Josep Pijoan i Soteras va completar la seva formació a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el setembre del 1902, encara que la seva primera inclinació s’orientava cap a les lletres i cap a la creació literària, amb els seus companys escolars d’adolescència Eduardo Marquina (1879-1946), Luis de Zulueta (1878-1964) i el després pintor Joaquim Torres-Garcia (1874-1949). Gràcies a la publicació de les seves primeres poesies a Pèl i Ploma el juliol del 1901 va establir una fraternal i intensa relació d’amistat amb Joan Maragall (1860-1911), que li feu de mentor. Entre els anys 1901 i 1903 va passar llargues temporades de convalescència a una masia del Pla de la Calma al Montseny on va realitzar àmplies i detingudes lectures de caràcter filosòfic i literari, contínues excursions en solitari —li van posar com a malnom Saltacarenes—, i on va fruir amb les tradicions orals de la poesia popular, que el van influir en la seva obra literària, finalment aplegada al volum, Cançoner (Oliva de Vilanova, 1905) i que fou prologada per Maragall. Al començament de l’agost del 1903 Pijoan va iniciar una estada d’estudi a Itàlia, on va visitar Gènova, Florència, Pisa, Perúsia, Assís, Nàpols i altres ciutats, i es va establir finalment a Roma, on va seguir els cursos d’Adolfo Venturi (1856-1941) a La Sapienza. Ja aleshores va començar la recerca a les grans biblioteques de manuscrits catalans i també d’altres testimonis culturals i artístics de la presència catalana i hispànica a la península italiana. Un seguit d’articles amb el títol general de Cròniques d’Itàlia, publicats a La Veu de Catalunya a partir del 14 d’octubre de 1903, permeten seguir el rastre del seu itinerari i alhora el de les seves descobertes, algunes de les quals també es van presentar en revistes més erudites o especialitzades, com ara la Revista de Bibliografia Catalana (1903) o Forma (juny 1904). Aquesta estada va acabar de confirmar el seu interès per la recerca humanística i patrimonial i per la gestió cultural, i no pas per la tasca professional d’arquitecte constructor, que només va practicar un temps al Canadà —amb obres encara no conegudes— i puntualment en el disseny de la tomba de Joan Maragall a Sant Gervasi en col·laboració amb Francesc de Paula Nebot (1883-1965).
  En tornar a Barcelona l’agost del 1904, Pijoan va encetar el procés d’incorporació a la vida professional. Abans, però, va voler conèixer el País Valencià, Madrid i Castella, i també —com sempre feia— es va intentar relacionar amb les personalitats intel·lectuals que ell considerava més valuoses. D’aquí la decisió de presentar-se a al gran pedagog Francisco Giner de los Ríos (1839-1915) fundador de la Institución Libre de Enseñanza, a partir d’un escrit introductori del seu germà, Hermenegildo Giner de los Ríos (1847-1923), el qual des del novembre del 1903 era regidor de l’Ajuntament de Barcelona al Partit Radical i alhora titular d’una càtedra de filosofia de l’Institut, que va ocupar entre el 1898 i el 1918, any de la seva jubilació. Com en el cas de Maragall, la relació de Pijoan amb Francisco Giner —encara que freda en els seus inicis— també va arribar a ser molt intensa, malgrat la diferència d’edat, i li va servir, entre altres coses, per a obtenir més endavant el nomenament com a primer secretari de l’Escola Espanyola d’Història a Roma. La tasca professional de Pijoan a Barcelona es va repartir en tres gran línies d’actuació: la de docent a l’Escola d’Arquitectura, on va exercir com a professor auxiliar numerari (Reial ordre del 25 de juny de 1906), de les assignatures d’història de l’arquitectura i dibuix de conjunts, amb una retribució anual de 1.500 pessetes; la de secretari informal d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), que el 1905 va ser escollit diputat provincial i, el 1907, president de la Diputació, i la de membre molt actiu de la Junta de Museus des del gener del 1906. Aquest etapa de cinc anys de la vida de Pijoan que van de la tardor del 1904 fins al maig del 1910, en què marxa gairebé definitivament de Barcelona, és la més important i significativa de tot el seu periple biogràfic.
