Joaquim Maria Puigvert i Solà és llicenciat en història i geografia per la Universitat de Barcelona (1982), amb grau i Premi Extraordinari de Llicenciatura (1985), i doctor en història contemporània per la mateixa universitat (1990). Des del 1991 és professor titular d’història contemporània de la Universitat de Girona (UdG), on exerceix de professor des del 1986. Des del 2009 és director de la càtedra Martí Casals de medicina i salut en l’àmbit rural de la UdG. És membre del patronat de la Fundació Fita, de la Fundació Rafael Masó i del consell assessor de la Masia Mariona, seu del Parc Natural del Montseny. És soci de les societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans de la Societat Catalana de Geografia i la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
  A la UdG, ha estat coordinador dels estudis d’història (1992-1994), director del programa de doctorat d’història (1993-1995), vicedegà d’ordenació acadèmica de la Facultat de Lletres (2002-2004), vicerector de recerca en humanitats i ciències socials (2005-2008) i vicerector de relacions institucionals, societat i cultura (2008-2013). Des d’aquest darrer vicerectorat va promoure l’edició del llibre col·lectiu Universitat de Girona, patrimoni, arquitectura i història (Figueres, Brau, 2011) i la cessió en règim de comodat a la UdG de diverses obres del fons d’art de l’Ajuntament de Girona. Va ser membre de l’equip coordinador del projecte del Título de grado en historia (2004) de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació. Ha estat director dels Quaderns de la Revista de Girona, que edita la Diputació de Girona i La Caixa, durant els anys 1999 i 2006; durant aquest període es va dissenyar una política editorial que va incorporar a la col·lecció diverses guies sobre la història de l’art i de la música a les terres de Girona.
  Ha impartit docència en el Màster de Gestió Local del Patrimoni Cultural de la UdG en l’assignatura de conservació dels béns culturals, amb diverses classes dedicades a l’evolució de les teories de conservació i restauració del patrimoni arquitectònic al llarg dels segles xix i xx.

Ha dedicat una part important de la seva recerca a l’estudi de la parròquia a la Catalunya dels segles xvii i xix, i n’ha fet diverses publicacions, de les quals cal destacar els llibres Una parròquia catalana del segle xviii a través de la seva consueta (Riudellots de La Selva) (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1986), que va obtenir el Premi Francesc Carreras Candi; Església, territori i sociabilitat, segles xvii-xix (Vic, Eumo, 2001); el capítol «L’histoire sociale de la paroisse de montagne en Catalogne (xviie-xviiie siècle», a S. Brunet i N. Lemaitre, Clergés, communautés et familles (París, Publications de la Sorbonne, 2005), i l’article «Los párrocos y las redes de sociabilidad parroquial en el mundo rural de la Cataluña moderna. Historiografía e Historia» (Obradoiro de Historia Moderna, Santiago de Compostel·la, 2013). Dins la mateixa línia d’investigació ha estat editor i coautor dels llibres Episcopat, Il·lustració i Jansenisme a la Catalunya del segle xviii (Vic, Eumo, 2000) i Les visites pastorals. Dels orígens medievals a l’època contemporània (Girona, CCG, 2003). De totes aquestes investigacions, des de la perspectiva de la història social de l’art cal destacar l’estudi que es fa de l’impacte de la Reforma catòlica i Contrareforma en les parròquies rurals; l’anàlisi de les obreries parroquials, les confraries i els rectors com a comitents d’arquitectura i obres d’art religiós; l’estudi dels mecanismes ordinaris i extraordinaris de finançament arbitrats durant el segle xviii per a fer front a la necessitat d’ampliació i renovació dels temples parroquials per tal de respondre al creixement demogràfic de les poblacions; i l’estudi de la promoció episcopal per a promoure la renovació dels temples a partir de les visites pastorals i les conferències eclesiàstiques.
  Una altra línia de recerca que ha promogut és la de la història de la historiografia de l’art; en aquest camp cal destacar els articles «La historiografia eclesiàstica i catalanisme a la Catalunya de la Restauració» (El Contemporani. Revista d’Història, Catarroja, 1995), «Historiografia eclesiàstica a la Catalunya noucentista» (Fortià Solà. Estudis, Torelló, 1997) i l’article més recent (citat anteriorment) a la revista Obradoiro de Historia Moderna. A través d’aquestes recerques s’estudia les aportacions de no pas pocs eclesiàstics a la història de l’art, de manera especial a redós dels museus diocesans, les càtedres d’arqueologia sagrada i l’excursionisme científic, des de finals del segle xix a les quatre primeres dècades del segle xx; de les seves aportacions s’analitzen els aspectes temàtics, metodològics i teòrics (on es constata que interpretacions de filiació romàntica conviuen amb els mètodes d’erudició més positivistes), així com el seu context internacional i el seu rerefons ideològic relacionat amb els processos de recatolització endegats des de l’Església per a fer front a la secularització creixent de la societat europea contemporània.
