992, p. 241-244); Guiu Camps, «En la llibertat de la glòria dels fills de Déu. Fent memòria de Maties Delcor i Alexis» (Butlletí de l’Associació Bíblica de Catalunya, Pineda de Mar, núm. 44, 1993, p. 3); Pierre Ponsich, «Mathias Delcor (1919-1992)» (Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, Sant Miquel de Cuixà, núm. 24, 1993, p. 161-162); Pierre Grau, Josep Auneau, Monique Grenier i Georges Passerat, Mathias Delcor. Bio-bibliographie (Tolosa, Institut Catholique, 1994); Pierre Grau i M. Grau, «Delcor, Maties», a Antoni Simon i Tarrés (dir.), Diccionari d’historiografia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 404-405); Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalanes: art, culture et société. À la memoire de Mathias Delcor (Canet de Rosselló, Trabucaire, 2005, p. 27-30), i en especial, els articles publicats a Études Roussillonnaises, núm. 21, com ara Michel Zimmermann, «Introduction»; Pierre Grau, «Les origines intellectuelles, le jeunesse et la formation de Mathias Delcor» (p. 11-16); Claire Ponsich, «Bibliographie de Mathias Delcor» (p. 17-26), i Françoise Briquel-Chatonnet, «L’oeuvre scientifique de Mathias Delcor» (p. 27-30). Finalment, cal destacar l’exposició «Mathias Delcor, 1919-1992. Un homme fidèle aux sources» (Perpinyà, Archives Départementales des Pyrénées-Orientales, 19 de maig - 13 d’octubre de 2003).