  Pijoan va ser un dels homes més actius i decidits en la política cultural de Prat de la Riba en la seva primera etapa com a president de la Diputació de Barcelona. La idea de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans —fundat el juny del 1907— sembla que fou seva, encara que en la seva definició concreta també hi van intervenir altres personalitats, com ara qui en fou el seu primer president, Antoni Rubió i Lluch (1856-1937). Pijoan, gràcies al seu simple nomenament com a secretari de Institut d’Estudis Catalans va impulsar la tasca de remodelació arquitectònica de la zona posterior del Palau de la Generalitat fins aleshores ocupat per l’Audiència Provincial, que es trobava en procés de trasllat al nou edifici de l’actual passeig de Lluís Companys. Sembla que un cop més Pijoan va tenir en això la relativa complicitat del president de l’Audiència, el magistrat toledà Buenaventura Muñoz Rodríguez (1853-1925), que era afeccionat a les arts i col·leccionista de ceràmica de l’Alcora. Per tal d’entendre la personalitat resolta de Pijoan, cal recordar l’episodi de l’edició dels fascicles de l’Institut sobre les pintures murals catalanes encetades el 1907 amb el volum corresponent a Pedret. Ell mateix ho va explicar amb gran detall a l’article «De com es varen descobrir i publicar les pintures murals catalanes» (Gaseta de les Arts, Barcelona, octubre 1924). Sembla que Prat li va demanar a l’abril una publicació de l’Institut per després de l’estiu per tal de poder negociar millor al ple de la Diputació el pressupost anual per a l’Institut. Cap dels seus membres de perfil acadèmic va poder improvisar res en aquest curt termini, i per això el mateix Pijoan es va tancar a l’estiu i va escriure el fascicle de les pintures de Sant Quirze de Pedret, que ja havien estat donades a conèixer per Josep Puiggarí a L’Avens el 1889. Llevat d’aquest conjunt i el de Sant Martí de Fenollar que havia citat Jean-Auguste Brutails (1859-1926), aleshores no es coneixia res sobre la pintura mural romànica. Aquest fou un veritable cop d’audàcia de Pijoan, ja que es va atrevir a encetar una col·lecció acadèmica per a presentar una gran patrimoni col·lectiu sense que aquest fos encara descobert. Va tenir sort. Poc després es van trobar els murals de la capella de Sant Pere de la Seu d’Urgell, i ell mateix va trobar els d’Esterri d’Àneu, que ja eren coneguts per Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) però que aquest mantenia en secret, a més de les que va localitzar en la missió arqueològica del mateix Institut del setembre del 1907 a Boí i a Taüll.
  La seva vinculació a la Junta de Museus no es va produir per la seva amistat amb els homes de la Lliga a l’Ajuntament, sinó que paradoxalment va ser mitjançant el seu nomenament —el 16 de gener de 1906— com a vocal suplent per part dels homes del Partit Radical, gràcies a la influència d’Hermenegildo Giner de los Ríos, estudiós i divulgador de les arts decoratives —Artes Industriales (Barcelona, Antoni López, 1905)—, i també col·leccionista que va donar als museus de Barcelona el juny del 1920 cent cinquanta-cinc ferros antics i tretze peces de ceràmica xinesa i japonesa. Justament en aquesta mateixa sessió va ser nomenat Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) com a vocal titular, i tots dos van assistir a la reunió del 20 de gener de 1906. Des de la Junta, Pijoan va ser el principal impulsor de la política d’adquisicions per als museus, amb estreta complicitat amb Raimon Casellas (1855-1910) i Emili Cabot i Rovira (1854-1924), enfront del més reglamentista Carles Pirozzini (1852-1938) i la fredor vers les arts figuratives de Puig i Cadafalch. Una de les imatges més potents d’aquest entusiasme per la construcció del museu fou l’adquisició per 40.000 pessetes al bisbat de Barcelona de la famosa taula del Martiri de sant Cugat d’Ayne Bru, peça cabdal del nostre Renaixement, que fou transportada el 24 de juliol de 1907 amb el cotxe descobert de Ramon Casas amb Casellas i Pijoan al seient del darrere agafant la taula des del monestir fins a Barcelona per la carretera de l’Arrabassada i passeig de Gràcia avall fins al Museu (vegeu el testimoni de Pijoan mateix a Gaseta de les Arts, Barcelona, segona època, novembre 1928). Malauradament aquesta etapa de relatiu protagonisme de Pijoan es va començar a esquerdar quan Puig, l’1 d’octubre de 1907, va proposar a la Junta, i va fer votar i acordar, que tot el pressupost disponible anés a l’adquisició dels terrenys de l’Escala per tal de començar les excavacions d’Empúries. Pijoan i Cabot van votar en contra d’aquesta opció de totalitat que deixava els museus sense cap opció d’enriquir les seves col·leccions en un moment d’especial volatilitat del mercat antiquari català, aleshores ja farcit d’actius agents estrangers, com Celestin Dupont o Paul Tachard. D’alguna manera el paper de Pijoan es veia sensiblement reduït enfront de la major ascendència de Puig sobre Prat de la Riba en els afers de política cultural. Aquesta fou l’única desavinença de Pijoan amb Puig que hi ha clarament documentada, però és molt probable que n’hi haguessin d’altres també a l’Institut i per això sembla raonable suposar que la decisió que pren Pijoan d’anar a Roma per iniciar el projecte de l’Escola Espanyola d’Història i Arqueologia es deu clarament al seu enfrontament amb Puig. Un personatge aquest darrer d’especial tarannà autoritari i gens capaç del pacte i la transacció i a qui devem també la desgraciada pèrdua d’Eugeni d’Ors (1881-1954) com a escriptor en català i la intempestiva defenestració de Joaquim Torres-Garcia en els treballs de decoració del Palau de la Generalitat, a més d’altres intervencions professionals força discutibles, com ara la restauració-devastació de la catedral de la Seu d’Urgell. S’ha atribuït aquesta marxa de Pijoan de Barcelona a la seva relació amorosa amb una dona casada, Teresa Mestre i Climent de Baladia (1869-1949), però malgrat que aquest fou també un factor real, el fet és que aquesta senyora ja separada del marit i dels seus tres fills, per causa entre altres coses del retrat que li va fer Ramon Casas el 1907, va marxar sola a Suïssa mentre que Pijoan ho va fer a Roma, i encara que la relació va continuar, no va ser fins que tots dos es van establir al Canadà el març del 1913 que la vida de la parella no es va normalitzar plenament, i va esdevenir així cunyat de Pompeu Fabra, que era casat amb Dolors Mestre, germana de Teresa Mestre.