  També ha promogut la història de la historiografia de l’arquitectura. En aquest camp les seves cerques s’han centrat a analitzar les aportacions dels arquitectes noucentistes a l’estudi de la masia, de manera especial, el cas de Josep Danés i Torras (1891-1955). En aquesta línia cal assenyalar l’article «L’elaboració del discurs pairalista a la Catalunya contemporània. La contribució dels arquitectes i els estudiosos de la masia» (Estudis d’Història Agrària, Barcelona, 1998) i la publicació compartida amb l’arquitecte Jeroni Moner del llibre Materials per a l’estudi de la masia de Josep Danés (Girona, Documenta Universitaria, 2010), on la reedició dels treballs de Josep Danés sobre la masia (alguns d’aquests inèdits fins ara), va acompanyada d’un estudi introductori on s’analitzen les contribucions danesianes a aquest tema, l’impacte de la seva obra, així com les implicacions ideològiques derivades del mecenatge de Rafael Patxot.
  En el camp de la història social ha obert, així mateix, una línia d’investigació dedicada a les professions liberals a la Catalunya contemporània. És dins aquesta línia que cal incloure els seus dos llibres dedicats a l’arquitecte Josep Danés, Josep Danés i Torras, arquitecte. Una biografia professional (Olot, Ajuntament i Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, 2003) i Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008). És en aquest darrer llibre on s’analitza la globalitat de la trajectòria professional i intel·lectual de l’arquitecte Danés i es cataloga el conjunt de la seva obra. Es destaquen de manera especial les seves intervencions arquitectòniques a les comarques pirinenques i a l’arquitectura religiosa. Com a conseqüència d’aquestes recerques, n’han sorgit altres publicacions, o bé en forma d’articles, com ara «Josep Danés (1891-1955), arquitecto. Un estudio de caso al servicio de la historia social de las profesiones liberales en Cataluña» (Biblio3W. Revista Bibliogràfica de Geografía y Ciencias Sociales, Barcelona, 2011) o de capítols de llibres que aprofundeixen aspectes concrets o amplien la perspectiva comparant les aportacions de Josep Danés amb les d’altres arquitectes de la seva generació, com és el cas de «La recerca de la masia com a ‘art nacional’. Josep Danés, la masia com a objecte d’estudi i com a font d’inspiració arquitectònica», a J. Font (ed.), El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears (Barcelona, La Magrana, 2010); «Era arquitectura neoarenesa. ensai d’interpretacion», a Miscellanèa en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro (Arròs, Institut d’Estudis Aranesi, 2010); «Las redes sociales entre España y América en la conformación del espacio laboral de las profesiones liberales. El ejemplo de los arquitectos (1900-1949», a N. Sala i E. González (ed.), Lejos y cerca. Gentes, ideas y procesos históricos entre España y América (Girona, Documenta Universitaria, 2011), i «La masia i la possessió com a font d’inspiració arquitectònica. Els exemples dels arquitectes regionalistes Josep Danés i Guillem Forteza», a A. Morey i G. Jover, Les possessions mallorquines. Passat i present (Palma, Documenta Balear, 2012).
  Finalment, en el camp de la història de la conservació i la restauració de monuments, cal destacar els articles «La restauració del monestir de Ripoll revisitada» (Cercles. Revista d’Historia Cultural, Barcelona, 2002) i, en col·laboració amb Mònica Bosch, «Conservar els patrimonis fràgils» (Revista de Girona, Girona, 2008). També en la mateixa línia destaquen els capítols «Salvar el patrimoni artístic en temps de Guerra. L’exemple de la ciutat de Girona (1936-1939)», a Segona República i Guerra Civil a Girona (1931-1939) (Girona, Ajuntament, 2006), i «El Barroc revalorat pel Noucentisme: la contribució dels arquitectes», a N. Figueras i P. Vila (ed.), Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010). A les II Jornades d’Història de l’Art a Catalunya (2013) Art en perill: destrucció i salvaguarda d’un patrimoni artístic, va participar-hi amb una ponència dedicada a les «Reconstruccions i restauracions monumentals durant el període franquista». També cal destacar els articles dedicats a valorar l’arquitectura escolar noucentista, «L’arquitectura escolar noucentista» (Revista de Girona, Girona, 2005); els primers refugis d’alta muntanya, «La alpinización del paisaje pirenaico» (La Vanguardia-Cultura/s, Barcelona, 2007); «La frragilitat dels refugis pirinencs» (Revista de Girona, Girona, 2010) o l’arquitectura religiosa contemporània, «Els arquitectes diocesans i l’arquitectura religiosa contemporània: del pes del passat medieval a la modernitat moderada» (Plecs d’Història Local, Barcelona, 2014). Juntament amb Mònica Bosch, va dirigir i va coordinar la secció «Patrimonis fràgils» a la Revista de Girona (2008-2010). Juntament amb Raquel Lacuesta i Mercè Vidal ha elaborat el Mapa d’arquitectura i paisatge urbà noucentista, presentat al I Col·loqui Internacional sobre el Noucentisme de Sitges (2014). Ha elaborat diversos informes en què instava a la catalogació de determinades obres arquitectòniques com a béns culturals d’interès local o nacional.
  Així mateix, ha comissariat les exposicions «Josep Danés, l’arquitecte dels Pirineus» (2007), per encàrrec de Vall de Núria - Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i «La Mancomunitat a les terres de Girona», per encàrrec del Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona (2014). També ha col·laborat amb l’exposició virtual de la Diputació de Barcelona (2013), «Empremtes del primer estiueig», i n’ha elaborat el text introductori «Revisitar les colònies d’estiueig des d’una perspectiva històrica».