Ha estat director de l’Institut d’Història i Arqueologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques a Roma, i col·laborador de la càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art —entitat de la qual fou president entre els anys 1992 i 2001— a la millor publicació (2003), i la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004). Fou elegit membre d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 2003. Fou impulsor de l’avantguardisme a Catalunya i fundà les revistes Algol (1946) i Dau al Set (1948), de la qual sorgí el grup artístic homònim de què fou teòric (integrat per Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Juan-Eduardo Cirlot i ell mateix), al qual dedicà retrospectivament els llibres Històries de Dau al Set. Cinquanta anys (Barcelona, Thassalia, 1998) i Dau al set. Una filosofía de la existencia (Barcelona, Flor del Viento, 2003).
La seva formació filosòfica l’ha orientat preferentment cap a l’especulació intel·lectual, a llibres com ara Els pros i els contres de la pintura abstracta (Barcelona, R. Dalmau, 1962), El pensament artístic actual (Barcelona, Bruguera, 1967), Escrits d’estètica. Filosofies (Barcelona, Laertes, 1987) o De una filosofía de la itinerancia. Acerca de un pensar nacido desde la existencia (Barcelona, Comanegra, 2011).
Preparà les aclaridores Memorias de Josep Maria de Sucre (Barcelona, Barna, 1963), i la tasca pròpiament d’historiador de l’art ha estat menys present en la seva obra, bé que la seva obra Síntesis de los estilos arquitectónicos (Barcelona, CEAC, 1962) ha estat molt reeditada, i abordà una insòlita síntesi: Història de l’art català. Del Renaixement al Barroc (Barcelona, Tàber, 1970). Tanmateix, s’ha centrat especialment en l’art del segle xx, en llibres com ara Les avantguardes artístiques catalanes (Barcelona, Barcanova, 1993) o L’atzar en el camí del bosc. Una reflexió sobre Gaudí i la modernitat (Lleida, Pagès, 2007), així com en nombroses presentacions escrites d’artistes contemporanis, a publicacions i diversos catàlegs.
Com ell mateix ha dit: «Em vaig iniciar a la filosofia de ben jove i fou a través de la història social de la humanitat i de l’estètica, percebuda per les formes que em rodejaven, que, amb el pas del temps, m’he trobat com analista o crític d’art. Tanmateix ben aviat vaig connectar amb uns companys de brega que propiciaren les meves inclinacions, situació que em va emplaçar ben prop de la pràctica de l’art; crec que d’aquí vindria el meu interès per les arts contemporànies, aquelles amb les que més o menys puc conviure, actitud que no exclou, en absolut, que entengui la història en la seva totalitat com el relat de sensibilitat de les persones a través dels temps». |