  Pijoan ja des del 1909 es movia des de l’Institut per fer que aquesta institució i el mateix Prat de la Riba influís en el govern de Madrid per tal de crear una Escola Espanyola d’Història i Arqueologia a Roma. El lloc físic també el va suggerir ell, el segon pis —aleshores desocupat— del palau adjunt a l’església de Santa Maria de Montserrat, propietat de l’Obra Pia d’Espanya i antic hospital dels pelegrins de la Corona d’Aragó. Aquesta proposta era consensuada amb el nucli intel·lectual de Madrid de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE), que havia aconseguit la creació ja el gener de 1907 de la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE), la qual preveia becar estudis de postgrau a l’estranger. El ministeri d’Estat va cedir l’ús de l’edifici i el ministeri d’Instrucció Pública va posar-hi els recursos per al seu funcionament, mentre que les beques dels estudiants catalans les pagaven la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, i les dels altres, la nova JAE. El 3 de juny de 1910 es va publicar el decret de creació de l’Escola, encara que el nomenament del director, Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), i el de Pijoan com a secretari no es va fer efectiu fins al 21 de desembre. A finals de maig del 1910 Pijoan era a Suïssa i a la tardor a Londres becat per la JAE, i finalment es va instal·lar a la seva nova destinació professional a Roma poc després del seu nomenament, ja a l’inici del 1911. Un cop més li va tocar bregar amb la creació de bell nou d’una nova institució, incloses les obres d’agençament dels locals, a més de patir la precarietat i el retard en l’arribada de les consignacions pressupostàries. A més d’aquestes tasques i la tutorització dels becaris, es va haver d’ocupar de la participació espanyola a una magna exposició d’art romà organitzada pel govern italià a les Termes de Dioclecià per a commemorar els cinquanta anys de Roma com a capital de l’Estat. Es van presentar a la secció espanyola només fotografies de les peces, però calia fer-les fer i documentar-les. Aquí va tenir la col·laboració de Manuel Gómez-Moreno (1870-1970), amb qui acabaria publicant el 1912 el volum Materiales de arqueología española, que fou el resultat imprès de la participació a la mostra, on figuren i es comenten cinquanta-nou escultures romanes conservades en museus i col·leccions espanyoles. Amb aquest títol Pijoan encetava el que hauria de ser la revista científica de l’Escola, que es va anomenar Cuadernos de Trabajo de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma. També va haver de participar en aquest any en dos congressos internacionals celebrats a Roma, un sobre arqueologia i un altre d’història de l’art, L’Italia e l’arte straniera, celebrat entre el 16 i el 21 d’octubre de 1912. Va participar-hi amb la ponència «La pittura romanica in Spagna e i suoi rapporti con l’arte romanica d’altri paesi», mentre que Puig i Cadafalch ho va fer amb «L’area géographique de l’architecture lombarde à la fin du onzième siècle», Ferran de Sagarra, amb «L’arte dell’incisione nella sigillografia catalana del sec. xiv», i Elies Tormo, amb «De las relaciones del arte flamenco con los pintores españoles del siglo xv». Era la primera ocasió que els historiadors de l’art hispànics participaven en un congrés internacional de l’especialitat. Tormo finalment no va assistir al congrés adduint problemes familiars, però segurament també per causa del seu desconeixement d’idiomes.
  Les dificultats del tracte amb l’Administració de l’Estat, l’escàs suport rebut per part de Menéndez Pidal, que no va residir a Roma, i la debilitat de la seva posició de secretari fent les funcions del director, el van impulsar a renunciar al projecte de l’Escola, la qual gairebé no va sobreviure a aquest primer impuls pijoanesc, també per causa de l’inici de la Primera Guerra Mundial. La debilitat de la seva posició va propiciar petits enfrontaments amb alguns becaris castellans. En una carta del secretari de la JAE José Castillejo Duarte (1877-1945) a Menéndez Pidal des de Roma del 15 de juny de 1913, un cop Pijoan ja era fora, s’explicita aquest tema: «[Pijoan] Tampoco es hombre de tacto. Lo ha demostrado porque siendo él, como usted sabe anti-catalanista, ha dejado correr la leyenda del catalanismo de la escuela. He preguntado por todas partes, en la Embajada, a los descontentos y envidiosos y he podido recoger concretamente estas dos solas manifestaciones de catalanismo: 1) Que en la puerta de la Escuela, a la entrada del portal donde hay un gran retrato de Alfonso XIII frente a un gran escudo de España, hay un rótulo que dice Escuela española y tiene como motivos de decoración estilizados, a un lado un castillo y al otro unas barras. 2) Que los alumnos de la escuela tenían una lista de ropa escrita en catalán. Estas han sido las dos graves cosas que tras muchos misterios y reticencias me han revelado como manifestaciones catalanistas.»

En sortir de Roma, Pijoan va passar el Nadal del 1912 a Barcelona, i el gener del 1913 va viatjar a Suïssa a trobar-se amb Teresa Mestre i el març van marxar a Toronto (Canadà), on ell va encetar una nova vida professional dedicada a fer d’arquitecte i constructor. Va residir a Toronto entre els anys 1913 i 1922, a Claremont (Califòrnia, EUA) entre el 1922 i el 1929, i a Chicago entre els anys 1930 i 1938. En aquestes tres ciutats va treballar com a professor universitari dedicat a temes de cultura hispànica. Amb l’arribada de la Segona República espanyola, Pijoan va fer diversos intents per tal d’obtenir alguna mena de càrrec i tornar a terres catalanes, però les seves gestions van resultar fallides, malgrat que un dels seus amics d’infància, Luis de Zulueta, va ser ministre de Cultura amb Azaña. Un cop jubilat de la universitat el 1938 va passar a Nova York, on va ser molt actiu en l’ajuda humanitària als nens durant la Guerra Civil mitjançant la comunitat quàquera a la qual pertanyia segurament des del 1929. Els primers anys de la dècada de 1940 va residir temporades a Mèxic on va col·laborar a la revista Quaderns de l’Exili, dirigida per Joan Sales i Lluís Ferran de Pol. El desembre del 1945 Pijoan i Teresa Mestre van deixar els Estats Units i es van instal·lar a Lausana. El juliol del 1947 van tornar a Nova York, i allà Teresa Mestre va morir el 22 d’abril de 1948, amb qui havia tingut un fill —Michel— i una filla —Rose. Pijoan va retornar de nou a Suïssa, al xalet de La Tour de Coligny, a tocar de Lausana. Es va tornar a casar el 1950 amb Geneviève Bugnion (1911-1996), i amb qui va tenir —als setanta-tres anys— una altra filla, Irene Pijoan (1953-2004). És en aquesta etapa final de la seva vida quan Josep Pla el va visitar en tres ocasions per fer-li unes llargues entrevistes, que l’escriptor va usar en el seu Homenot del 1958, en la seva necrològica a Destino (6 i 13 de juliol de 1963) i finalment en la seva sucosa i més àmplia semblança, Vida i miracles de Josep Pijoan (Barcelona, Destino, 1968). La seva activitat professional principal a l’exili fou la de professor universitari i tractadista d’art, però sembla que també es va apropar al món del museus i del col·leccionisme, i en concret a la figura d’Archer M. Huntington, al qual va conèixer a Nova York i del qual va intentar esdevenir assessor de compres, tal com acredita la correspondència conservada a The Hispanic Society of America i que ja ha estat publicada (Socias, 2010, 2013). Un fruit acadèmic d’aquest apropament va ser el fullet Antique marbles in the collection of the Hispanic Society of America (Nova York, Hispanic Society, 1917).
  Malgrat que Pijoan va deixar de residir a Barcelona el maig del 1910, va retornar en nombroses ocasions abans i després de la guerra —sempre va mantenir una estreta amistat amb els fills de Joan Maragall—, i en alguna d’aquestes ocasions la seva presència va aixecar una certa polèmica. El cas més conegut és a propòsit del seu parlament en una concorreguda sessió el 15 de novembre de 1928 a casa del col·leccionista Lluís Plandiura i Pou (1882-1956), que el seu editor —Salvat— li va publicar en forma de fullet no venal. És probable que Plandiura volgués simplement impressionar el prestigiós historiador amb la seva ja excepcional col·lecció d’art antic i modern, però Pijoan es va dedicar en el seu discurs a criticar les actituds que ell creia massa acomodatícies de la burgesia i la intel·lectualitat catalana —de fet els seus oients— enfront de l’art modern i de l’avantguarda internacional i de la situació política d’aleshores. Josep Maria de Sagarra (1894-1961) —entre d’altres— el va contestar a la seva columna dominical de La Publicitat —Obres completes. Prosa (Barcelona, Selecta, 1967) i li va criticar el desarrelament i la lògica desconeixença dels problemes reals del país. També en una visita el juliol del 1930 va concedir una breu entrevista a la revista Imatges. Setmanari Gràfic d’Actualitats (23 de juliol de 1930) que regalimava menyspreu envers la intel·lectualitat catalana, i que va provocar una ferotge resposta de Joan Sacs a la primera plana de La Publicitat (12 d’agost de 1930), «La ingrata pàtria no posseirà els seus ossos», on entre altres coses se l’acusava fins i tot d’haver estat ell el causant, amb un antic comentari verbal desafortunat, de la pèrdua de la col·lecció del financer català establert a Madrid Pau Bosch i Barrau (1842-1915) que finalment va fer hereu al Museu del Prado, quan abans aquesta col·lecció havia estat promesa als museus de Barcelona. El 24 d’agost Pijoan replicava al mateix diari en un article titulat, «Roda el món i torna al Born», on deia per acabar: «Recordeu també que me’n vaig anar pel meu voler, però també m’hauríeu tret. En passar la frontera ja ni era de la Junta de Museus. Me’n havien fet els lerrouxistes —don Hermenegildo Giner— i me’n van treure els catalanistes, o no em van elegir, que és el mateix. Però per què retreure tot això? No discutim més aquestes misèries. Sempre he dit que quan vingui l’hora de la gran necessitat i la meva vida pugui ésser més profitosa a Catalunya que a Amèrica, jo no mancaré a donar el que em quedi encara d’energia i d’experiència, sense demanar ni premi ni glòria com pels anys del 1902 al 1912.»
  A l’hivern del 1947 Pijoan, amb la dona ja malalta, va passar uns mesos a la Garriga a casa d’un dels fills de Joan Maragall. També en aquesta ocasió se li va demanar de fer una conferència. Ferran Soldevila anota al seu dietari, Dietaris de l’exili i el retorn, vol. ii (València, Eliseu Climent, 2000), l’oposició d’Aramon i de Puig des del mig clandestí Institut d’Estudis Catalans: «23.1.1947. Ahir sessió de la Societat d’Història a can Puig i Cadafalch. La lectura de l’acta ha remogut novament la qüestió de la conferència que alguns membres volien demanar a en Pijoan i que l’Institut va declarar no veure amb bons ulls. L’Aramon, dictatorial, volia que no se’n parlés en absolut.»
  Finalment aquesta conferència es va fer al Casal del Metge, i ens ha quedat el comentari de Joan Teixidor i Comes (1913-1992) a Destino (29 de març de 1947), on entre altres coses diu: «En plan de charla nos habló de sus recuerdos personales en torno de la fundación de nuestro Museo, de su participación en la creación del mismo y de lo que se imponía en estos momentos si se quería conservar nuestro Museo decorosamente. En definitiva, la conferencia se convirtió en una gran exhibición de su personalidad y de su carácter. El tono polémico arrebató sus palabras y en ciertos momentos, el auditorio pudo tener la sensación de ser apostrofado violentamente.»
  També hi ha una anotació del dietari de Néstor Luján del 25 de març de 1947 que diu que Pijoan va dir: «He encontrado el país tal com lo dejé. Prat de la Riba y yo construímos las últimas carreteras, los últimos puentes, las últimas escuelas. […] Yo os digo solemnemente que vivís con cincuenta años de retraso. Hasta el corazón os late medio siglo atrasado» —cfr. Agustí Pons, Nèstor Luján. El periodisme liberal (Columna, Barcelona, 2004). Aquesta informació indica un cop més el caràcter sempre polèmic de les seves intervencions realitzades amb motiu de les seves estades puntuals a Catalunya.
  L’obra escrita de Pijoan es pot ordenar en cinc gran apartats. En primer lloc, la seva obra literària de creació poètica, centrada en el seu cançoner del 1905, però que va continuar amb altres peces soltes posteriors. En segon lloc, els articles com a publicista cultural de combat a les pàgines primer de La Renaixensa i després de La Veu de Catalunya i que han estat àmpliament recollits a les antologies d’Enric Jardí (1968) i de Jordi Castellanos (1990). Alguns d’aquests textos tenen també interès en relació amb qüestions històrico-artístiques, com per exemple el relatiu a la col·lecció «Pascó» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 15 de setembre de 1910). En tercer lloc, els seus escrits diversos de testimoni intel·lectual autobiogràfic. Es tracta dels ben coneguts, El meu don Joan Maragall i Mi don Francisco Giner (1906-1910), tots dos publicats el 1927. En relació amb aquest darrer títol, cal recordar que quan Castillejo i altres membres de la JAE van rebre el manuscrit, van desaconsellar a Pijoan la seva publicació per tal de no incomodar el règim de Primo de Rivera, i per això la primera edició va aparèixer a un lloc remot, a San José (Costa Rica), i no va ser fins a la segona edició del llibre (Madrid, Espasa-Calpe, 1932), ja en època republicana, que el llibre va obtenir una amplia difusió. També cal situar en aquest grup mitja dotzena d’articles publicats a la Gaseta de les Arts a petició del seu director Joaquim Folch i Torres entre els anys 1924 i 1928. I naturalment els dotze articles publicats a Mèxic, un a Full Català (1942) i la resta a Quaderns de l’Exili (1944-1947). Aquest conjunt d’informacions sobre la seva etapa juvenil es pot completar amb la brillant biografia de Josep Pla, Vida i miracles de Josep Pijoan (1968), i les breus semblances de Gaziel a la seva autobiografia, Memòries d’un destí 1893-1914. Tots els camins duen a Roma (Barcelona, Aedos, 1958), i de Josep Maria de Sagarra, Memòries (Barcelona, Aedos, 1954), on l’autor explica de quina manera Pijoan a la tardor del 1912 li va fer de cicerone per Roma en el viatge que ell —aleshores un jove de divuit anys— feia amb el seu pare per participar al congrés d’història de l’art que ja s’ha citat anteriorment. I en va fer una valoració molt precisa: «Pijoan fou per a mi com haver trobat la finestra que donava al vast horitzó de la cultura, en la paraula i en la gesticulació d’un home que precisament perquè era molt despreocupat i molt original, podia presentar-me l’audàcia del seu proselitisme encès, com una dentadura que se’m clavava a la consciència, i que m’hi deixava senyals. [...]. Pijoan sabia agafar el to acadèmic i era perfecte; perquè el clapejava d’acudits vius i d’estirabots peculiars que li llevaven tota la crosta doctoral, i les seves frases anguilejaven amb inimitable frescor. Aleshores es feia escoltar i fins convencia. [...]. Pijoan ha estat un home discutit, oblidat a estones i fins atacat. El nostre país ja sabem que és duríssim, i injust moltes vegades, i Pijoan amb la seva musculatura i la seva fisiologia de terrible i despietat aventurer, i amb les seves rebequeries psicològiques, de vegades gratuïtes, de vegades puerils, de vegades molt justes, i sobretot amb el seu procediment de franc tirador, més aviat frenètic, que els engega sense engaltar, i sense mirar ni com va ni com tomba, ha contribuït ell mateix a fer que bastantes persones tinguessin una imatge completament desenfocada, o disminuïda, de la seva grandesa.»
  En quart lloc, les aportacions de clar perfil científic o acadèmic dins el camp de la història de l’art. No són gaire abundants i la majoria corresponen a la seva etapa juvenil. Primerament, els quatre fascicles de les pintures murals catalanes publicats per l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907 que, encara que apareguts anònims, són seus. També destaquen els tres articles publicats a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, entre els anys 1907 i 1912, quatre més a Ilustració Catalana (un el 1906 i tres el 1907), un altre a Museum el 1912; i dos més a Cuadernos de Trabajo de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma, el volum ja citat amb Gómez Moreno de 1912 i un altre el 1914. Va fer tres col·laboracions a The Burlington Magazine el 1911, el 1912 i el 1922, dues sobre els frescos romànics i una sobre l’escultura ibèrica, i més endavant, dues més a The Art Bulletin (1926 i 1930). I encara un darrer article breu sobre Velázquez i Terborch a Goya el 1954. D’aquest conjunt d’articles el més notable és segurament «Les miniatures de l’Octateuch a les Bíblies romàniques catalanes» (Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1911-1912), on per primer cop es relacionen les il·luminacions dels manuscrits amb la plàstica monumental, un camí que després ha estat especialment transitat i aprofundit pels investigadors posteriors. La seva aportació més important resta però el volum per a la sèrie «Monumenta Cataloniae» que li va encarregar Francesc Cambó, Les pintures murals romàniques a Catalunya (Barcelona, Alpha, 1948) que, com ell mateix explica, va haver d’escriure tres vegades per la pèrdua dels dos primers originals a causa de l’assalt a la impremta barcelonina que ja el tenia a punt d’enquadernar el 1936, i del saqueig de l’editorial on era llest per imprimir per a la invasió nazi dels Països Baixos el 1940. Aquest llibre és un estudi molt complet sobre el tema des de tots els punts de vista, tècnic, formal i iconogràfic, i mostra una clara voluntat de fer-ne una síntesi comprensiva. Cal recordar també, encara que queda fora de la història de l’art, el seu descobriment i la publicació del manuscrit del Llibre de Santa Maria de Ramon Llull, que Pijoan va aconseguir de consultar i copiar a l’arxiu del Sant Ofici a Roma després de nombroses gestions, ja que no era aleshores obert als investigadors. En cinquè lloc, la fama de Pijoan com a publicista li ve sobretot per la seva enorme tasca de divulgador cultural. Arrenca amb la seva celebrada Historia del arte. El arte a través de la historia, publicada per l’editorial Salvat en tres volums (1914, 1915 i 1916), i que va ser traduïda a l’anglès i publicada per Salvat entre els anys 1927 i 1928. Va seguir amb una ambiciosa Historia del Mundo, 5 v., també publicada per Salvat entre els anys 1926 i 1941. Finalment, va pactar amb l’editorial Espasa-Calpe de Madrid una titànica Summa Artis. Historia general del arte, en què el primer volum, dedicat a l’art dels pobles primitius, va aparèixer el 1931 amb el nom de Pijoan i Manuel Bartolomé Cossío (1857-1935), encara que aquest darrer —segons va explicar Pijoan a Pla— no va arribar a escriure ni una sola línia. Es tracta òbviament d’un projecte amb voluntat de divulgació però també amb una intenció renovadora, de presentar les darreres recerques i de contextualitzar al màxim el fet artístic dins el món social i cultural que l’explica i li dona sentit. Pijoan en va escriure els quinze primers títols dedicats a l’art antic, medieval i renaixentista, i va deixar a mig fer el volum setze dedicat a l’art barroc a França, Itàlia i Alemanya, que fou completat per José Camón Aznar (1898-1979), i el volum vint-i-tres dedicat a l’art europeu del segles xix i xx, que va enllestir Juan Antonio Gaya Nuño (1913-1976). La col·lecció del Summa Artis comprèn un total de quaranta-nou títols, presentats en cinquanta-quatre toms. Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983) ha explicat en dues ocasions (1963 i 1981) una divertida anècdota que ell va protagonitzar el 1949: «Quan [Pijoan] acabava de publicar el volum de l’art romànic de Summa Artis va escriure’m per demanar-me què en deia la gent d’ací. En aquella avinentesa, un dia que vaig anar a Argentona a veure Puig i Cadafalch, […] tenia el volum sobre la taula. Vaig preguntar-li’n l’opinió i va dir-me indignat, que Pijoan canviava totes les dates d’una manera que no podia ser casual “Tot allò que dic que és del segle xi, ell diu que és del segle xii; tot allò que dic que és del segle xii, ell que de l’xi. Sembla que ho faci per fer-me la punyeta”. Poc temps després Pijoan passava per Barcelona. […] Vaig contar-li la resposta de Puig. Josep Pijoan va comentar-me divertit: “És que és veritat”.»
  Aquesta tasca enorme de divulgació s’ajusta molt al caràcter curiós i obert de Pijoan i li va permetre demostrar les seves capacitats com a escriptor àgil i amb una extraordinària capacitat de síntesi, però és evident que aquesta dedicació va tallar d’arrel la seva carrera d’investigador en història de l’art, que només podem reconèixer en la seva primera etapa anterior a l’exili voluntari als Estats Units. Pijoan era segurament l´home amb més capacitats, empenta i imaginació per a la gestió cultural del seu temps, i segurament el resultat del seu treball hauria estat molt més brillant si li haguessin permès exercir-lo més temps i amb un clar nomenament de director dels museus d’art de Barcelona. Va topar amb Puig i Cadafalch i no va ser prou hàbil per imposar-se contra ell davant Prat de la Riba. No era un home per fer d’actor secundari, era un addicte a les gran empreses, sovint genials però també a voltes malauradament impossibles.

Bibliografia sobre Josep Pijoan i Soteras: d’una banda, ha estat recollida de forma quasi exhaustiva al treball d’Anna Maria Blasco i Bardas, Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, p. 510-519). Hi ha disponibles tres reculls amb escrits seus, Josep Pijoan, Obra catalana (Barcelona, Selecta, 1963); Josep Pijoan, La lluita per la cultura (Barcelona, Edicions 62, 1968), a cura d’Enric Jardí, i Josep Pijoan, Política i Cultura (Barcelona, La Magrana, 1990), a cura de Jordi Castellanos. A part del treball de Blasco amb l’epistolari Pijoan-Maragall i les de Pijoan a Casellas publicades per Castellanos (1978), hi ha també les de Pijoan a José Castillejo que es poden espigolar a David Castillejo (ed.), Los intelectuales reformadores de España. El epistolario de José Castillejo, 3 v. (Madrid, Castalia, 1997-1999), i les de Pijoan a Eduardo Marquina, a Andrés Amorós, Correspondencia a Eduardo Marquina (Madrid, Castalia, 2005). A part, hi ha altres cartes a diversos corresponsals com Pau Casals que han restat inèdites o puntualment citades en treballs diversos. D’altra banda, cal destacar Josep Pla, «Vida i miracles de Josep Pijoan», a Tres biografies. Obra completa, vol. x (Barcelona, Destino, 1968, p. 181-351), la primera versió del qual es va publicar a Homenots. Quarta sèrie (Barcelona, Selecta, 1958); Alexandre Cirici Pellicer, «Josep Pijoan» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 8-9, 1963, p. 59-62); Enric Jardí, Tres diguem-ne desarrelats. Pijoan, Ors, Gaziel (Barcelona, Selecta, 1966, p. 19-74); Vicente Cacho Viu, «Josep Pijoan y la Institución Libre de Enseñanza» (Ínsula, Madrid, vol. xxx, núm. 344-345, juliol-agost 1975, p. 11 i p. 21-22); Jordi Castellanos, «Josep Pijoan i els orígens del Noucentisme» (Els Marges, Barcelona, núm. 14, 1978, p. 31-49); Alexandre Cirici Pellicer, «Pijoan. L’historiador de l’art» (Avui, Barcelona, 23 d’agost de 1981, p. 18); Jordi Castellanos, «Dotze cartes de Josep Pijoan a Raimon Casellas», a Miscel·lània Aramon i Serra, vol. iii (Barcelona, Curial, 1983, p. 43-59); Jordi Maragall i Noble, El que passa i els que han passat (Barcelona, Edicions 62, 1985, p. 150-156); Enric Jardí, Pijoan (Barcelona, Nou Art Thor, 1985); Jordi Castellanos, «Introducció», al volum Josep Pijoan, Política i Cultura (Barcelona, La Magrana, 1990, p. 4-50), també recollit al volum del mateix Jordi Castellanos, Intel·lectuals, cultura i poder (Barcelona, La Magrana, 1998, p. 186-243); Vicente Cacho Viu, El nacionalismo catalán como motor de modernización (Barcelona, Quaderns Crema, 1998, p. 197-224); Anna Maria Blasco i Bardas, Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i estudi de l’epistolari (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992); Jordi Maragall i Noble, Record de Josep Pijoan (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1997); Xavier Barral i Altet, Josep Pijoan del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999); Manuel Espadas Burgos, La escuela española de historia y arqueología en Roma. Un Guadiana junto al Tíber (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas —CSIC—, Universidad Castilla - La Mancha - Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 2000, p. 43-89); Gonzalo Pasamar i Ignacio Peiró, ad vocem, Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos (1840-1980) (Madrid, Akal, 2002, p. 495-496); Octavio Ruiz-Manjón, «Nuestro Pijoan», presentació de la reedició de Josep Pijoan, Mi don Francisco Giner (1906-1910) (Madrid, Biblioteca Nueva, 2002, p. 11-36); Alfred Pérez-Bastardes, «Josep Pijoan: un article poc conegut» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 188, 2003, p. 95-101); Enric Pujol i Casademont, ad vocem, Diccionari d’historiografia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003); Milagros Guardia, «La Junta de Museus i el debat a l’entorn de les prioritats de l’art i l’arqueologia», a B.Bassegoda (ed.), Col·leccionistes, col·leccions i museus. Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Memoria Artium 5 (Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma, 2007, p. 153-188); Leoncio López i Cordón Cabrera, «La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas y su proyección europeísta», a Ricardo Olmos, Trinidad Tortosa i Juan Pedro Bellón (ed.), Repensar la escuela del CSIC en Roma. Cien años de memoria (Madrid, CSIC, 2010, p. 161-174); Albert Balcells, «La participación del Institut d’Estudis Catalans en los inicios de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma», a Ricardo Olmos, Trinidad Tortosa i Juan Pedro Bellón (ed.), Repensar la escuela del CSIC en Roma. Cien años de memoria (Madrid, CSIC, 2010, p. 175-187); Trinidad Tortosa, «José Pijoán [sic] (Barcelona, 1881 - Lausanne, 1963)» a Ricardo Olmos, Trinidad Tortosa i Juan Pedro Bellón (ed.), Repensar la escuela del CSIC en Roma. Cien años de memoria (Madrid, CSIC, 2010, p. 229-253); Immaculada Socias Batet, «Contribución al conocimiento del periodo americano de Josep Pijoan Soteras (1881-1963)», a Ricardo Olmos, Trinidad Tortosa i Juan Pedro Bellón (ed.), Repensar la escuela del CSIC en Roma. Cien años de memoria (Madrid, CSIC, 2010, p. 255-263); Andreu Navarra, «Josep Pijoan i el naixement del catalanisme polític» (Revista Història Moderna i Contemporània, Bellaterra, 2011, p. 130-138); Carles Mancho i Suárez, «Del Románico catalán a la Historia del Arte universal: Josep Pijoan», a María Pilar Biel Ibáñez i Ascensión Hernández Martínez (ed.), Lecciones de los maestros. Aproximación histórico-crítica a los grandes historiadores de la arquitectura española (Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2011, p. 111-124); Immaculada Socias Batet, «Més notícies a l’entorn del període americà de Josep Pijoan Soteras» (Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona, núm. 24, 2013, p. 549-568); Anna Maria Blasco, «Sobre uns croquis de Josep Pijoan» (Haidé. Estudis Maragallians, Barcelona, núm. 2, 2013, p. 87-98); Eva March, «El pas de Josep Pijoan pels museus de Barcelona» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 652, 2014, p. 49-53); Raquel Lacuesta Contreras, La història de l’art —de l’arquitectura— català explicada per arquitectes. Discurs d’ingrés de l’acadèmica electa Raquel Lacuesta Contreras, llegit a la Sala d’Actes de l’Acadèmia, a Casa Llotja, el dia 16 de juny de 2014; discurs de resposta de l’acadèmic numerari Francesc Fontbona i de Vallescar (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2014, p. 55-61), i Pol Pijoan i Pere Maragall, Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal (Barcelona, Galerada, 2014).